dijous, 29 de setembre de 2005

El mur

De fet és una tanca de filferro, separació entre la terra promesa on els arbres regalimen mel i el desert on posem les fàbriques que per fugint del cost de la mà d'obra o d'impostos mediambientals.
Sempre m'he preguntat la raó per la que pensen que a Europa, imatge d'aquesta magnífica metàfora que és occident, lliguem els gossos amb llonganisses. Mentrestant nosaltres ens pensem que estem tant malament i tant explotats.
A les colònies africanes continentals del regne d'España, amb concurrències temporals curioses sobre les que prefereixo no parlar, ja porten uns quants morts i l'estan convertint en metàfora burlesca del mur de Berlín.
El mur de Berlín era presó per demostrar la superioritat de la racionalitat col·lectiva, aquest altre es la tanca de la finca dels rics que no volem que els amics dels jardiners entrin a casa a fer la barbacoa.
S'equivoquen els que comparen el mur de Cisjordània amb el de Berlín. El de Cisjordània és la gran muralla xinesa, però tots quatre són fruit del mateix, del mal encaix de la realitat i dels mons oficials.
Les idees amb les que afrontem aquests problemes, jo el primer, no són res més que una simplificació de les realitats tenyides pels apriorismes ideològics que tenyeixen la nostra objectivitat amb els colors que volem posar a la realitat.
No criticaré que vulguem controlar el flux de visitants que ens arriben a la finca, sóc el primer que m'estremeixo quan trobo sota casa els nostres indigents particulars.
Per molt que tinguem el convenciment que si manen els altres al govern del regne les coses anirien pitjor, difícilment podem fer el papanates acceptant com a correcte el que està passant a les colònies, sobretot pensant que si la filosofia del primer ministre del rei no fos el tarannà, ja haguéssim muntat unes quantes manis antiglobalitzadores.
De fet, ara que ens ho podem prendre amb més calma, amb més tarannà, estaria bé que tots aquests ideòlegs oficials de la justícia social, que sempre tenen solucions per tot, es posessin a pensar una nova doctrina operativa que ens eviti que calgui enviar l'exercit a protegir les fronteres d'invasions sense armes encara que no incruentes.

Blogs

Escriure un blog té un punt exhibicionista.
Hi ha qui diu que en molts casos és el mitjà de periodistes sense diari i escriptors sense mitjà.
Aquest no és més que un calaix de sastre d'idees perdudes que es va crear amb una restricció temàtica, no parlar de política. Fins ara no havia estat un problema, de fet em feia vergonya parlar-ne. Les meves idees sobre política, ni estan madures ni són convencionals.
Però tinc el costum de prendre petits apunts del que escriuré, sense seguir una metodologia fixa, en les múltiples llibretes i agendes de paper que porto escampades per les butxaques i les que tinc deixades pels calaixos dels meus espais de vida, i repassant aquestes notes, mentre les passava a format electrònic i intentava donar coherència a aquestes notes, m'he adonat que tinc uns quants temes dels que parlar-ne sense parlar de política seria quedar-me coix.
De fet vaig estar a punt de deixar el niu, però he pensat que posats a fer-la, fem-la grossa. Retiro les normes. Parlaré de tot, de fet aquest blog és mig anònim i tampoc penso que les meves idees siguin delictives.
Així que, estimat Esbarzer de mitja nit, de tot el que comentes no en parlaré, però el niu tornarà a tenir pollets.