L'altre dia vaig estar a una cantada d'havaneres.
Havaneres i altres cançons de la tradició propera del país, de la renaixença ençà. Un avi s'emocionava cantant una de les sardanes que van cantar.
Vaig pensar en el país, en el ritme de país. La nostra música, ho tanco a l'havanera, entre rumba i bolero, està més enllà del flamenc que promocionen els ajuntaments universalistes, però també s'expressa en les dues llengues encara majoritàries al país.
Tots plegats vam cantar amb el mateix sentiment de pertinença la bella Lola que el meu avi.
Encarà diré més, la segona escrita per un xarnego, com jo, demostrant que els de la torre d'ivori l'erren més del que pensen, o potser és que des de dalt de la torre no veuen el món, i encara menys el país.
27 de juny 2005
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Jo i la família
Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...
-
Quan tens canalla que no és dins de la normalitat estadística la corrent que arrossega el dia a dia de l’estructura administrativa que ni ta...
-
Una de les coses més esgotadores que estem vivint són debats recurrents sobre pocasoltades formals sense cap interès real. Forma part del di...
-
Aquest estiu ha estat festa grossa de carallotades amb bandera ideològica. Benvinguda sigui la diversió. Fa massa temps que vaig deixar ...
2 comentaris:
M'ha agradat aquesta teva impressió. A vegades, al vol es veuen millor les coses: saber-se distanciar sense perdre la distància del tot.
Gràcies dafnis. Tu ho has dit, a vegades. Si volem massa lluny de la terra només veiem ombres, si ens quedem enganxats a terra els arbres no ens deixen veure el bosc.
Publica un comentari a l'entrada