Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2005

Assaig de cançó de Nadal

Un Nadal és una flor
roja i de formes netes
flor petita i discreta
perduda en el soroll
que engalana l'espai
de florides infecundes.

Espera fecundació
desprenent noves olors
flairant esperança plena
preàmbul de fruit saborós
embolcall d'una llavor
de pau i de justícia
que cerca dia d'estrena.

Fugides

Voldríem la vida immutable.
No ho és. A més, avui en dia, l'amor se'n va però ella ja no es queda (o si es queda et fot a tu a fora) fen invàlida la frase del gran mestre Capri.
Però tot és complicat, perquè les persones som complicades i per tant la nostra vida no és simple.
Quan ets espectador d'una cosa d'aquestes entens allò dels efectes col·laterals. Potser és necessàri que una parella es trenqui, confio en que mai no em passi a mi, però quan passa això al teu entorn voldries fugir-ne.
Normalment perquè no ho entens. A vegades no entens com a pogut durar tant i a vegades, reconvertit en jutge de sentiments, no entens perquè plegen.
Però el més dur és que descobreixes que la vida privada no és tan privada com sembla.
Però com deia aquell que cap ocell trenqui l'harmonia del seu cant...

Signes

Les paraules i les accions mai no són gratuïtes, i tampoc són neutres.
La veritat no és la no mentida. De fet, es pot mentir sense dir cap mentida, sobretot si aconseguim pervertir les paraules. Jo no crec en les teories conspiratòries de la historia, ni tant sols penso que hi hagi cap poder capaç de planificar la història a mig termini, hi ha corrents de fons que arrosseguen les paraules, però la gent té una consciència que no es canvia per reial decret.
La meva tesi de fons és que els grans moviments ideològics ho són en funció de la seva capacitat d'influència en la construcció i control dels símbols.
Sé que no és original, de tota manera no en se qui ho ha teoritzat, misèries de no ser acadèmic.
Quan alguns preconitzen la supressió de les banderes el primer que van fer va ser inventar-ne de noves, a més, amb molta força simbòlica.
De fet els únics que realment no han volgut banderes ho han fet perquè ells mateixos són la bandera, a més, onanista.
Cada símbol té el seu propieta…

Crema París

Diu que cremen cotxes a La Republique.
Hi ha qui diu que és la misèria, hi ha qui diu que és la religió dels actors del fet, hi ha qui aprofitarà per dir que és la llunyania a l'única religió veritable -aquesta religió que és proclama no religiosa, i es diu laica i republicana... i universal i multiètnica-, fins hi tot hi haurà qui aprofitarà per dir que és La Republique la causa de tots els mals.
No ho se, íntimament jo m'apropo a la darrera explicació, com em temo que es nota llegint el paràgraf anterior. Públicament no m'atreveixo a afirmar-ho tant clarament, perquè els signes i les imatges no acaben de ser la realitat ni poden ser-la ni, segurament, seria desitjable que ho fossin.
Quan llegeixo històries de l'història intento imaginar com hauria sentit un mig estranger -dic mig, Europa és des de molt abans que en formalitzéssim una unió, i de fet a l'edat mitjana era més del que és ara- episodis com el de la comuna de París, la revolta dels jamancis a Barcelona…

Cementiris

Sempre he tingut una fixació especial pels cementiris. De fet podríem dir que sempre m'han fascinat.
En aquest país tenim el problema que els cementiris semblen més un barri de blocs de pisos degradats que els magnífics jardins oberts que hi ha a terres més fredes.
De tota manera a banda de flors seques i estàtues romàntiques -per tant decadents- també hi ha petites escletxes d'art que destaquen enmig d'imatges kitch i ombres de terror gòtic.
La mort, per a mi, ha estat sempre més aquell personatge irònic que manega la partida a les novel·les de Terry Pratchet que una figura venjativa i cruel que sembla que ens mostra el nostre món ressentit per no poder vèncer-la a major glòria dels mites científics.
De tota manera, passions religioses a banda, els cementiris, igual que els arbres genealògics, són monuments a la memòria dels nostres orígens.
Aquests dies no són els millors per descobrir els cementiris al nostre país, són plens de vius i els vius no són l'essència del …

Xirinacs

Sóc massa jove per recordar-lo assegut a la porta de la Model. Sóc massa pragmàtic per acceptar alguns dels equilibris ideològics que fa per justificar segons quines coses.
Però simplement per dignitat i respecte a la llibertat de pensament no tenim més remei que exigir activament la immediata posta el llibertat de mossèn Xirinacs.
Arriba un moment que ja no se cap a on anem ni quins límits té l'estupidesa moral dels censors del bon pensament, els mateixos que toleren amb absoluta admiració els insults diaris del talibà de les ones hertzianes, i que condemnen les següents paraules:

Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna.

Potser jo…

Racó

Tothom té un espai màgic. Si més no això diu que deien tots els mestres de la màgia, els mestres de l'alquímia, els gurus del xamanisme i la majoria dels líders espirituals del vell occident. I si no en tenim ens l'hem de buscar.
El meu tarannà no és estar lligat a aquest tipus d'idees, a les coses màgiques, que mai he sabut massa què són. De fet el meu carisma és el d'una fe sorneguera que aquestes coses les mira amb distància escèptica i amb tendresa càndida.
Però certament tinc el meu espai màgic, que sovint és Itaca, un racó per meditar, per apropar-m'hi quan tot se m'escapa. Mai no he estat capaç de córrer, és la vida que corre per mi.
Avui ho he fet, introduint-me al capvespre entre la boira sentint al cotxe les trompetes de Glenn Miller. Però m'he quedat al pessebre en que han convertit el monestir de Montserrat, en magnífica representació de la tradició pessebrista d'aquest país. No he estat capaç de pujar fins la creu de Sant Miquel, que és mir…

Eclipsi

La llum perduda a hores que no toquen; imatge terrible, bella i fascinant dels signes de la natura. És presagi de desgràcies i anunci de noves esquerdes al regne. Sens dubte no ha estat l'esdevenir de la dinàmica de la física dels cossos de l'espai, ha estat un senyal diví contra el trencament de la pàtria indissoluble consagrada en taules de bronze.
Divendres vam veure com l'honorable expresident, més mestre Yoda que mai, impartia la benedicció del mestre als nous Jedi un cop van vèncer les temptacions del revers obscur de la força i van presentar el seu acord a l'hora de màxima audiència seguint perfectament el guió que dominen els mestres de la freqüència; que marca el gènere del fulletó, modernament rebatejat com culebrot.
I perdoneu, però de l'estatut no en parlaré, si més no fins que no sigui alguna cosa.

El mur

De fet és una tanca de filferro, separació entre la terra promesa on els arbres regalimen mel i el desert on posem les fàbriques que per fugint del cost de la mà d'obra o d'impostos mediambientals.
Sempre m'he preguntat la raó per la que pensen que a Europa, imatge d'aquesta magnífica metàfora que és occident, lliguem els gossos amb llonganisses. Mentrestant nosaltres ens pensem que estem tant malament i tant explotats.
A les colònies africanes continentals del regne d'España, amb concurrències temporals curioses sobre les que prefereixo no parlar, ja porten uns quants morts i l'estan convertint en metàfora burlesca del mur de Berlín.
El mur de Berlín era presó per demostrar la superioritat de la racionalitat col·lectiva, aquest altre es la tanca de la finca dels rics que no volem que els amics dels jardiners entrin a casa a fer la barbacoa.
S'equivoquen els que comparen el mur de Cisjordània amb el de Berlín. El de Cisjordània és la gran muralla xinesa, pe…

Blogs

Escriure un blog té un punt exhibicionista.
Hi ha qui diu que en molts casos és el mitjà de periodistes sense diari i escriptors sense mitjà.
Aquest no és més que un calaix de sastre d'idees perdudes que es va crear amb una restricció temàtica, no parlar de política. Fins ara no havia estat un problema, de fet em feia vergonya parlar-ne. Les meves idees sobre política, ni estan madures ni són convencionals.
Però tinc el costum de prendre petits apunts del que escriuré, sense seguir una metodologia fixa, en les múltiples llibretes i agendes de paper que porto escampades per les butxaques i les que tinc deixades pels calaixos dels meus espais de vida, i repassant aquestes notes, mentre les passava a format electrònic i intentava donar coherència a aquestes notes, m'he adonat que tinc uns quants temes dels que parlar-ne sense parlar de política seria quedar-me coix.
De fet vaig estar a punt de deixar el niu, però he pensat que posats a fer-la, fem-la grossa. Retiro les normes. Pa…

Fent el turista a Barcelona

Un dels problemes de fer el turista a la pròpia ciutat es que et veus reflectit en els turistes que hi trobes. Tant hi fa la classe del turista, tots reprodueixen esquemes dels que has presumit. Però veure'ls fets per altres esfereeix, i molt.
La vergonya aliena deixa de ser tant aliena i passa a ser més pròpia si recordes que feies a Amsterdam mentre buscaves desesperadament un coffe shop ( on no et deixaven entrar perquè es veia d'una hora lluny que eres menor).
Tampoc es tracta de fer-nos els puritans i atacar el turisme de borratxera per qüestions de moralitat (tot i que començo a sospitar que les raons són més aviat crematístiques), però sí que em pregunto per què quan sortim del nostre àmbit quotidià -primera persona del plural, no són els estrangerots els culpables dels nostres mals, ni el jovent, ni...- perdem la gestió de la civilitat, i no per agafar la de l'àmbit nou on caiem, si no per desinhibir-nos de qualsevol interacció racional, com si el fet de ser human…

American Show ...

... a la catalana.
Bombolles Freixenet de coristes, amb trabucaires, o com deia aquell nyerros amb seny fent oficis de miquelet, que és l'única milícia catalana moderna d'una mica de nivell militar.
Tot plegat amb imatge de festa de primavera de les que fèiem al cole quan érem petits però en un escenari magnífic, un circ contemporani sense pista de curses, i de protagonistes aurigues sense carro sortint acompanyats per salves de trabuc a falta de canons.
I l'himne, tocat a la basca, amb instruments tradicionals (molt millor que els segadors a capel·la d'un partit de la selecció catalana de trist record).
Els discursos en català, després que el senyor la veu del camp nou ens recordés que els idiomes de can Barça són català, castellà, anglès i altres (per aquest ordre, que és notícia) .
Ara a xalar (que disfrutar no em surt al diccionari i després la correctora m'ho farà corregir).

Per molts anys

sempre he estat un xic sapastre per fer això i per allò altre
perdut lluny del teu camí
voldria ser lluny del desastre
pel camí d’alguna imatge
corrent per tu fora de mi
la banda sonora es va perdre
entre ombres d’Arcàdia
teixint com féu Penèlope
el tapís de l’esperança.

Carreteres solitàries

Al país hi ha almenys una carretera que no porta enlloc, que desemboca a un camí de terra que no fa els quatre metres reglamentaris, si el segueixes trobes un poble (quatre cases, una església i sense oficina de La Caixa).
Són vint quilòmetres en el No Res, tu, jo i el cotxe. Seria més romàntic la Harley, però no hi ha peles ni carnet.
L'espai i el temps pren un sentit en la teva companyia.
El paradís deu ser això en estat permanent.
O potser això no és més que un tast, però aquest tast és a prop de casa.

Festa major

He acabat la sessió de les festes majors d'estiu.
M'agraden. El cos no aguanta com abans, però tampoc acabo tant malament com aleshores.
Hi ha moments de tot.
Ball rodó, juerga, espectacles, paradetes de fira, gegants, dimonis, dinars...
Xerrades amb amics oblidats i complicitats amb antics desconeguts.
Per sort encara queda part d'això però són molt més.
Ara hauríem d'afegir una cançó pels actes lúdics alternatius, una altra dedicada als que la fesa major queda circumscrita a les paradetes de la fira i les atraccions, i alguna més que encara em deixo.

Mites

N'hem penjat a les parets de l'habitació.
Al fer-nos grans van caure de la paret, malgrat que en desaprèixer les icones no sempre hem esborrat l'ídol.
Els político-socials solen tenir els peus de fang, els musicals no sempre creixen amb tu, i a les senyores se'ls cauen els pits o els reomplen, si no els havien reomplert ja aleshores.
Però els millors són els no iconitzables. Aquests són permanents i difícils de trencar. Hi ha veritats maniquees que no resisteixen la més mínima anàlisi objectiva però que les repetim con si fossin dogmes de fe. O d'altres, que perfectament descontextualitzades, serveixen per fer crítiques inútils. Potser si que és un problema de societat histèrica però no simplement per la jerarquia de les idees, si no per la poca qualitat de les idees dels que s'omplen la boca presumint de ser intel·lectuals racionals.

Vacances

Ja està. Acaba aquest curs i ve allò tant desitjat, que és fer el que més ens agrada, o potser el que ens força la realitat del nostre ecosistema.
No sé si el sistema en el que visc és gaire eco però em temo que aquest any em faltarà la setmaneta de panxing integral, sempre tan agraït.
Porto tants esdeveniments acumulats que costarà fer balanç d'aquest curs sense poder gaudir d'aquest temps.
El temps és un tresor que si no s'usa, tant se val si és badant o fent alguna cosa activa, es perd, queda buit i ve l'avorriment.
Però cal badar.
De les vacances de la meva infantesa, el que recordo amb més fruició, són les hores de badar rumiant aventures dels herois de la darrera novel·la llegida mentre simulava fer la migdiada.
L'enyorança del temps és màgica, per això aprofitaré tres dies per anar sol a algun dels racons que van ser només meus d'infant i sobretot d'adolescent.

Softcatalà

En Jordi Mas en parla al seu blog amb el seu capteniment habitual. Els han donat un premi més. S'ho mereixen, és, des del meu punt de vista, la iniciativa més interessant que hi ha hagut per apropar les tecnologies a la nostra llengua (o la llengua a les tecnologies), i d'una altra manera permetre que puguem tenir una llengua normal al segles XXI.

Per pensar que en lloc de sumar-se a una campanya
per traduir el Netscape en català el podríem
traduir nosaltres.


És el resum de com s'haurien de fer les coses, no esperar que ens caigui des del cel si no que cal treballar-ho, amb constància i paciència.

De tota manera em quedo amb el paràgraf final,

Als Països Catalans hi ha molt talent però hi ha una manca en la constància de capacitat de treball i de fer esforços a llarg termini, de treballar en equip, i sobretot de lideratge. Poques iniciatives malauradament aconsegueixen una combinació d'aquests factors. Quelcom que s'ha de supera…

Llibres

En dic llibres i no literatura.
Són una droga, creen dependència i, a voltes, saturació.
Parlo de llibres perquè m'interessa més el mitjà que el contingut. Potser no és ben bé això, però no és només romanticisme del paper, és també el grau de dependència tecnològica.
Un llibre és ell i la persona, el lector (o lectora, cal ser modern de tant en tant), sense res més (bé, potser les ulleres si algú es curt de vista), sense piles, sense avaries, amb un desgast diferent.
La literatura són històries, paraules encadenades, però és independent del mitjà. Els llibres, fins i tot els que expliquen històries, no són necessàriament literatura.
A mi el medi em va seduir de petit. La literatura també, més tard.
A la literatura l'he abandonada a estones. Les històries també. Però el llibre em lliga més enllà de la racionalitat.

Vestits

L'altre dia una noia, indignada, m'explicava que l'havien obligada a tapar-se les espatlles per entrar a una església italiana durant una visita turística.
Llegeixo que al temple de la progressia pija de Barcelona també han prohibit l'entrada a les samarretes sense mànigues i als pantalons curts (dels homes, les cames de les dones ja estan dintre de l'elegància bàsica).
No se que dir-hi.
Difícilment aniré a la feina vestit amb pantalons curts (i no per que no estigui orgullós de les meves cames, si no perquè no entra dintre dels meus pensaments -prejudicis que té un-) però no per això voldré assentar càtedra de que és o no és correcte.
Hi hagué un temps que las buenas costumbres definien perfectament que havíem de posar-nos en cada ocasió. En els nostres temps no sabem mai qué és correcte o que no. De fet pensem qué la nostra opció és la correcta i qué la dels altres sempre està fora de lloc.
Potser haurem de replantejar-nos els paràmetres de convivència, però fixant-no…

Fórmules

Em costa parlar-ne, entre d'altres coses perquè no tinc una opinió clara formada.

Creiem, i a més, creiem que pensem, que el món és pot explicar amb alguns paràmetres econòmics indiscutits i indiscutibles, cadascú el seu.

Però no funciona sempre, de fet darrerament passen coses que no estan tabulades en aquests principis, i nosaltres al contrari d'aquell personatge de la Kalpa Imperial no pensem amb idees pròpies, si no que extraiem idees refregint altres idees i fent-ne una de nova, que no es tan nova. Això qui arriba fins aquí, n'hi ha, fins hi tot alguns de la classe d'equivalència intel·lectual ,que simplement apliquen eslògans predefinits.

A vegades penso, que en lloc de fer tants manifestos, hauríem de començar a pensar, a crear idees noves i aparcar les veritats que resulten no ser-ho tant

Regals per homes

No és un sexshop, això avui en dia és unisex. És una botiga on venen maletes d'executiu i jocs d'escacs de col·lecció. És una botiga de luxe ranci, de coses falsament victorianes amb algun apunt modern.
Però no és del que tenen, coses perfectament inútils, amb la classe aquella que només poden entendre persones amb una història al darrere, o persones capaces de fer una creació kistch entre objectes de propaganda i mobles colonials, si no del concepte regals per homes del que volia parlar. Si més no intentar-ho.
Em va sorprendre que en els temps que corren algú s'atreveixi a batejar així una botiga. Al cantó hi ha una botiga de llenceria, però ningú se li ha acudit anomenar-la regals per dones.
Ja sé que no és el mateix. Ara per ara la feminitat és agosarada, la masculinitat és o metrosexual o antiga. Un servidor, que segons els que l'envolten és anglòfil, pensa que les dones no seran lliures fins que no es puguin permetre el luxe d'encaterinar-se d'aquests falsos…

Atemptats

Londres en flames.
Ahir metàfora de la moderenitat, de l'esport i l'ordre. Avui metàfora postmoderna de la mort.
Els temps canvien, però anem cap el groc de la por i no cap al verd de l'esperança.
Un es queda enganxat a la ràdio, la feina no flueix i res és urgent. Però el temps passa a poc a poc. Massa a poc a poc.
És curiós. Nova York semblava una película irreal. Madrid va ser el cop per veure la realitat. Londres ha estat el cop definitiu a la consciencia.
Hem alimentat el monstre i el monstre vol sang.
Hem jugat a bons i dolents, i ara veiem que res és com dèiem. O potser ens seguim tapant els ulls.
Prego per les víctimes. I pels assassins, segurament aquests ho necessiten més.

Londres

Ja em perdonareu, però el dia de la inauguració dels jocs olímpics de Barcelona vaig fugir a Dinamarca.
És un espectacle que no m'agrada. Per moltes raons.
Ara ens estalviarem set anys d'esmorzar, dinar i sopar las mejores olimpiadas de la historia. Segurament ells van muntar la expo i la capitalidad cultural per no haver-nos de sentir a nosaltres fent el mateix aleshores.
Una assemblea formada per rendistes del esport ha decidit que l'escenificació lúdica de la força dels estats l'any 2012 es faci a Londres.
Ha estat A Tale of Two Cities amb un outsider que no ha estat més que Reus.
Londres com a camp de batalla, lúdic, això sí. Només l'humor britànic, el dels senyors -el poble no va a Derbi-, podia fer la guerra com qui juga a polo. Ara juguen a futbol com que fa la guerra, és el problema de que el poble entri a les coses dels senyors.
Brindarem amb cava les victòries i les derrotes, que diuen que no va amb nosaltres. O potser hi va massa.

Ella

No l'espero.
Em té. No m'agafa, m'acompanya.
Si no hi és, és un buit. Però hi és, fins i tot quan no hi és m'acompanya.
Pau i guerra, tot té el seu moment.
Petó i contemplació.
Però sóc lliure si hi és. Si no hi és no ho sóc tant. La busco. No l'espero.
La seva mà m'acompanya. Malgrat els problemes.
Diu que sóc el fort. No és cert.
Estimar és això.
I molt més.
Només vull acompanyar-la.

Tan de bo ho sàpiga fer.

Prosa

El verb i la sintaxi.
Paraules encadenades, sense més randes, sense estructura.
El ritme es l'essència del vers, però la prosa sense ritme no es res. I don't mean a thing (if ain't got that swing).
El que encara no se que és, és la poesia. La poesia no és vers ni tant sols és cançó, però si no ho pot ser no funciona, ni s'aguanta.

El vers va acabar picant, com els telers, marcant un ritme insofrible. El ritme requereix de dolçor... i d'encant elegant. I don't mean a thing (if ain't got that swing).

Jo no en se, no n'he sabut mai. El vers ajuda a seguir el ritme, però la poesia no és això, igual que ballar no és fer passos. Però els passos, la sintaxi, són el suport per anar tirant. I don't mean a thing (if ain't got that swing).

La torre d'ivori

L'altre dia, savis nus van declarar que no existim. Van proclamar que no som dignes de la universalitat.
Diuen que per existir proclamem odi.
Ja antigament van confondre la condemna a babel, prenent-la com la creació de la diferència. Però no era això, era condemna a l'orgull de qui es tanca a la torre d'ivori.
Com ells. Potser com nosaltres quan ens oblidem de volar.
Potser és això. Algú em digué que només les elits poden ser d'esquerres, perquè els oprimits no estan formats per pensar.
Per això ens neguen el dret a decidir que volem ser.
Per això ens segueixen dient emigrants malgrat haver nascut aquí.
Per això s'obliden que la universalitat vol dir estimar també l'Arcàdia que t'acull, no només somiar l'Itaca que t'espera.
Però no es això. Tots podem pensar. No se si tots en sabem; però, si més no, fem un esforç per aprendre'n.

Havanera

L'altre dia vaig estar a una cantada d'havaneres.
Havaneres i altres cançons de la tradició propera del país, de la renaixença ençà. Un avi s'emocionava cantant una de les sardanes que van cantar.
Vaig pensar en el país, en el ritme de país. La nostra música, ho tanco a l'havanera, entre rumba i bolero, està més enllà del flamenc que promocionen els ajuntaments universalistes, però també s'expressa en les dues llengues encara majoritàries al país.
Tots plegats vam cantar amb el mateix sentiment de pertinença la bella Lola que el meu avi.
Encarà diré més, la segona escrita per un xarnego, com jo, demostrant que els de la torre d'ivori l'erren més del que pensen, o potser és que des de dalt de la torre no veuen el món, i encara menys el país.

Sant Joan

La nit més curta de l'any, la festa del solstici, petards i fogueres allà on la prudència reglamentarista no n'hagi prohibit l'ús. Festa i, segons els del trànsit, l'embús del any a les rodalies de Barcelona.
Ho reconec, tinc fascinació pel foc. El foc no és només l'element purificador. És metàfora de vida malgrat hagi estat d'us de mort, però sobretot és força del no res. És un esperit destructor, perquè com ja sabien els clàssics i hem oblidat, la purificació comporta destrucció.
Però sobretot és un esperit viu.
Hem oblidat la mort i hem perdut consciència de la vida. Perdoneu, avui tinc el dia moralista. Vivim en un món tan asèptic i segurista que només baixem la flama del Canigó virtualment tret d'alguns resistents.
Però avui es nit de farres, festes i fogueres. Reals i virtuals. Passeu-vos ho bé.

Informació

Avui he tornat a tenir una conversa desesperant sobre l'excés d'informació. Hi ha qui defensa que el públic general no n'hauria de tenir tanta, perquè som menors d'edat i des de la saviesa dels que són capaços de comprendre la veritat.

Ho sento, però n'estic fart. No només de que em tractin de menor d'edat, quan ja fa uns anys que m'he fet un criteri, potser equivocat, però el que no em poden dir es que el fet de conèixer més coses em fa més ignorant. Això és directament ilògic.

Si em diuen que el coneixement sense capacitat de raonament és inútil, puc estar-hi d'acord. Però la capacitat de raonament sense informació és coixa. De fet no només és coixa, és una palla mental.

Tampoc podem dir que tota la informació que rebem és bona, de fet hi ha molt soroll informatiu però es cosa nostra aprendre a filtrar-lo, no que ens el filtrin els altres.

A tomb de Berga

No se que va passar l'altre dia a la Patum, però si que en se alguna de les conseqüències, a banda de la mort d'un noi i del soroll que n'hem rebut. Hi ha qui ho relaciona amb les permissivitats de Sabadell, com en Daniel Condeminas al e-noticies.
Intuïtivament penso que té raó, però tampoc podem oblidar-nos que d'antisistema en tenim de totes les categories, amb dues barres vermelles, amb quatre o amb cap... i les barres no són un termòmetre de la violència, encara que potser si que són el passaport per tal que els opinadors et tractin millor o pitjor segons siguin més o menys favorables al paradigma barrat que representa l'agressor.
Per altra banda els Mossos han perdut la virginitat tard i malament, en contra del que ens han venut des de les tribunes públiques, els antisistema de les quatre barres (i molts dels que no n'usen cap) proclamen que els mossos són un ens molest (que no deixa de ser una formula suau de dir que no els volen si no es per reprimir al…

El favorit

Potser n'hauria de dir la favorita, per que la meva és la d'aquest vespre.

Estic parlant del programa el favorit que fan a tv3 aquesta temporada. En la línia que porta tv3 de suposada (o no tant suposada) espanyolització, aquest programa és el contrapunt nacionalista. Ja fa temps que en una conversa amb gent de la ceba, a la època d'allò del Dragi, va sorgir la pregunta de que es podia fer per dotar d'una certa èpica a la memòria col·lectiva del país, i, sincerament el programa em sembla una bona aproximació al que hauríem desitjat.

Un altre dia us explico perquè l'Ermessenda és la meva favorita i us faig un resum comentat del fòrum del programa, que té bastant de suc.

Veritats i mentides

La realitat visualitzada i la història recent tenen veritats que resulten ser no tan veritat. A vegades ens neguem a acceptar que posin en dubte les suposades veritats que corroboren allò que nosaltres pensem, les nostres idees o el sentit del bon fer de la història. Això fa que no puguem parlar de determinades coses amb llibertat i objectivitat, i al voltant d'aquestes coses en fem grans espectacles, perquè sembla que una causa és més justa quan més espectacularitat té. Igual que no podem criminalitzar una causa per les misèries de qui la defensa, tampoc podem mistificar-la pels components èpics del que ens expliquin.
La veritat, quan hi ha dolor o simplement interessos, no es un concepte absolut, però tothom la defensa com a immutable, cadascú la seva, naturalment.

Creative commons

Fa dies que dono voltes (i no escric) a quins drets em reservo al que escric aquí. La veritat és que l'aparició de les creative commons em sembla un canvi important sobre el funcionament cultural del nostre món. Potser és una exageració, de fet probablement ho és. Però jo fa anys que sostinc que la propietat intelectual, tal com està plantejada legalment al món occidental, o sigui a on existeix, està abocada a un cul de sac. Un que ja fa uns anys que es mou a la xarxa (potser ho hauria d'escriure en majúscules) recorda que al principi de la web massiva, l'any 1995 si no recordo malament -la memòria és dèbil-, una forta discussió en una llista de correu sobre el dret d'us d'unes imatges que hi havia penjada en una pàgina web. Després de donar-hi moltes voltes, he pensat que si algú vol fer us dels textos que escric aquí, pot fer-ho, sempre que em citi i que si ho modifica segueixi mantenint-ho públic. Si fes una creació literària, potser m'hagués decidit per un…

Patents

A Brussel·les han aprovat, o mig aprovat -perquè falta que el parlament en digui alguna cosa- una directiva sobre patents de programari. Els que ens dediquem a la informàtica i estem mínimament concienciats de com van aquestes coses hi estem en contra, encara que jo penso que tampoc és la fi del món sense cap mena de dubte crea inseguretat, no només jurídica, als que intentem difondre idees i productes lliures a la xarxa. Als Estats Units s'ha sobreviscut malgrat això, pel que penso que a Europa també ens en sortirem. Potser sóc un optimista irreductible, però segueixo pensant que ens en sortirem.

Cultura Lliure

Endevinar per on anirà la cultura és difícil, per dir-ho d'alguna manera. De tota manera és interessant reflexionar sobre la cultura lliure, la traducció a la nostra llengua del llibre la podem trobar a culturalliure.org, que es una iniciativa interessant, malgrat que m'hi sobri la propaganda de la Generalitat, perquè penso que aquestes iniciatives han d'estar deslligades dels governs (igual que han de ser autònomes de les empreses).
De tota manera, benvingudes siguin aquestes traduccions.

El Carmel com a excusa

Diuen que les desgràcies no venen mai soles. Sempre he pensat que les desgràcies no són objectives si no que som més o menys sensibles segons el que estem vivint, o potser no i és la lluna que influeix sobre les coses que passen. Estava sentint noticies sobre la moguda del metro del Carmel (Barcelona) i pensant en els records que tinc d’aquell barri. No tinc la més remota idea de que ha past realment, i segurament la majoria de gent que està pontificant sobre el tema tampoc la té. De tota manera tinc la impressió que ens estan prenent el pèl. Però no volia parlar d’això, el que fa dies que em volta pel cap es la fugacitat de les possessions. Ve a tomb d’això, del que va passar a Tarragona o de les desgràcies del tsunami. Pensava també en l’afició de les avies a tenir per tot fotografies, es a dir records que no s’emmagatzemen només al cervell o de la necessitat que tenim alguns d’anar a voltar pels lloc màgics de la nostra infantesa i del mal que ens fan els canvis naturals sobre aque…

Carnestoltes

Estic sentint ara per la ràdio comentaris sobre numerets al voltant de diversos cartells de carnaval, sobre censures, sobre burles a l’església catòlica i un grup feminista que protestava perquè no se a on volien fer un cartell que no era estrictament respectuós amb la dignitat de les dones. Sincerament, a voltes penso que cada dia som més puritans. El carnaval se suposa que és el moment en que ens és permès fer mofa d’allò què és sagrat, sigui la dignitat de la religió o dels valors que ara estan més en auge... Però es clar, si el carnestoltes el paga l’ajuntament, no pagarà que facin mofa d’ells.

Moderadors

A vegades tinc dubtes sobre la continuïtat dels projectes amb els que col·laboro. Un dubte que m’ataca sovint és la viabilitat del sistema d’acadèmia a l’hora d’acceptar contribucions a les comunitats virtuals. L’exemple més clar que em ve al cap és el que passa darrerament a barrapunto amb actuacions de qui té la facultat de moderar en un moment concret i que per raons no gaire comprensibles titllen a tots els opinadors de trolls o provocadors. És un fet que els veterans hem patit en llistes de correu i els més veterans van patir a les News. De fet corrien per la xarxa històries sobre el cicle de vida de les llistes de correu i segurament algú deu haver fet un treball comentant aquestes coses, ara no tinc ni temps ni ganes per buscar-los però el meu record del que va passar en altres temps en algunes llistes de correu no moderades (entenguem-nos, model acadèmia i no monestir) que em recorden excessivament al que passa en aquests fòrums així que comencen a ser una mica plurals. Un al…

Propòsits del nou any

Torna a ser allò de la litúrgia, però que voleu que us digui, ni me'n se estar ni tinc cap ganes de fer-ho. El pas de l'any, en el format que més ens agradi o en el que ens força la cultura que ens ha tocat viure, és un bon moment per aturar-nos i, entre copa i copa de cava, o de xampany si ens el podem permetre i som prou esnobs o tenim prou paladar per notar la diferència, fer un balanç del que hem viscut i plantejant-nos què volem fer el proper any. I penso en actituds més que en fites, encara que d'aquestes darreres també n'hi ha alguna que em ve al cap , perquè la vida, malgrat ens vulguin fer creure una altra cosa, no es pot planificar.
De la planificació de la vida ja en parlaré en un altre moment, és un tema que em neguiteja massa per parlar-ne avui que estem al final de la litúrgia del trànsit de l'any. Volia parlar de les actituds i se'm fa difícil parlar-ne sense fer moralina, perquè les actituds i els valors sovint es confonen i sens dubte unes són …