L’esplendor que sura sobre les runes de l’obra que havia de ser la residència del califa més poderós corprèn els amants de les pedres velles com jo. Amb el sol al zenit mires cap a la medina i veus en la imaginació els brolladors que segurament hi van haver sobre les reconstruccions dubtoses (i bastant neoclàssiques) dels jardins d’allò que alguns agosarats en digueren la Córdoba vieja perquè havien oblidat de llegir els antics.
L’entrada, gratuïta però controlada, em provocà una de les sensacions curioses del viatge: l’estadística dels visitants. Andaluces, catalanes, españoles i extranjeros. I a més, per nombre, aquell dia guanyàvem els catalans.
06 d’agost 2004
Medinat Al-Zahara
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Jo i la família
Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...
-
Quan tens canalla que no és dins de la normalitat estadística la corrent que arrossega el dia a dia de l’estructura administrativa que ni ta...
-
Una de les coses més esgotadores que estem vivint són debats recurrents sobre pocasoltades formals sense cap interès real. Forma part del di...
-
Aquest estiu ha estat festa grossa de carallotades amb bandera ideològica. Benvinguda sigui la diversió. Fa massa temps que vaig deixar ...