divendres, 29 de juliol de 2005

Vacances

Ja està. Acaba aquest curs i ve allò tant desitjat, que és fer el que més ens agrada, o potser el que ens força la realitat del nostre ecosistema.
No sé si el sistema en el que visc és gaire eco però em temo que aquest any em faltarà la setmaneta de panxing integral, sempre tan agraït.
Porto tants esdeveniments acumulats que costarà fer balanç d'aquest curs sense poder gaudir d'aquest temps.
El temps és un tresor que si no s'usa, tant se val si és badant o fent alguna cosa activa, es perd, queda buit i ve l'avorriment.
Però cal badar.
De les vacances de la meva infantesa, el que recordo amb més fruició, són les hores de badar rumiant aventures dels herois de la darrera novel·la llegida mentre simulava fer la migdiada.
L'enyorança del temps és màgica, per això aprofitaré tres dies per anar sol a algun dels racons que van ser només meus d'infant i sobretot d'adolescent.

dijous, 28 de juliol de 2005

Softcatalà

En Jordi Mas en parla al seu blog amb el seu capteniment habitual. Els han donat un premi més. S'ho mereixen, és, des del meu punt de vista, la iniciativa més interessant que hi ha hagut per apropar les tecnologies a la nostra llengua (o la llengua a les tecnologies), i d'una altra manera permetre que puguem tenir una llengua normal al segles XXI.

Per pensar que en lloc de sumar-se a una campanya
per traduir el Netscape en català el podríem
traduir nosaltres.


És el resum de com s'haurien de fer les coses, no esperar que ens caigui des del cel si no que cal treballar-ho, amb constància i paciència.

De tota manera em quedo amb el paràgraf final,

Als Països Catalans hi ha molt talent però hi ha una manca en la constància de capacitat de treball i de fer esforços a llarg termini, de treballar en equip, i sobretot de lideratge. Poques iniciatives malauradament aconsegueixen una combinació d'aquests factors. Quelcom que s'ha de superar si realment esperem un salt quantitatiu i qualitatiu en el futur en temes de llengua i noves tecnologies.

tot i que jo estic en el grup de la manca de constància i de la poca paciència a llarg termini. Per això els admiro.
Per això i perquè han sabut fer una cosa molt difícil, que és fer les coses amb rigor tècnic des del voluntariat.

dilluns, 25 de juliol de 2005

Llibres

En dic llibres i no literatura.
Són una droga, creen dependència i, a voltes, saturació.
Parlo de llibres perquè m'interessa més el mitjà que el contingut. Potser no és ben bé això, però no és només romanticisme del paper, és també el grau de dependència tecnològica.
Un llibre és ell i la persona, el lector (o lectora, cal ser modern de tant en tant), sense res més (bé, potser les ulleres si algú es curt de vista), sense piles, sense avaries, amb un desgast diferent.
La literatura són històries, paraules encadenades, però és independent del mitjà. Els llibres, fins i tot els que expliquen històries, no són necessàriament literatura.
A mi el medi em va seduir de petit. La literatura també, més tard.
A la literatura l'he abandonada a estones. Les històries també. Però el llibre em lliga més enllà de la racionalitat.

dimecres, 20 de juliol de 2005

Vestits

L'altre dia una noia, indignada, m'explicava que l'havien obligada a tapar-se les espatlles per entrar a una església italiana durant una visita turística.
Llegeixo que al temple de la progressia pija de Barcelona també han prohibit l'entrada a les samarretes sense mànigues i als pantalons curts (dels homes, les cames de les dones ja estan dintre de l'elegància bàsica).
No se que dir-hi.
Difícilment aniré a la feina vestit amb pantalons curts (i no per que no estigui orgullós de les meves cames, si no perquè no entra dintre dels meus pensaments -prejudicis que té un-) però no per això voldré assentar càtedra de que és o no és correcte.
Hi hagué un temps que las buenas costumbres definien perfectament que havíem de posar-nos en cada ocasió. En els nostres temps no sabem mai qué és correcte o que no. De fet pensem qué la nostra opció és la correcta i qué la dels altres sempre està fora de lloc.
Potser haurem de replantejar-nos els paràmetres de convivència, però fixant-nos en el món, no creant realitats virtuals, anacròniques o desubicades. Segurament a Barcelona, i a la banda costanera (o platjera si em permeteu el mot) del país tenim el problema que no hem sabut integrar les formes del turista espardenyaire (xancletero potser és més descriptiu) al nostre ecosistema progremulticulturalalternatiu.
Pausa per respirar, la paraula s'ho mereix.
De tota manera fa calor, i ara no és moment de gintònics.

divendres, 15 de juliol de 2005

Fórmules

Em costa parlar-ne, entre d'altres coses perquè no tinc una opinió clara formada.

Creiem, i a més, creiem que pensem, que el món és pot explicar amb alguns paràmetres econòmics indiscutits i indiscutibles, cadascú el seu.

Però no funciona sempre, de fet darrerament passen coses que no estan tabulades en aquests principis, i nosaltres al contrari d'aquell personatge de la Kalpa Imperial no pensem amb idees pròpies, si no que extraiem idees refregint altres idees i fent-ne una de nova, que no es tan nova. Això qui arriba fins aquí, n'hi ha, fins hi tot alguns de la classe d'equivalència intel·lectual ,que simplement apliquen eslògans predefinits.

A vegades penso, que en lloc de fer tants manifestos, hauríem de començar a pensar, a crear idees noves i aparcar les veritats que resulten no ser-ho tant

dilluns, 11 de juliol de 2005

Regals per homes

No és un sexshop, això avui en dia és unisex. És una botiga on venen maletes d'executiu i jocs d'escacs de col·lecció. És una botiga de luxe ranci, de coses falsament victorianes amb algun apunt modern.
Però no és del que tenen, coses perfectament inútils, amb la classe aquella que només poden entendre persones amb una història al darrere, o persones capaces de fer una creació kistch entre objectes de propaganda i mobles colonials, si no del concepte regals per homes del que volia parlar. Si més no intentar-ho.
Em va sorprendre que en els temps que corren algú s'atreveixi a batejar així una botiga. Al cantó hi ha una botiga de llenceria, però ningú se li ha acudit anomenar-la regals per dones.
Ja sé que no és el mateix. Ara per ara la feminitat és agosarada, la masculinitat és o metrosexual o antiga. Un servidor, que segons els que l'envolten és anglòfil, pensa que les dones no seran lliures fins que no es puguin permetre el luxe d'encaterinar-se d'aquests falsos luxes.
Potser no estic a to. Potser no sóc més que un producte exposat en una d'aquestes botigues.
De totes maneres pensava que era una espècie a extingir, però aquesta botiga m'ha fet dubtar, tot i que mai hi compraré res.

dijous, 7 de juliol de 2005

Atemptats

Londres en flames.
Ahir metàfora de la moderenitat, de l'esport i l'ordre. Avui metàfora postmoderna de la mort.
Els temps canvien, però anem cap el groc de la por i no cap al verd de l'esperança.
Un es queda enganxat a la ràdio, la feina no flueix i res és urgent. Però el temps passa a poc a poc. Massa a poc a poc.
És curiós. Nova York semblava una película irreal. Madrid va ser el cop per veure la realitat. Londres ha estat el cop definitiu a la consciencia.
Hem alimentat el monstre i el monstre vol sang.
Hem jugat a bons i dolents, i ara veiem que res és com dèiem. O potser ens seguim tapant els ulls.
Prego per les víctimes. I pels assassins, segurament aquests ho necessiten més.

dimecres, 6 de juliol de 2005

Londres

Ja em perdonareu, però el dia de la inauguració dels jocs olímpics de Barcelona vaig fugir a Dinamarca.
És un espectacle que no m'agrada. Per moltes raons.
Ara ens estalviarem set anys d'esmorzar, dinar i sopar las mejores olimpiadas de la historia. Segurament ells van muntar la expo i la capitalidad cultural per no haver-nos de sentir a nosaltres fent el mateix aleshores.
Una assemblea formada per rendistes del esport ha decidit que l'escenificació lúdica de la força dels estats l'any 2012 es faci a Londres.
Ha estat A Tale of Two Cities amb un outsider que no ha estat més que Reus.
Londres com a camp de batalla, lúdic, això sí. Només l'humor britànic, el dels senyors -el poble no va a Derbi-, podia fer la guerra com qui juga a polo. Ara juguen a futbol com que fa la guerra, és el problema de que el poble entri a les coses dels senyors.
Brindarem amb cava les victòries i les derrotes, que diuen que no va amb nosaltres. O potser hi va massa.

dimarts, 5 de juliol de 2005

Ella

No l'espero.
Em té. No m'agafa, m'acompanya.
Si no hi és, és un buit. Però hi és, fins i tot quan no hi és m'acompanya.
Pau i guerra, tot té el seu moment.
Petó i contemplació.
Però sóc lliure si hi és. Si no hi és no ho sóc tant. La busco. No l'espero.
La seva mà m'acompanya. Malgrat els problemes.
Diu que sóc el fort. No és cert.
Estimar és això.
I molt més.
Només vull acompanyar-la.

Tan de bo ho sàpiga fer.

divendres, 1 de juliol de 2005

Prosa

El verb i la sintaxi.
Paraules encadenades, sense més randes, sense estructura.
El ritme es l'essència del vers, però la prosa sense ritme no es res. I don't mean a thing (if ain't got that swing).
El que encara no se que és, és la poesia. La poesia no és vers ni tant sols és cançó, però si no ho pot ser no funciona, ni s'aguanta.

El vers va acabar picant, com els telers, marcant un ritme insofrible. El ritme requereix de dolçor... i d'encant elegant. I don't mean a thing (if ain't got that swing).

Jo no en se, no n'he sabut mai. El vers ajuda a seguir el ritme, però la poesia no és això, igual que ballar no és fer passos. Però els passos, la sintaxi, són el suport per anar tirant. I don't mean a thing (if ain't got that swing).