L'altre dia una noia, indignada, m'explicava que l'havien obligada a tapar-se les espatlles per entrar a una església italiana durant una visita turística.
Llegeixo que al temple de la progressia pija de Barcelona també han prohibit l'entrada a les samarretes sense mànigues i als pantalons curts (dels homes, les cames de les dones ja estan dintre de l'elegància bàsica).
No se que dir-hi.
Difícilment aniré a la feina vestit amb pantalons curts (i no per que no estigui orgullós de les meves cames, si no perquè no entra dintre dels meus pensaments -prejudicis que té un-) però no per això voldré assentar càtedra de que és o no és correcte.
Hi hagué un temps que las buenas costumbres definien perfectament que havíem de posar-nos en cada ocasió. En els nostres temps no sabem mai qué és correcte o que no. De fet pensem qué la nostra opció és la correcta i qué la dels altres sempre està fora de lloc.
Potser haurem de replantejar-nos els paràmetres de convivència, però fixant-nos en el món, no creant realitats virtuals, anacròniques o desubicades. Segurament a Barcelona, i a la banda costanera (o platjera si em permeteu el mot) del país tenim el problema que no hem sabut integrar les formes del turista espardenyaire (xancletero potser és més descriptiu) al nostre ecosistema progremulticulturalalternatiu.
Pausa per respirar, la paraula s'ho mereix.
De tota manera fa calor, i ara no és moment de gintònics.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada