Ves al contingut principal

Córdoba

Vist el que he vist, Andalusia no es un desert. Des de l’avió es veia verd, amb angles rectes als camps i els cercles magnífics dels regs. Ara bé, calor en fa, i molta. Córdoba en obres es la barreja entre un esplendor trossejat amb pegats l’un sobre l’altre, la nostàlgia d’aquest passat i un present ple de barriades treballadores – o potser aturades, i no només pels seus habitants –

Al pic del migdia l’únic lloc a on és pot sobreviure és a dins la Mezquita-Catedral com ecumènicament anomenen els cartells turístics. La immensitat del espai, trencat només pels altars catòlics que l’han apedaçada és una paràbola magnífica de la infinitud.

Comentaris

Anònim ha dit…
Molt ben observat, "amic Prado", això de la infinitud a la mesquita de Córdoba. L'arquitectura àrab és al·lucinant, increïble, "infinita", plena de possibilitats, almenys a mi m'agrada (no tinc estudis d'arquitectura, tot i que m'hagués agradat molt). De tota manera, si t'ha agradat la mesquita, amb l'Alhambra et quedaries meravellat, esmaperdut, corprès i garratibat (com diríem la Imma (petit incís: jo diria que es tendeix a fer "la" davant d'aquest nom i no article i apòstrof perquè en realitat estàs dient "la Immaculada") i jo).

La nena
Anònim ha dit…
Jo soc andalus i viu aqui des de sempre però vaig aprendre el català fa molt de temps perquè m'agraden els idiomes i estic estudiant varis. N'hi ha moltes coses aqui per veure i he d'aclarir això que diu vostè del desert. De fet, a la zona occidental de andalusia i sobretot a l'àrea de l'estret, plou molt més que en la majoria de les zones d'interior de catalunya (i del pais valencià, perquè allò si que es va a convertir en un desert com segueixi així) i també fa molt fred, igual que a l'estiu fa molta calor. Una altra cosa és la costa del mediterrani, que està molt igualat des de Girona fins a la ciutat de Tarifa.



Quant a l'arquitectura, he de dir que llocs com la Alhambra (ja ho diu el comentari anterior) o les catedrals com la de Sevilla, hi són llocs molt interessants. L'art àrab és una cosa molt estesa no només per Andalusia, sinó per més territoris de la península (valència, sud de catalunya i aragó també, recordin-lo)).


Petons.
Anònim ha dit…
Ah, la catedral de Sevilla no hi és per descomptat art àrab, però l'he inclòs perquè em semblava interesant

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.