dimecres, 26 d’octubre de 2005

Xirinacs

Sóc massa jove per recordar-lo assegut a la porta de la Model. Sóc massa pragmàtic per acceptar alguns dels equilibris ideològics que fa per justificar segons quines coses.
Però simplement per dignitat i respecte a la llibertat de pensament no tenim més remei que exigir activament la immediata posta el llibertat de mossèn Xirinacs.
Arriba un moment que ja no se cap a on anem ni quins límits té l'estupidesa moral dels censors del bon pensament, els mateixos que toleren amb absoluta admiració els insults diaris del talibà de les ones hertzianes, i que condemnen les següents paraules:

Gandhi deia que el no-violent no pot tractar amb neutralitat les parts d'un conflicte violent: l'agressor és l'enemic, l'agredit és l'amic, tot i que sigui violent. Jo he intentat tota la vida lluitar per la via no violenta. Però declaro aquí, i ho dic ben alt, per si hi ha cap policia o cap fiscal: em declaro enemic de l'estat espanyol i amic d'ETA i de Batasuna.

Potser jo ho matisaria, però si dir que l'estat espanyol és l'agressor en aquell conflicte es delicte, l'única cosa que fan és confirmar aquella opinió.

divendres, 21 d’octubre de 2005

Racó

Tothom té un espai màgic. Si més no això diu que deien tots els mestres de la màgia, els mestres de l'alquímia, els gurus del xamanisme i la majoria dels líders espirituals del vell occident. I si no en tenim ens l'hem de buscar.
El meu tarannà no és estar lligat a aquest tipus d'idees, a les coses màgiques, que mai he sabut massa què són. De fet el meu carisma és el d'una fe sorneguera que aquestes coses les mira amb distància escèptica i amb tendresa càndida.
Però certament tinc el meu espai màgic, que sovint és Itaca, un racó per meditar, per apropar-m'hi quan tot se m'escapa. Mai no he estat capaç de córrer, és la vida que corre per mi.
Avui ho he fet, introduint-me al capvespre entre la boira sentint al cotxe les trompetes de Glenn Miller. Però m'he quedat al pessebre en que han convertit el monestir de Montserrat, en magnífica representació de la tradició pessebrista d'aquest país. No he estat capaç de pujar fins la creu de Sant Miquel, que és mirador de la vall i el primer racó allunyat de la gernació que visita el parc temàtic.
Un altre dia hi tornaré, perquè se que Penèlope m'hi espera, però cal apropar-s'hi amb ànima de captaire un cop s'han escoltat les sirenes.

dilluns, 3 d’octubre de 2005

Eclipsi

La llum perduda a hores que no toquen; imatge terrible, bella i fascinant dels signes de la natura. És presagi de desgràcies i anunci de noves esquerdes al regne. Sens dubte no ha estat l'esdevenir de la dinàmica de la física dels cossos de l'espai, ha estat un senyal diví contra el trencament de la pàtria indissoluble consagrada en taules de bronze.
Divendres vam veure com l'honorable expresident, més mestre Yoda que mai, impartia la benedicció del mestre als nous Jedi un cop van vèncer les temptacions del revers obscur de la força i van presentar el seu acord a l'hora de màxima audiència seguint perfectament el guió que dominen els mestres de la freqüència; que marca el gènere del fulletó, modernament rebatejat com culebrot.
I perdoneu, però de l'estatut no en parlaré, si més no fins que no sigui alguna cosa.