21 d’octubre 2005

Racó

Tothom té un espai màgic. Si més no això diu que deien tots els mestres de la màgia, els mestres de l'alquímia, els gurus del xamanisme i la majoria dels líders espirituals del vell occident. I si no en tenim ens l'hem de buscar.
El meu tarannà no és estar lligat a aquest tipus d'idees, a les coses màgiques, que mai he sabut massa què són. De fet el meu carisma és el d'una fe sorneguera que aquestes coses les mira amb distància escèptica i amb tendresa càndida.
Però certament tinc el meu espai màgic, que sovint és Itaca, un racó per meditar, per apropar-m'hi quan tot se m'escapa. Mai no he estat capaç de córrer, és la vida que corre per mi.
Avui ho he fet, introduint-me al capvespre entre la boira sentint al cotxe les trompetes de Glenn Miller. Però m'he quedat al pessebre en que han convertit el monestir de Montserrat, en magnífica representació de la tradició pessebrista d'aquest país. No he estat capaç de pujar fins la creu de Sant Miquel, que és mirador de la vall i el primer racó allunyat de la gernació que visita el parc temàtic.
Un altre dia hi tornaré, perquè se que Penèlope m'hi espera, però cal apropar-s'hi amb ànima de captaire un cop s'han escoltat les sirenes.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...