divendres, 29 de desembre de 2006

Fent balanç

Al fer el balanç del què has viscut
esclati dins el teu taüt
una rialla.


Sé que a voltes em repeteixo. Aquesta és una repetició més, però el balanç de final d’any és simplement això, poder riure del que ha passat. El cap d’any és l’esperança de fer bo el futur.

D’aquest modest bloc puc dir-ne poques coses, simplement l’esperança què els senyors de blogger decideixin deixar-me passar a la versió 2 i pugui ordenar una mica aquest web. Per altra banda tinc algun altre projecte al món virtual que m’agradaria estrenar pels volts de Sant Joan, ja us aniré dient el què.

Hi ha qui diu que els blocs estan acabats, que n’hi ha massa, de massa poca qualitat i sense continuïtat.
No presumiré de qualitat, un diari és un remastegat d’idees i el meu objectiu no és fer un diari de referència, ni tant sols penso que pugui assentar idees en un diari. De fet una de les idees que arrossego és desenvolupar, no se si en forma de bloc o de pàgina estàndard, alguns temes que he apuntat al bloc però fent-me corregir els textos per algú que hi entengui -m’ho faràs, oi?- i intentant que puguin ser realment útils per algú.

La continuïtat no ha estat mai una de les meves virtuts, per tant tampoc era raonable que ho fos per aquest bloc, però l’esforç d’intentar fer almenys una entrada a la setmana m’ha redespertat l’interès per escriure, per pensar i per compartir aquestes coses amb qui vulgui llegir-les.

No m’imposaré data i hora per les actualitzacions del bloc, la meva vida és, ara com ara, massa irregular.

dimecres, 27 de desembre de 2006

Festes de pas

El pas del Nadal i del Cap d’Any és una bogeria voraginosa. Et xucla a un ritme espantós sense més treva que alguns rituals mig oblidats que celebren una esperança que no crec vana –sóc optimista, no puc fer-hi més– però que queden caducs perquè han envellutat l’ànima en lloc de fer-ne ús.
Fet i fet, si sabem fer-nos petits el Nadal pot tenir sentit. Si volem un bon any només ens cal fer-ho fàcil als que ens envolten.
Aquestes són les meves festes de pas, si en teniu d’altres visqueu les vostres. El que és important no són les formes, però sense elles estaríem sols. Si compartim les nostres festes de pas potser podrem creure en la pau.

Apali, Bon Nadal i Bon Any.

dilluns, 18 de desembre de 2006

Quo vadis ERC?

Fa dies que en parlem, sembla que finalment les ments pensants de ERC i els ressentits anticonvegents que corren pel partit –no tothom, però una part de la militància està en aquest grup, si no aniríem corrent a recuperar en Carretero i enviaríem en Manelic a matar el llop- han decidit començar a fer córrer que de l’eslògan afortunat de l’esquerra nacional és més important la part esquerra que la nacional.
En Cardús fa temps que parla dels sense nom. Van remenar l’ampolla i ens van desvetllar a molts dels que teníem mig somnolent la consciència social o la nacional i vam quedar frustrats, per les dues bandes, pel numeret de l’estatut i, sobretot, pels numerets de pleitesia al poder socialista.
Sincerament, una ERC que aspiri a ser el PSC perquè el PSC-PSOE es converteixi simplement en PSOE no m’interessa, si més no recordeu com ha acabat Euskadiko Ezkerra.
No entenc que no s’hagin sentit veus crítiques des de ERC a la maragallada del Gran Germà trucant al programa d’en Bassas(1), per menys en altres temps el col·legi de periodistes ha muntat grans espectacles de protesta, però per la cadira ens empassem les competències d’ensenyament, les banderes i el que faci falta.
Tampoc entenc què a ERC hagi desaparegut la crítica interna pública, que estiguin disposats a empassar-se l’àrea metropolitana i que estiguin disposats a empassar-se la diputació de Barcelona... i a mi se m’ha acabat el bicarbonat.

(1) No he trobat cap biografia a internet de l’Antoni Bassas. Per l’extraterrestre que acaba d’aterrar, és el presentador del Matí de Catalunya Radio i l’altre dia va rebre en directe una trucada censuradora del Gran Germà, per cert, si algú troba l’àudio de la seva intervenció que me’l passi si us plau.

divendres, 15 de desembre de 2006

Anar a 80

Ho diu el departament de medi ambient, ho mig matisa el rei de les subordinades, a partir d’un dia d’aquests les autopistes del voltant de Barcelona, suposadament per reduir la contaminació. M’agradaria conèixer l’estudi que justifica això i saber quin benefici real comporta, dit d’una altra manera, si paga la pena o valdria més preocupar-nos per altres coses que amb menys esforç –ningú no es creu que complirem els límits de velocitats pensats per marcians o directament per plutonians-. Encara que ben mirat potser només és una excusa per retratar-nos en tots els sentits de la paraula.
No és que no em preocupi la contaminació, ni el canvi climàtic, ni totes aquestes coses; però també em preocupa la parafernàlia contraproduent, les mesures demagògiques i l’esperit escolàstic de la premsa i els legisladors. Les dades s’han de donar, totes, no només les que ens interessen, perquè malgrat què no tothom pot entendre les coses si que ha de tenir possibilitat de posar en dubte les coses. Els tècnics haurien de tenir l’última paraula, però totes aquestes coses requereixen una mica de seriositat, perquè si no acabem defensant que no cal fer res contra el canvi climàtic perquè, total, a l’edat mitjana la temperatura mitja a Europa era uns tres graus més alta que l’actual.
I no segueixo, que encara trucarà l’Ernest a censurar-me.

diumenge, 19 de novembre de 2006

Moral de tropa

Detecto un cert desconcert en molts sectors catalanistes i un cert desencís. No només en sectors convergents, si no també en bona part dels simpatitzants amb ERC que conec.

No em pronunciaré sobre pactes, fonamentalment perquè penso que el que hi ha és l'únic possible entre partits, entre persones hi ha altres possibilitats, però tenim un sistema de partits i no de persones, però si que em permeto d'opinar sobre actituds de qui es queixa del que ha passat.

Si no t'agrada el teu candidat però t'espanten personatges com els ciutadans-funcionaris, doncs vota, encara que sigui en blanc. Amb poca participació més que no els votés a ells no haurien sortit.

Si estàs fart del sistema i desertes de les eleccions, treballa perquè les coses puguin canviar: la política és fa des de el sistema, la vida és viu en paral•lel. És més important el que busquem a llarg termini que la política encorsetada en els quatre anys d'una legislatura.

Em dieu que no tot plegat no pot ser, que es voti el que es voti els partits fan la seva. Clar, quina altra cosa poden fer?

Tot és lícit, tret d'engegar-ho tot al botavant perquè el que surt no és el que volem. El bé i el mal, per sort, estan més enllà dels nostres grisos.

dijous, 16 de novembre de 2006

Sumant raons

Qui digui que en aquests temps moderns no es perden originals en bars és que no em coneix. Aquest any ja porto perdudes dues llibretes amb apunts per aquest bloc i per altres cosetes que estic preparant.

Ja fa dies que dono voltes al que està passant. He llegit molts nervis pels citadans-funcionàris, moltes interpretacions esotèriques sobre l'entesa -veig que el país en el fons no ha perdut l'humor negre- i teories al•lucinants sobre les causes del desastre de les rodalies de RENFE. Però avui he sentit una raó sensata: Som eixamplacèntrics. Si més no els mitjans de comunicació que no són castellanacèntrics ho són.

Certament començo a estar cansat de sentir tonteries, de jutjar bons i dolents segons ens diuen que han de ser els opinadors oficials del correctepensamisme i oblidar-nos de coses realment importants, que no són que els funcionaris puguin imposar la seva llengua a la colònia.

dimecres, 1 de novembre de 2006

Eleccions

Els que ens agraden els jocs d'estratègia ens ho passarem bé.
Un resum per despistats: CiU puja menys del que es pensaven, el PSC s'ha menjat la castanya i se li ha atragantat, ERC aguanta i es consolida al parlament, a can PP respiren alleugerits, IC etc. pugen bastant, els Ciutadans lerruxistes entren sobrats al parlament, el tripartit suma, la dreta no, els d'obediència catalana també, la sociovergència segueix sent majoritària...
Riurem, espero que no sigui per no plorar.

dimarts, 31 d’octubre de 2006

Reflexionem

Aquest vespre, menjant castanyes, panellets i bevent vi dolç decidiré quin paper hi haurà dins el sobre de les eleccions.

Vaig llegir a Indro Montalelli que l’única solució era tapar-se el nas i votar DC. Ara bé, quina es la nostra DC? Acabarem també amb un Berlusconi al govern?
Malgrat tot votaré, i “aluego no ta quejes”.

diumenge, 29 d’octubre de 2006

Avui va de fe

Porto un quants dies fluixos, emprenyat amb les conviccions més profundes i amb el funcionar del espai social i polític. Segurament em falta la fe del cec Bartimeu (Mc 10,46-52), malgrat tot , de tant en tant, trobo personatges curiosos (o decididament friquis) que em recuperen l'esperança en la humanitat i, en conseqüència, en Déu.

dimecres, 18 d’octubre de 2006

Convalescència

He encadenat uns dies de vacances fora del principat amb un refredat fort bastant inoportú. En conclusió, he vist el famós DVD tard. Si voleu tornar-lo als de CiU, si més no simbòlicament, podeu aprofitar aquest aplicatiu per fer-ho. Entre el DVD dels uns i l’entrevista d’en Montilla – per provocador que sigui un entrevistador un protopresident de la generalitat no es pot permetre reaccionar com un nen malcriat, si no poso jo les regles no jugo - no estic gaire d’humor per parlar de campanyes, per tant ho deixo aquí.

Per desengreixar llegeixo les aventures –apòcrifes- de Tintin i descobreixo una cosa que ja sabia, quan tens una idea, vigila, gairebé segur que algú l’ha pensada abans. Això del bdbarna és eina ideal i ampliada del que comentava sobre el mapa de llocs a remarcar a Barcelona. Si em publiquen el comentari que he fet es probable que em converteixi en un assidu.

Doncs ho deixo aquí, amb el convenciment ferm que no parlaré d’eleccions fins que tot això hagi passat, malgrat que les conviccions estan per posar-se en ridícul.

dimecres, 11 d’octubre de 2006

Economia

D’entrada diré que no he acabat d’entendre mai massa d’economia, una cosa és quadrar un llibre contable –feina que pot fer qualsevol que tingui un mínim de preparació i una ment ordenada- i una altra cosa molt diferent entendre d’economia a mig termini i que vagi més enllà de l’economia personal o d’una petita empresa.

Per altra banda tampoc estic massa al dia de moviments renovadors, o suposadament renovadors, en temes econòmics o sociològics. El cert és que em costen un xic més d’entendre que les màquines i el meu contacte amb el món universitari intel·lectual no ha estat massa directe ni massa fluït mai.

Avui m’ha arribat informació d’un moviment d’estudiants d’economia, el post-autisme que m’ha semblat interessant conceptualment, per molt que la revista economia crítica que pregonen té una estètica –no nomé formal- pel meu gust antiga.

Penso que he parlat alguna vegada de la sensació que tinc que la gent que ens considerem progressistes usem paràmetres per avaluar les coses basats en paràmetres escolàstics antics, de fet l’escolàstica marxista i l’escolàstica hayeksista –això és suposadament lliberal- se semblen molt a l’escolàstica pre tomista, ben explicat – la part medieval- per l’amic Tiberio, interessant de llegir fins i tot quan no estem d’acord.

dimarts, 3 d’octubre de 2006

Contra el DRM, o no.

He llegit per aquests mons de HAL que avui és el dia contra el DRM. Si no fos perquè estic fart de la collonada que són “els dies de” estava temptat de canviar de color la pàgina i posar-la de dol.

D’entrada seria bo explicar què és el DRM, perquè a vegades els tecnòlegs tenim la mania de parlar de coses com si tothom ens hagués d’entendre i no sempre és cert. Resumint el DRM es un grup de tecnologies orientades a restringir l’ús il·legal de determinats productes digitals, és a dir fonamentalment música i pel·lícules. Per resumir és això de que parlen quan parlen de drets d’autor i copies pirates.

Haureu vist que poso il·legal i pirates en cursiva. La raó és perquè la il·legalitat és simplement perquè ho diu una llei arbitrària i perquè fem acusació de pirateria sobre coses que no ho són.

Haureu vist que també poso un o no al títol, fonamentalment perquè una de les coses que hauria d’estar en discussió és la licitud de determinats ingressos sobre els drets d’autor que tots defensem amb la gorra d’autors i en reneguem amb la gorra de consumidors, però el problema del DRM és el control sobre la cultura i la informació que pretenen determinats grups i el fet que pretenguin que s’usin determinats sistemes tancats per escoltar música no és acceptable –segur que algun cop heu tingut problemes per reproduir un CD original en algun reproductor per culpa d’aquestes proteccions - , igual que no és acceptable que hagi de pagar drets d’autor per usar coses de les que jo sóc autor i d’això va el cànon digital.

La meva demanda és simple, no ens deixem enredar pels suposats defensors de la cultura que només defensen la industria cultural anquilosada en supòsits antics i que pretén viure de drets d’autor i subvencions a la vegada.

dilluns, 2 d’octubre de 2006

Acampada urbana

La tradició moderna que vam instaurar en les temporades dures de la protesta altermundialista – i no en farem judicis de valor – va quedar trencada per la decisió de fer complir l’ordenança que no permet acampar a la ciutat en acabar la mani dels de la vivienda digna – es veu que és més digna en castellà si fem cas pels papers de la convocatòria, però deixem’ho córrer per un altre dia –.
No faré sang de la poca gent que hi havia, de fet no comentaré avui el manifest ni el llistat d’adhesions, entre d’altres coses perquè avui no tinc ganes de provocar.
Però si que comentaré això de les acampades lliures convenientment tolerades quan políticament van bé al flowerpowerisme vergonyant de l’aparell de propaganda del consistori. No puc entendre, o potser sí, perquè hi ha acampades més acceptables que d’altres, sobretot tenint en compte que tinc una parella acampats sota un pont al cantó de casa des de fa mes d’un mes.
No pregono que els esbandeixin amb desinfectants, malgrat que de desinfectants en faran falta d’aquí poc, però moure un problema d’un lloc a un altre no resol gaires coses, i fet i fotut visc en un racó de Barcelona abandonat pels deus.
Però no puc entendre la descurança municipal amb tot un grup de gent que es mou per la ciutat malvivint en zones mig oblidades dels carrers – una mica més enllà hi ha una barraqueta des de fa bastants dies – si no és perquè només sabem d’aquests racons alguns veïns... Potser seria una bona idea fer un mapa d’aquestes situacions delicades, per facilitar la feina als serveis socials de l’ajuntament, o potser perquè hi hagi més gent que sàpiga que l’ajuntament no fa aquesta feina.

divendres, 29 de setembre de 2006

Fugir

Un dels inconvenients de la vida ciutadana és que no podem permetre’ns el luxe de seguir el ritme de la natura.
Potser abans d’embrancar-me calen un parell d’aclariments: és vida ciutadana tota vida que va lligada a les necessitats humanitzades i no als canvis ambientals que no produïm directament els humans. Que visquis a la ciutat no fa la teva vida ciutadana i que visquis en una masia aïllada prop de Campins no fa la teva vida rural. És un problema d’objectius.
Avui fa un dia perfecte per anar a passejar i estic tancat intentant acabar una feina què ni depèn de mi i que no em ve gaire de gust.
Mai no he estat massa partidari dels moviments de retorn a la natura i el neo-hippisme ecologista, però avui canvio l’ordinador per una cabra i un hortet.

dimarts, 26 de setembre de 2006

Bolívia

M'ha arribat mitjançant companys de socialdemocracia.org notícies sobre Bolívia i les complicacions que tenen actualment que algunes veus asseguren que està portant aquell país al caire d'una guerra civil.

El resum del que m'ha arribat mitjantzant diferents fòrums a internet és que la situació és prou complexa com perquè jo entengui poques coses.
El primer que he entès és que el que ens van explicar els mitjans de comunicació amb ressò al nostre país sobre la pujada d'Evo Morales al poder és bastant deficient i el que m'ha arribat fins ara és simplement un tractament d'urgència que no aclareix totes les coses.
El detonant dels problemes amb que es troben a Bolívia està en que quan es va escollir l'assemblea constituent que ha de donar legitimitat a un nou règim i per altra banda pel fet que hi ha friccions entre regions que volen autonomia i regions (i naturalment el govern centralitzat que no la volen i acusa a aquestes regions d'antirevolucionàries i oligàrquiques -clavadet que a Espanya-). Sembla que alguns militars, prenent model de l'Espanya del segle XIX, han dit que o hi posen ordre o ho fan ells, mentre que el govern fa i desfà les normes a mesura que no obté els resultats que esperava.

Si us he de ser sincer mai no m'ha estat massa simpàtic ni el Morales, ni en Chaves i molt menys en Castro. Penso que els moviments messiànics són perillosos un cop entren en política. Però es important que tots plegats entenguem que el fet que aquests règims siguin molt criticables no fa beatífics els règims anteriors, tinguem clar que són producte del patètics que eren els règims anteriors, i del ridícul que som capaços de fer els que ens considerem d'esquerres quan donem suport a segons quines solucions de tuf clarament autoritari i amb un clar regust naïf de despotisme il·lustrat que arrosseguem.

Ancestres

He aprofitat aquest cap de setmana per escapar-me a Graus en una mena d'aquelarre ancestral de recuperació del passat (meu i familiar) mentre el posava en contacte amb el què -el qui- espero que sigui el futur.

M'han dit que m'assemblo al meu únic avantpassat -simplificant la relació- il·lustre, segurament perquè hi ha qui em mira amb massa bons ulls. Hi ha curiositats a la vida que traspuen una certa ironia poètica, sovint a qui li han fet la vida impossible en vida un cop mort tothom el vol reivindicar.

M'estic rellegint l'os de Couvier - Valentí Puig, a Destino - perquè penso que val la pena llegir assajos amb els que no estic del tot d'acord, encara que només sigui per realimentar l'esquizofrènia vital que representa reivindicar el regeneracionisme espanyol del meu avantpassat i el meu independentisme radical basat en el convenciment que no ens fa falta. Tot plegat m'ha fet pensar en el què i el com, en el sentit d'adoració ancestral d'unes pedres amb ànima etèria i el practicisme racionalista que em fa sentir estúpides algunes polèmiques.

He llegit, amb el regust d'una de les millors xocolates que he sabut tastar - pareu prop de Benavarri, a Can Brescó, a berenar si enfileu la carretera de la Vall d'Aran-, d'una polèmica a la sempre cosmopolita Barcelona sobre el pregó de les festes de la Mercè. Sé que la senyora Elvira Lindo té el sempre indiscutible merit de ser una escriptora de l'aparell intel·lectual del PSOE, per tant un exponent rutilant del cosmopolitisme jacobí espanyol. No sé si té cap altre mèrit, no he llegit res d'aquesta senyora, però penso que tampoc és cap pecat.

De tota manera és lleig que fem vindicació de certs valors menyspreant i menystenint els valors i l'esperit de les pedres sobre les que fem els discursos en el supòsit, sempre esotèric, que aquest esperit tingui algun sentit més enllà d'un onanisme estètic. I perdonin, uns i altres, l'atreviment.

I posats a dir-la grossa, començo a estar fart que en aquest país nostre -el principat, els demés sabran si volen o no- tots els partits aspiren a ser el PRI mexicà dels bons temps i tenen menys idea del que volen ser quan siguin grans que els de l'illa de Cascara de la gloriosa pel·lícula Water encertadament traduïda com Loca Juerga Tropical.

dimarts, 19 de setembre de 2006

El papa teòleg

Darrerament faig articles massa seriosos. Segurament estic patint una crisi de transcendència i això no és gaire sa, però ja que hi som ens hi recrearem.

Tenim una crisi internacional encesa, si em de fer cas del que diuen els ofesos, per un discurs acadèmic dictat pel Sant Pare de Roma. El fet és que aquesta classe magistral també ha encès espúriament els ànims del cientificisme. Parlar de raó mentre parlem de fe és, si més no, delicat però parlar de raó i de l’Islam, encara que només fos subtilment – i no ha estat el cas – és entrar en una maresma molt perillosa.
En el fons parlar de l’Islam és perillós. A l’occident laic i vagament republicà a la francesa tot és gairebé gratis, però parlar de l’Islam no.

Aquest occident laic i vagament republicà que ens envolta, del que, creients o no, al nostre país tots en som presoners –potser se’n salva algun lliberal despistat que té prou diners per poder seure on vol i algun tertulià sionista que en fa ostentació per fer-se l’enfant terrible un cop perduda la gauche divine- tracta l’Islam des de el paternalisme condescendent de qui el considera un magnífic aliat contra els nostres dimonis particulars, evidentment els Estats Units d’Amèrica i per delegació – i devoció històrica – Israel, però no el considera prou important com per confrontar-ne els valors.

I sense haver llegit encara la conferència de Benet XVI –els noms no son mai casuals i si te’l poses tu mateix solen tenir una història darrera – puc permetre’m d’opinar amb certa fredor cínica que ja va sent hora que deixem d’amagar el cap sota l’ala i que a occident ens plantegem deixar de mirar-nos el melic i comencem a adonar-nos que les realitats del nostre voltant són molt més riques del què pensem –malgrat que diguem una altra cosa – i, per tant, els perills que comporten algunes actituds respecte la llibertat acadèmica i que no ens podem permetre de justificar algunes reaccions (igual que no ens ho podíem permetre quan van sortir aquelles caricatures que molts opinadors van justificar en nom de l’aliança de civilitzacions consistent en ser acrític amb l’intolerant llunyà i no acceptar els matisos de l’enemic local).

dimarts, 5 de setembre de 2006

Jo també vull un estat propi (II)

Per tenir un estat no cal la llengua, ni tampoc és la llengua el que fa el país (de fet si els de més al sud de Morella volen venir amb nosaltres, endavant; si s’ho volen fer sols, per mi també... però alguna alteana que conec... bé deixem-ho córrer). Malgrat tot, una de les coses que fan que vulgui l’estat propi és aquesta, l’altra és la butxaca i la salut mental.

Un, que va créixer progre fora de temps, troba que tot això de les fronteres no és més que una cotilla. Però si la cotilla parla castellà fet i fotut prefereixo la meva. Corason loco.

El país té una mística que volem ridícula mentre fem cua en un tablao postís on hi ballen danses foranes que no volem ridícules. Unes i altres ho són, i a la vegada no ho són.

Alguns estem prou de tornada com per riure’ns de nosaltres mateixos, enfaixats i fent ballar un gegant a ritme de gralla i bombo. Paga pel riure de l’infant i la bramada de l’altre que no entén que fa aquella cosa tan grossa movent-se mentre marquen els cops com que acompanya un pas per setmana santa.

I a més, vull un estat propi perquè no el necessitem, el país és viu o mort per la gent, no pel que digui el butlletí oficial de la generalitat. Mentre tant podem jugar a tenir-lo, a veure que sabem fer-ne.

dilluns, 4 de setembre de 2006

Jo també vull un estat propi (I)

No sóc gaire de campanyes, ni de manis ni de totes aquestes coses. Malgrat això m’adhereixo a la campanya.

Tampoc tinc del tot clar que estigui d’acord amb totes les derivades que implica la campanya, però si que estic d’acord amb l’enunciat per una esperança segurament infundada, que podem organitzar-nos millor nosaltres que ara que ens organitza Madrid.

Aprofitaré aquesta setmana per explicar una mica com veig el país, no sé si a ningú li interessarà gaire, però no és mala idea dir què penses de les coses importants, potser acabes descobrint que algú pensa el mateix que tu.

Aviso als possibles lectors que encara conservo la candidesa necessària per pensar que som una meravella, per tant no espereu un assaig de càntic al temple.

divendres, 1 de setembre de 2006

Per què escric?

Va per tu, pepet.

Segurament per vanitat.
Fet i fotut ni sé escriure ni tinc massa coses interessants a dir. Però n’hi ha molts que es guanyen la vida escrivint que tampoc tenen prou coses a dir com per justificar el paper que gasten.

No sóc un ideòleg, ni tant sols un pensador. No m’hi dedico, i pensar requereix un espai mental que no tinc... i poder fumar-me una pipa a la vora d’una llar de foc.

Som un país de tietes, vinc d’un país de tions i jo, malgrat que faig un ús compartit de l’eina, tinc aquest esperit serigrafiat a l’ànima, com els robots de l’Asimov.

Si fos més realista ho deixaria córrer, no paga la pena...
Però, què collons, viure també és això, és sobreviure en un medi que no és perfecte i provar de canviar-lo, però la vida són les vísceres filtrades per la raó. La raó sola és un robot fred, no pot estimar. Les visceres soles són lluita vana, no poden viure.

Però no em disfresseu la raó llogant-la a altres visceres, que un transplantament pot salvar una vida, però es converteix en una vida llogada.

dimarts, 22 d’agost de 2006

La màquina de moviment continu

Quan l’humanitat occidental va descobrir que la ciència i la fantàstica tecnologia servia per alguna cosa i vam decidir reconstruir la nostra civilització sobre aquest paradigma vam trobar-nos amb un problema de difícil solució, amb que mourem això? Es a dir, amb el problema de la font d’energia.

Al segle XVIII qui descobrís la màquina de moviment continu s’havia de fer molt ric, i va ser una gran font d’estafes.

M’ha arribat una notícia que llegida directament sembla treta d’un diari del segle XIX. Un desafiament científic (pseudo pels que donem alguna validesa a la primera llei de la termodinàmica i llegim literalment la nota de premsa) d’aquest caire no sembla propi d’aquests temps. M’he mirat el web de l’empresa que diu haver obtingut energia lliure (sospito que la traducció és bastant desafortunada i no conec prou les teories i els plantejaments del senyor Gibbs i no se donar-vos una millor traducció acceptada acadèmicament) i m'he quedat bastant esparverat.

Suposo que riurem durant bastant de temps amb notícies d’aquestes, l’energia està convertint-se en un producte de luxe i al voltant d’això es farà molt soroll, de fet jo estic fent publicitat d’una cosa que segurament també és una operació publicitària, encara que no se massa que venen aquests.

dimarts, 8 d’agost de 2006

El poder de les màquines

Darrerament he tingut algunes converses bastant apassionades (i apassionants) sobre les màquines i el futur de la humanitat.

No sé si és cert que Asimov ja ho va dir tot sobre el tema (qui diu Asimov diu tota la colla d’escriptors de ciència ficció futurible, sector optimista o sector pessimista) però repassant la biografia d’Asimov i els enllaços que surten a la cerca em trobo que molts dels temes que han sortit a la conversa és repeteixen també a les cerques.

Fa temps que tinc la teoria, segurament absurda, que els pensaments no són espontanis, es van forjant en petites converses i en lectures poc relacionades i acaben prenent cos en persones diferents pensaments similars gràcies a aquests processos.

Segurament els que estàvem a la conversa havíem llegit coses llibres que parlen d’aquests temes, malgrat tot jo penso que les màquines redemptores perfecta i racionalment planificades són l’actualització moderna del mite hebreu del golem (el doctor Frankestein seria el fabricant de golems més conegut) i sort en tenim que, per calmar als pessimistes o inquietar-los una mica més, Asimov va imprimir les tres lleis de la robòtica sobre el nucli dels seus robots-golem.

En el fons, tal com ho veig jo, totes aquestes preguntes i reflexions donen voltes sobre el mateix problema, la definició d’humanitat, la definició d’humà i la meravellosa paradoxa de la vida, allò de ser individu però estar en comunitat, en interrelació.

dissabte, 29 de juliol de 2006

Llum

Aire net, calma.
La mà prop de la càmera i neguit a l’estómac.
Avui és dia de fer una caminada ajornada, sense importància però desitjada.
Fugir sol no és un camí valent, però a vegades cal fer-ho per mantenir l’equilibri. S’apropa el final del termini, però la llum d’avui m’ha canviat l’ànim. Una pipa fumada entre runes mentre recullo imatges que potser no veurà ningú.
Recullo mínims i me’n vaig.
Un altre dia farem el que cal.

dimarts, 18 de juliol de 2006

18 de juliol

Ja ho sabem:

Tres días hay en el año
que relusen más que el sol
jueves santo, corpus christi
y el día de la ascensión.


De tota manera, com que no ho explicaria millor que ell us deixo l'enllaç a l'article d'en Viladesau.

Un altre dia hi diré la meva, segur que hi haurà ocasió.

dijous, 13 de juliol de 2006

Indian Dreams

Ja fa dos dies dels atemptats de Bombai. Segurament si haguessin estat a Europa –el meu protoestat- ja n’hagués parlat abans. Fins i tot si haguessin estat als Estats Units d’Amèrica n’hauria fet una nota.

Però l’Índia és el paradís somiat i el tercer món temut en un únic paquet. És la encarnació dels nostres orígens passada pel sedàs de l’únic imperi prou seriós com per no fer-ne gens de cas. I el valor dels morts a l’Índia és com els intercanvis de presoners entre Israel i qualsevol facció palestina: de 1 a 1000.

De l’Índia en sabem la misèria i la mare Teresa de Calcuta. Gandhi i el Caixmir. Els turbants dels Sikh i les aigües del Gangues, les pel·lícules angleses colonials i els nous programadors informàtics. Però sobretot és la terra dels gurus de la nova espiritualitat.

Segurament és molt innocent pensar que la transformació cultural que provoquen les facilitat de desplaçament i de comunicació actuals poden passar sense que hi hagi brots violents, però sincerament preferiria poder mantenir la innocència.

dimecres, 12 de juliol de 2006

Projectes tecnico-científics

Avui via vilaweb he descobert un projecte de fer un nou ictineu, via barrapunto redescobreixo un projecte de satèl·lit català, en una notícia sobre satèl·lits universitaris.

Del sallesat no en voldria parlar, perquè sembla mig abandonat, si més no la web no sembla actualitzada i li falta molt dinamisme, es a dir li falta molt de màrqueting i fa aquella desagradable sensació de projecte universitari que oblida el futur i les perspectives, i així està, sense cap donatiu.

Del ictineu hi ha més coses a dir, penso que en fan la propaganda massa d’hora, haurien d’haver acabat el web abans de fer-ne propaganda, però no sempre els temps els pots marcar com vols i a vegades cal moure les coses abans que estiguin madures, si no és podreixen.

A mi m’agradaria tenir la iniciativa, els coneixements i l’empenta necessaris per poder tirar endavant alguns projectes d’innovació que porten associats a això material formatiu i futurs projectes industrials.

Sé que per que tot això tingui sentit cal que s’hi posin calers però, malgrat algunes noticies pessimistes que he llegit darrerament, si els innovadors presenten les coses d’una manera adequada de diners n’hi ha, el que no podem pretendre és viure de renda d’una idea.

dilluns, 10 de juliol de 2006

100 dòlars

Una de les curiositats del món internàutic, i per mi una de les coses que el fa més interessant, és la facilitat amb que surten com a bolets iniciatives de tota mena, amb sentit o sense, però que troben alguna repercussió a un lloc o altre.

Una d'aquestes iniciatives, one laptop per child, ja fa temps que em va cridar l'atenció, no exàctament per la gosadia de la idea -que en té una càrrega important, tant des del punt de vista econòmic com conceptual- ni per la incorrecció política de l'experiment -s'ha criticat abastament, amb un punt de lògica, que la canalla a la que va dirigit necessita menjar o roba, abans que ordinadors- si no pel fet que a algú se li pugui ocórrer una idea original sense fer una revolució clàssica.

Llegint una entrevista de Mercé Molist a Jim Gettys, m'he quedat amb la frase "Estem treballant per als nens, però la veritat és que ningú fa bons portàtils" i han decidit que n'han de crear un de nou ells mateixos. Una de les sorpreses que té intentar fer desenvolupament o solidaritat partint del món tecnològic és que exigeix inventar, per tant pensar i descobrir que encara hi ha moltes coses per inventar si realment volem fer coses noves.

No se si aquesta idea tindrà algun efecte positiu per les persones a les que va dirigit, però sí més no, el repte intel·lectual que comporta hauria de ser-no útil als que ens interpel·len les dues coses.

divendres, 7 de juliol de 2006

Papa mòbil

Diuen que el Sant Pare va d’excursió a València a una mena de fòrum defensor de la família de tota la vida –i jo em pregunto, de quina vida?-. Fet i fotut, com que bàsicament me n’he assabentat via els que estan en contra de l’existència de cristians al món, sembla que s’hagi plantejat com un desafiament a l’estat modern (i naturalment tant espanyol com els que defensen els màxims promotors del fast). Segurament va bastant per aquí.

Vaig sentir a l’Eliseu Climent l’altre dia que aquest numeret no li ve massa de gust a ningú, ni tant sols a l’actual Papa. I segurament té raó. Aquest home és un intel·lectual bastant més provocador del que sembla en primera instància i ha agafat a contrapeu no només als seus detractors dintre i fora de l’església, si no sobretot als seus defensors de dintre de l’església. Però no té prou força per dir prou a alguns actes de populisme i d’extremada idolatria que li deuen repugnar – o potser és que a mi també em va agafar massa a contrapeu i l’he acabat considerant més intel·ligent del què realment és-.

Desconec les ponències que es tracten al fast, malgrat que tinc la desagradable impressió que no seran capaços d’il·luminar-la amb l’encíclica que va escriure al començar el seu mandat. La recomano encara que no sigueu creients, traspua un humanisme diferent al tópics, però sobretot la recomano als creients trabucaires als que, potser, el principi d’autoritat els servirà per replantejar-se algunes coses.

Per part meva espero que passin els dies de la trobada sense que haguem de sentir massa bestieses dels uns i dels altres, i que la jerarquia i els menjacapellans ens deixin tranquils als que volem viure la vida –i la fe si ens en queda una mica- amb tranquil·litat.

dimarts, 4 de juliol de 2006

Wargames i software lliure

Ja sé què es pecat que t’agradin els jocs de guerra (també coneguts com a wargames). A mi m’han agradat sempre, per això vaig ser objector (bé, el fet de no fer-me excessiva il·lusió servir Espanya o que no em vingui de gust que l’estat disposi lliurement de la meva persona també va tenir alguna cosa a veure).

Però els jocs de guerra i l’estratègia en general em produeixen un plaer gairebé morbós, són un exercici intel·lectual molt estimulant amb la dosi de friquisme justa per sentir-te membre d’una mena d’elit de coneixements arcans però sense fer-te perdre el món de vista.

Però volia parlar de desenvolupament de projectes informàtics, que aparentment no té res a veure amb els wargames, però he trobat un article a La Pastilla Roja que m’ha fet pensar en tardes interminables, de pizza i cocacola, filosofant sobre reglaments de jocs d’estratègia i, sobretot, en la manera de simular les cadenes de comandament.

Jo em dedico fonamentalment a posar en funcionament sistemes informàtics, és a dir, el general m’envia al camp de batalla – també conegut com casa del client – i no tinc més remei que resoldre problemes d’encaix de l’aplicació que estic instal·lant sense conèixer realment quines interaccions em trobaré al lloc on instal·lo, per bé que s’hagi fet la feina d’espionatge – informació-.

Un dels grans avantatges que em trobo quan em toca instal·lar algun software on pugui veure el codi es que si falla alguna cosa puc trobar amb més facilitat on falla. I aquesta, filosofies a banda, és la raó definitiva per triar software lliure. M’estalvio temps i maldecaps quan van maldades, que és quan la premura de temps és realment crítica.

dilluns, 3 de juliol de 2006

Programadores

Una de les sensacions estranyes del meu ofici és la manca evident de dones fora del sector comercial – i tampoc és que la seva presència sigui majoritària -. Desconec quina és la causa d’aquesta manca de presència femenina en el món de l’informàtica ni la causa de la gairebé nul·la presència visible de dones al món del software lliure.

El software lliure i tot el món hacker que viu al voltant d’aquest fenomen és un món terriblement masculí, però en la vessant purament tècnica és escandalosament masculí, i això és una llàstima. Prescindint de la consideració que em mereixi el software lliure i l’ètica que l’envolta – amb algunes salvetats en sóc bastant partidari – és preocupant que les dónes vàlides, que segur que n’hi ha, en quedin excloses.

La discriminació positiva no m’ha agradat mai gaire, però a vegades cal prendre iniciatives agosarades per tal que és mogui alguna cosa. Avui he vist al bloc d’en Jordi Mas que una de les escollides en una convocatòria exclusivament femenina per una mena de beques per desenvolupar codi dintre del projecte GNOME.

Fa dies que en volia parlar, però em feia una mica de mandra tocar temes incòmodes, perquè plantejar-se segons quines coses és com a mínim incòmode. De tota manera el que em resulta realment incòmode no és la manca de presència de dones al món de la informàtica – el temps ho cura gairebé tot i segurament amb el temps anirem veient més noies a les facultats d’informàtica, telecos i similars – però si què és bastant evident que en les mogudes que viuen bàsicament del temps lliure de la gent la presència femenina és bastant minoritària i potser no és mala idea fer alguns esforços per tal que s’hi vagin apuntant.

diumenge, 2 de juliol de 2006

La calma

A vegades l'excés de desig de transcendència ens fa uns amargats. Massa sovint la coincidència d'opinió amb persones què estan a la llista dels que no considerem exemples a imitar ens fa sobrematitzar algunes opinions radicals de les que estem profundament convençuts.

Fora, el sol esclafa les pedres convertint-les en un esclat roent i insultant. Mentrestant, envoltat per la penombra, paeixo el dinar de règim i la copa d'argmanyac. No encenc la pipa per no molestar i llegeixo els comentaris de l'entrada de divendres amb la sornegueria de qui no obre alguns enllaços perquè el seu fetge només accepta les agressions del bon esperit de vi, en formes nobles i sense gel que el rebaixi. De trascantó, dir-li a la senyoreta rotenmeier - gràcies per llegir-me – que els nens de casa bona també tenen dret a protestar, les molèsties són els fets, no els protagonistes. A la pepa, l'amargor traeix més que la prudència.

Aquí on estic, la calma només la trenquen alguns projectes de moto que passegen impunement amb el tub retallat per tal de fer més soroll. Com deia aquell, de molts mandrosos en diem bons homes. Però la santa mandra, ara a l'estiu, és mereixeria un altar a la taverna plagiada (amb disculpes al mestre Espriu),

Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva -i nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.


Si a algú li cal la referència, Joan Oliver – Pere Quart.
Estar de tornada no és excusa per no lluitar, però evita moltes llagues d'estómac.

divendres, 30 de juny de 2006

Okupes

Mai m’han semblat gaire simpàtics, de fet sempre m’ha posat bastant nerviós les justificacions exagerades que s’han fet a TV3 i altres mitjans de comunicació. El que sempre m’ha molestat ha estat aquesta mena de discurs políticament correcte que arrosseguen i impedeix que es faci crítica seriosa al moviment –si la fas ets de dretes, per tant dolent- o crítica a la violència que porta associada, que els mitjans de comunicació han negat mentre manaven partits no homologats progressisticament i encara ara costa canviar el discurs.

La crítica al moviment no la faré aquí, el tema és massa complexe com per entrar-hi a sac en un escrit curt. Però del tema de la violència si que vull parlar-ne. El que va passar l’altre dia a Gràcia ha estat el desencadenant per poder parlar més o menys lliurement de les molèsties que causa tota aquesta moguda pseudoalternativa, però seguim sentint missatges que justifiquen la violència d’una part important de la gent que és mou al voltant de les cases okupa de Barcelona. No s’entén massa la permissivitat que hi ha amb les molèsties sorolloses de les festes que es fan en alguna d’aquestes cases, però el que si que no s’entén de cap manera és que trobem gent que justifiqui les agressions a veïns o la crema de cotxes aparcats al carrer en nom de la lluita contra la especulació... I tampoc s’entén gaire què, si se sap qui posa petites bombes a algunes entitats bancàries i organitza periòdicament rebentades d’aparadors, no hagin aconseguit detenir a aquestes persones. Però bé, l’alcalde albí, desprès de molts anys de dissimular el problema –i em consta que estava preocupat pel tema- s’ha decidit a parlar-ne públicament.

Per ara quedaria satisfet si deixéssim de fer la pepa i les autoritats comencessin a preocupar-se per les molèsties, que es preocupessin pel problema (dels okupes, del problema del habitatge, de la cultura alternativa) seria demanar massa.

dimecres, 28 de juny de 2006

A por ellos...

...que son de regadio. Diu que era el crit de guerra del general Cabrera “lo tigre del Maestrat”. Anava a fer una analogia amb el lema de “La Roja” (pronunciat amb la boca oberta i amb ampul·lositat) però me l’estalviaré per caritat cristiana i perquè algun dia igual guanyen alguna cosa.
Un dia d’aquests seguiré “les històries naturals” del mai ben ponderat Perucho, però avui la paleontologia la podem fer sobre la literatura menys deliciosa de les seccions d’esports dels diaris que trobem al quiosc. (No deu ser gaire greu si són temari de les proves d’accés a la Universitat –de la Universitat en parlaré també un altre dia-).
Sí, ja ho sé, paleontologia. No és l’aspecte de l’entrenador, ni tant sols les tonteries que ha declarat o comentat –allò del sexador de pollastres es difícilment millorable- si no simplement de l’entorn.
Un dels problemes que tenen les banderes es que desperten instints primaris, pre-civilitzats (i, sí, quan el Barça va guanyar la copa d’Europa es van despertar alguns dels meus instints primaris, per això no en podia parlar bé). Però això no és greu, el que és greu és que ho vulguin disfressar en mig de suposades racionalitats no nacionalistes. I què piquem. Gairebé sempre. Aquest post és això, un ham tragat amb tota impunitat. I jo alegrant-me que guanyés França tot i saber què és l’encarnació del mal.

divendres, 23 de juny de 2006

Sant Joan

Revetlla i nit curta.
Foc.
Purifiquem l'esperit i espantem les bruixes.

Reneixem a la no vida, segur que serà millor.

dimarts, 20 de juny de 2006

Hipercor

És un dels records que m’han quedat gravats amb foc al cervell. Normalment no recordo la data, perquè no vaig ser-ne una víctima directa. Que jo sàpiga ni hi va haver cap parent ni conegut entre els morts ni entre el ferits. Però va ser un xoc sobre la meva consciència de lluita política, sobretot tenint en compte que amb catorze anys només estàs formant la teva consciència i encara et queda lluny (si més no a mi) un sistema coherent de pensament crític, social i polític.
De fet aleshores ja tenia una vaga afició a posar en dubte les grans veritats que em venien amb reduccions a l’absurd bastant dures. No feia gaire havia escrit en un treball de la classe d’ètica a l’escola que els assassinats dels grups terroristes eren la pena de mort de les nacions sense estat. Era una boutade cínica per criticar la defensa de la pena de mort que feien (fan) algunes persones. De tota manera jo no era gaire crític amb la lluita armada (creia en el bé i el mal des d’una postura absoluta).
Ara ja fa temps que he superat l’adolescència i he sentit que ahir el govern vasc va permetre’s de trencar la virginitat i en l’acte de record van enviar un manifest lamentant el tracte que s’ha dispensat a les víctimes del terrorisme.
No sé que en deuen pensar els de la AVT-PP, però si les víctimes de veritat van fer que és llegís en el seu acte és una bona cosa, i un pas endavant per tancar ferides encara que les cicatrius quedaran presents durant molt de temps.

dilluns, 19 de juny de 2006

L’endemà

Ahir vaig tapar-me el nas i vaig anar a votar, entre monges en furgonetes i la processó de corpus.
No puc dir que guanyessin els meus (de fet encara no sé quina era la opció correcta) però del que si que estic segur és que la meitat dels que podíem votar van preferir no fer-ho. Sí, ja se que hi ha un 30% que no hi va ni per mal de morir, per molt que els grans analistes intentin assignar tots els no votants al seu sac.
Del 20% que son susceptibles de votar deu haver-hi hagut de tot. En cercles nacionalistes populars no militants o poc militants (existeixen, encara que alguns d’Esquerra es creguin que no hi ha vida més enllà de la militància) hi havia dubtes, però la meva impressió és que descartaven el NO, penso que molts dels vots en blanc són seus.
Ara, el NO pepero i una bona part del lerrouxista d’esquerres es va mobilitzar, si més no sentint les converses de carrer. A voltes em costa que no se m’encengui la sang sentint segons quines parides es diuen.
Assumint aquestes coses em va sorprendre la magnitud de la tragèdia de la CCC a Salou.
Apa, i ara a esperar al tribunal de la Santa inqui... (perdó constitució).

dijous, 15 de juny de 2006

Canvis

Fa dies que em roda pel cap posar una mica d’ordre a aquest bloc. No m’agrada l’aspecte, però tampoc puc fer massa virgueries, el servei dóna pel que dóna, ni sóc un geni del disseny.
Hi ha però una cosa que si que puc fer, en la mesura que sigui possible, i és facilitar l’accés a tothom a aquesta pàgina. Penso que dedicaré uns quants articles a la usabilitat i a la correcció del codi, mentre vaig posant a to la pàgina.
Com podreu observar, he canviat el color de fons. Això només és una petita coqueteria, m’estava cansant el color que usava fins ara.
També he deixat de forçar el tipus de lletra, que és una de les condicions per assegurar la usabilitat, però d’això ja en parlaré en propers articles. Hauria d’haver canviat més coses, però retocar un codi que no es teu, d’un tema que només coneixes de passada i sense entendre massa el sistema, és complicat però poc a poc anirem fent.

dimecres, 14 de juny de 2006

Tango

Passi,
que l'amor és sacrifici.
I si no digues-m'ho a mi,
que emprenyat com una mona
vaig anar a votar que "si". (1)

N’hi haurà molts que dilluns ho tornaran a cantar. Potser simplement ho cantaran per primer cop. El subjecte de l’amor ja no serà en Felipe (encara que en Guerra segueixi fent-nos “luz de gas”), serà l’estatut(et).

Jo no sé que faré. Bé si que ho sé, aniré a votar, el meu sentit cívic és massa fort. Però no se encara si agafaré alguna de les tres paperetes o m’apuntaré als jocs florals de Canprosa. Però tots sabem que el tango és l’amor canalla, el desamor a glops de vi ranci i el meu vall de parella preferit.

dijous, 8 de juny de 2006

Josep Termes

Li han donat el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes. És un savi amb pinta de savi que sembla que s'amagui del vedetisme, encara que no se massa si ho fa per convicció, per timidesa o per coqueteria.

Em cau bé. Segurament per la mateixa raó que el PSUC-isme de pensament únic l'odia. Ha parlat, amb menys llibertat de la que seria desitjable, del funcionament estalinista de la cúpula del PSUC durant el franquisme (allò que novel·la en Vázquez Montalbán a “asesinato en el comité central”) i és el gran estudiós del nacionalisme popular a Catalunya, contrariant al pseudomarxisme idiota (l'adjectiu és meu) que defensa el pensament únic dels historiadors i antropòlegs deterministes de veritat absoluta.

Sé perfectament que precisament per això, i per gosar dir que la recuperació de la memòria històrica no ha de ser "per dir que uns eren bons i els altres dolents perquè els morts són els que va fer Franco però també els que van afusellar els rojos a l'Arrabassada" (1) alguns dels creadors d'opinió que odien la subtilesa i prefereixen un món de bons i dolents l'acusen de revisionista (la veritat és la que és, per molt que preferíssim que fos una altra).


(1)Ho va dir a l'entrevista a TV3 (La nit al dia) el dia que li van donar el premi. Perdoneu que no posi l'enllaç, però els culpables dels web de la corpo sembla que tenen una lògica diferent a la meva.

dimecres, 24 de maig de 2006

Aragó

Diu que el seu president a dit "l'Aragó rep un missatge d'una certa ignorància de veí poderós, més ric, més gran, que t'ignora i que pensa que tot el que passa més enllà de les fronteres té una altra dimensió”.

I té raó. Però s’oblida d’una cosa molt important, que els aragonesos també és menyspreen com a país. Molt.

Un dels problemes més greus que té Aragó és la manca de reconeixement dels que hi viuen de la seva cultura, el seu país, les seves llegües i la seva història; i el litigi de l’OPUS per fer gran Balbastro té una forta arrel en aquest problema.

Un altre és que per les seves institucions i els seus mitjans de comunicació fora de Saragossa només hi ha Madrid i el riu, que naturalment només és seu. És tan bèstia que no han fet gaires esforços perquè la A-2 (allò que abans dèiem N-II) arribi a Fraga.

Tan de bo comencin a mirar cap al mar i no només cap a Salou (tercera ciutat d’Aragó després de Saragossa i Barcelona). Cap a França ja hi miren, però sembla que a París no hi ha gaire interès per entendre que el sud també existeix.

Per cert, construir Aragó contra Catalunya és una animalada. Espero que no hi caiguin.

dilluns, 22 de maig de 2006

Preàmbuls

Sé que no és especialment agraït parlar de víctimes, que els mítings tenen el seu públic i que pel nacionalisme espanyol el País Vasc és un problema filosòfic greu. Però d’aquí a incloure un reconeixement a les víctimes d’ETA al preàmbul de la constitució espanyola hi ha un marge gros. Si més no, la meva capacitat de comprensió no abasta aquest marge.
És cert que em va quedar marcada a la retina la imatge del senyor Zapatero (el Puma) ensenyant com símbol de llibertat la fitxa policial que duem a sobre tots els que tenim nacionalitat espanyola. I també era en un míting al País Vasc.
És curiós que d’un partit que ha fet tanta crítica al simbolisme esencialista de tots els altres, ja siguin símbols religiosos o símbols nacionalistes no espanyols, faci dels seus símbols (i desgraciadament les víctimes d’ETA van passar a ser símbols fa bastant de temps, no hauríem d’haver oblidat mai que son persones) una bandera amb la que cobreix les seves accions, els seus encerts i els seus errors.
Un preàmbul és el símbol dels símbols, per això que siguem una nació o que siguem un preàmbul no és massa greu, però la bossa no la toquem, no fos cas que canviés alguna cosa i tot plegat acabés tenint algun sentit.

dimecres, 17 de maig de 2006

Barça

A veure si aquesta nit els culés tenim una alegria.
Tal com està el país és imprescindible per l'economia que el Barça guanyi. Sala i Martin dixit (bé, ell només va dir que era bo).
Demà, o depre o ressaca.
Espero que sigui ressaca.

dilluns, 8 de maig de 2006

El mètode marxista

I no parlaré de lluita de classe o de la propietat dels mitjans de producció. Encara que el que anomeno mètode és més aviat un antimètode. I, de fet, no sé si és marxista, leninista, primera internacionalista, segona internacionalista o simplement una palla mental.
És allò d'aguditzar les contradiccions del sistema què és el NO d'Esquerra -diguem a banda que ja era hora que diguessin què volen: ERC el NO, en Carod que vol un sí sense votar-lo ells.- i fer saltar enlaire l'estructura que tenim que és una contradicció en si mateixa.
Mirant-nos ho bé Esquerra és una contradicció i Catalunya passeja sobre la cinta de Moebius.
La paradoxa del referèndum està en si volem més peix al cove -que és el que defensa la sociovergència, els pijoecologistes ( i que em perdonin els que són honestos, que són molts si no la majoria) per desgràcia no compten per decidir- o si volem trencar la cinta - que és el que defensa oficialment Esquerra, Carod em temo que defensa una altra cosa-. El PP està en una altra guerra.
El problema el tenim els que estem fins als nassos de la cinta de Moebius però també estem farts de fer-nos el Català emprenyat.
Probablement per aquest sector en el que m'incloc és més còmoda la postura d'en Carod de no dir que sí però posar dues espelmes a Sant Atanasi per què surti un Sí que permeti fer divina la nostra actitud.
Però comença a ser una postura poc honesta, si de veritat volem ser alguna cosa hauríem de començar a plantejar-nos el què i el com... I posant a primer pla les contradiccions del sistema fem que el sistema és col·lapsi, però soluciona poques coses.
Això si dimecres Esquerra decideix què votem abans de l'estiu, perquè si ho volen fer realment espectacular podrien votar no al senat i acabar de descol·locar a tothom.
I si preguntessin això a l'assemblea?

divendres, 28 d’abril de 2006

Estatuting...

... o l'insofrible lògica difusa.

Esquerra, com el Manel de la cançó ha dit:

"Jo no sóc aquell que sóc, però si que ho sóc,
per què ara estic aquí, però no hi sóc gaire,
però hi sóc massa, al mateix temps que hi estic poc."


i en conclusió no se si volen que surti sí, no o todo lo contrario (què em perdonin els correctors, però no sé com dir-ho genuïnament en català).

No sé què votaré, ni tant sols si votaré o els enviaré a tots a fer punyetes, però agrairia dels que fan política que em diguessin què volen que surti. I parlo dels que fan política, perquè jo com diu en Cardús la política s'ha de fer fent política, jo em conformo a fer feina, el dia que faci política faré política de veritat.

És per això que no entenc aquesta temptació permanent d'alguna gent per fugir d'estudi, per trobar consol a fer política més enllà de la política. Sóc del parer -i ho he escrit fins a l'avorriment- que la política dóna per poc i que hi ha molta feina per fer, nacionalment parlant, fora de la política. Però dic "fora" de la política, i no pas que s'hagi de fer la política des de fora! Als que fan política des de fora, jo els pregaria que hi entressin. I als que són dins, els demanaria que no s'escapessin fora.

Desgraciadament tinc la impressió que Esquerra intenta fer política fent tots els papers de l'auca i si segueixen així faran l'auca del senyor Esteve.

dilluns, 24 d’abril de 2006

Ressaca de Sant Jordi

La meva passió fetitxista per l'objecte llibre i el meu onanisme de barretina em produeixen un estat d'excitació espiritual el dia de Sant Jordi. Malgrat tot prefereixo que caigui en dia ordinari de feina i poder passejar per les rambles veient guiris al·lucinant del que passa.


De tota manera ahir, en exercici de la meva capacitat d'indignació, vaig tenir una rebullida en veure un gracioset d'aquells pels que la cultura s'acaba a El PAIS de las tentaciones -en el suposat que hi arribés- preguntant a la paradeta de l'AVUI si ell, que era fill d'un esquimal podia posar-se aquella mena de codi de barres que usen els de l'AVUI d'autobombo. Vaig pensar en dir-li que no era un fill d'esquimal si no un fill de puta -i que em perdonin les professionals del ram- però després vaig pensar que potser era millor callar.


En queden tres novel·les per llegir-me, el record agredolç de veure promocionar la llengua a ritme de batucada, el tremp de les paradetes freakies de tots colors, la moguda que genera d'una manera estranya a allò esperable i la renovació de la litúrgia cívica que va aguantant amb el tremp tremolós de sempre.

dijous, 20 d’abril de 2006

dimarts, 18 d’abril de 2006

correctepensamisme

No sé si m'invento la paraula correctament, no domino les normes de creació de paraules, una mancança més del meu aprenentatge, no necessàriament dels meus mestres ni del sistema educatiu, si no directament dels meus interessos en el procés d'aprenentatge.
Penso que el concepte s'entén. Fa molt temps que dono voltes a això del pensament políticament correcte que no ens permet fer evolucionar les idees i els pensaments, especialment dels que ens definim com a progressistes o fins i tot els que gosem autodefinir-nos com a socialdemòcrates (aquests nois -i noies- els falta mili, però és interessant repassar els articles, hi ha de tot, però sobretot hi ha matisos fora de les línies oficials).
Però avui, via barrapunto, he trobat una cosa que ja fa temps que em volta pel cap, un intent de redefinició del progressisme sobre paràmetres moderns i que s'aguantin una mica. Naturalment hem omplert la secció de comentaris amb acusacions de revisionisme i traïció, la correcció política exigeix alguns paràmetres i, evidentment, el manifest en qüestió els incompleix.
Ara dedicaré uns dies a repassar els postulats d'aquesta gent (qui no te feina el gat pentina) per veure si en podem treure alguna cosa. Malgrat tot m'agradaria saber qui ho promociona, més que res per saber de quin mal hem de morir.

dimarts, 11 d’abril de 2006

Funció pública

La meva major crítica al sistema francès (prescindint del problema de reconeixement nacional i la meva aversió a la religió d'estat, per molt que sigui una religió laica) és el concepte de qui és el subjecte del poder. Els subjecte no és el ciutadà, el subjecte és el funcionari com a emanació suprema de l'estat. El ciutadà està al servei del estat i no és l'estat qui està a les ordres del ciutadà.
I en aquest país, el nostre, imitem aquest esquema, mitigat amb la incompetència i el relativisme d'actuació de la millor tradició mediterrània.
Tenim un sistema mèdic públic terriblement burocratitzat que no ens permet triar l'especialista (a banda de la competència del metge com a la mili se li suposa, hi ha la comoditat del pacient -pot ser comoditat de tracte personal o pot ser la simple conciliació dels nostres horaris laborals-) ni tant sols se'ns permet fer la demanda sense haver de criticar al professional i, sobretot, sense interlocutor amb qui puguis contrastar el parer.
I el problema no són els drets laborals dels funcionaris. Ni tant sols caldria canviar aquests drets (potser sancionar als incompetents tampoc seria una mala cosa, però no és imprescindible). Simplement caldria que l'estat no considerés als ciutadans com a menors d'edat i ens cedís el dret a decidir sobre la nostra vida.

dilluns, 10 d’abril de 2006

Setmana Santa

Per uns és simplement la setmana de festa entre hivern i estiu (i un bon negoci turístic), per altres és un espai a eradicar que caldria allunyar-lo de les dates variables que desracionalitzen el calendari i redueixen la productivitat de les empreses, per altres és la excusa per fer una festa folklòrica sense cap altra implicació. Per alguns és una festa religiosa més i per alguns pocs és el centre de la seva fe.
A mi, ja he dit algun cop que sóc creient i més o menys catòlic, em molesta molt l'èmfasi que es fa per part d'algunes autoritats religioses en el dolor i el patiment, mentre que jo entenc que en tot cas, el missatge de la mitologia cristiana -no entraré en el tema fets, hi ha coses que són més o menys històriques i coses que són imatges per explicar el fons del que hi havia- que commemorem aquests dies és en tot cas un missatge de esperança.
De fet l'èmfasi en la penitència em molesta molt. Dic l'èmfasi, no la penitència. Perquè curiosament quan parlem de penitència és la dels altres.
El meu ritme de vida no em permet fer exercicis espirituals, ni tant sols em deixa l'espai mental per fer endreça del meu esperit (sigui l'esperit el que sigui, tampoc ho tinc massa clar), per això em va bé un ritme litúrgic (és a dir, que existeixin ritus temporals, encara que sigui com la vaga de RENFE de cada setmana santa).
Potser un dia intentaré entendre les tonteries d'alguns comunicats de la conferència episcopal espanyola que bé podrien estalviar-se o els comentaris que fan d'aquests comunicats, escrits per personatges que no saps si no saben llegir o tenen molta mala idea, que fan dir-los el que no diuen. Un altre dia.
I apa, visquem la vida amb alegria, que això no fa mal a ningú i segur que no ens farà cap mal a l'altra vida.

dimecres, 5 d’abril de 2006

Records

A voltes els records d'històries que coneixes cremen al pap.
Quan li perds la pista a algú per desídia i en retrobes la pista mitjançant gent que no en té un contacte afectiu i descobreixes que la persona està molt malalta i sense que hi puguis fer res, de cop sents molta ràbia.
La memòria individual depèn de la nostra carcassa, i la carcassa falla. No és eterna.
La memòria colectiva és colectiva, com les xarxes P2P. Preservem-la i compilem-la. Tota, la que ens agrada i la que no.

divendres, 31 de març de 2006

Professionals i mercenaris

Sóc un fan del programari lliure, tot i ser conscient dels inconvenients que pugui tenir, cosa que ha fet interessar-me per la cultura lliure, el hackerisme (que no té -hauria de tenir- res a veure amb la pirateria). La meva experiència en aquest món -complementària a la meva experiència professional regular que funciona sobre un món absolutament clàssic de producció de programes, amb llicències i pocs serveis- m'ha creat algunes dificultats filosòfic-legals importants.
La part legal crea les dificultats pròpies de viure en un estat en que fer les coses ben fetes i legalment és complicadíssim, i em temo que això no ho arreglem amb la independència... (Per cert, si algú sap que nassos cal fer per poder cobrar legalment una feineta petita, sense solució de continuïtat, pagant tots els impostos legítims i que no sigui més car fer la feina que no fer-la que m'ho digui).
Els problemes filosòfics tenen a veure amb la part professional. Resulta que els que fan o col·laboren amb el programari lliure també mengen i d'un lloc o altre han de sortir les misses. La solució seria la subvenció (d'empreses o dels estats) però no sé fins a quin punt això compleix les quatre llibertats de'n Richard Stallman. Del puritanisme del senyor Stallman en parlaré un altre dia, però en tot cas és la referència filosòfica (i en bona part tècnica) de tot el moviment. O potser vendre serveis i personalitzacions, però tampoc tinc massa clar el què.
Ara com ara m'inclino per opcions més voluntaristes, però el meu esperit àcrata va rossegant-me la consciència.

divendres, 24 de març de 2006

Mites i fites

Hi ha mites de l'imaginari col·lectiu, no sé qui va inventar aquest concepte però mereix una investigació, que no permeten la evolució racional de les coses. Perquè el nostre funcionament no és estrictament racional. Si fóssim racionals, estrictament racionals, el tema d'ETA ja estaria resolt fa temps. Però els conflictes no són racionals, són passió i instint.
El nostre mite modern sobre la racionalitat ens fa confondre els mecanismes sobre on funcionen les nostres accions (el detall) i els extrapolem al funcionament col·lectiu... Bé, més que extrapolar el que és, extrapolem el que hauria de ser.
Ara la fita de l'alto al foc en la no-guerra del país basc ha agafat a alguns mitòmans amb el peu canviat, i no serà per manca de temps per preparar-se.
El conflicte basc no l'ha acabat d'entendre mai, suposo que és perquè no he entès mai massa els conflictes d'arrel carlina. Però ara tenim una fita, una foto diferent de l'habitual i una veu també diferent (no penso que sigui casual que el comunicat l'hagi llegit una dona).
Però cada dia estic més convençut que l'alto al foc és conseqüència (no tant sols, però sobretot) de l'atemptat de l'onze de març de fa dos anys a Madrid, que ha fet anacrònica la lluita armada nacional i de classe per crear la lluita entre el genèric del mite racional i el mite no racional (que no és ben bé el mateix que irracional).
Però intel·lectualment ens agafa a tots amb el pas canviat (el nou paradigma, no la treva).

dilluns, 20 de març de 2006

Penses o dissenyes

Avui està sent un dilluns dur, de ressaca, com si hagués anat al magnífic espectacle de ball de bastons de divendres al vespre. No hi vaig anar, de fet una noia em deia que sóc massa antic per aquestes coses. Segurament. I massa anglòfil. He tingut un matí inoperatiu, d'aquells que et fan pensar que hi ha dies que seria més productiu per l'empresa si m'haguessin donat festa. Mentre intentava despertar-me, he aprofitat per fer el repàs de les fonts de pensament habituals, de les que pensen com jo (poques) i de les que pensen diferent (la majoria), no té massa sentit redundar en el que tu penses, és més emocionant i interessant llegir gent que té visions cosmològiques i culturals diferents a la teva, fonamentalment perquè penso que el pensament col·lectiu sorgeix de la circulació de petits retalls d'idea sovint paradoxals.
Llegint el bloc de l'Alcoberro he trobat aquesta entrevista a Daniel Dennet, senyor del que no en coneixia ni l'existència ni les seves idees (de fet les idees segueixo sense conèixer-les, el gènere de l'entrevista hagiogràfica té el petit problema que no permet entrar a fons en les contradiccions del plantejament ni en la solidesa del seu pensament).
He llegit amb fruïció l'entrevista, perquè parla del tema que més m'apassiona filosòficament, després del dels processos de pensament, que és com és i com funciona el món. Ja he dit en alguna ocasió que sóc creient, segurament heterodox com ho és en si mateix la revelació d'on prové la meva fe, però em pensava que ningú posava en dubte que les especies evolucionen per un procés de selecció dels individus millor adaptats (i els homes som una espècie animal). Que encara hi hagi gent que cregui en el creacionisme (a banda d'indicar que no s'han llegit el Gènesi on el món és creat dues vegades) em preocupava relativament poc, els creacionistes purs no pretenen ser científics, i per selecció natural haurien de desaparèixer. Però com diu aquest senyor a la resposta de la primera hi ha els partidaris del Disseny Intel·ligent que parlen sense parar d'això basant-se en dades de fonts que, en principi, estan lliures de sospita i -això ho afegeixo jo- aplicant el mètode científic (versió divulgadora) defensen aquesta pseudoteoria com una teoria homologable científicament. Tampoc es que els defensors del Darwinisme (entre els que m'hi podeu comptar genèricament) en la vesant divulgadora siguin excessivament rigorosos amb el que defensen (de fet penso que el Muy Interesante ha fet mal al prestigi de la ciència real), y aquesta entrevista hi ha alguna afirmació que no és gaire rigorosa (sigui per manca d'espai, sigui perquè l'humanista contemporani no pot saber prou de tot el coneixement enciclopèdic, sigui perquè algunes imprecisions poden ajudar a la causa).
Però el que m'ha cridat l'atenció dels molts temes que toca de trascantó és la idea que el que fa revolucionari el Darwinisme és que planteja, contra la intuïció social, que no cal una estructura gran i complexa per crear petites coses. Això és una cosa que lliga amb un dels meus camps preferits de filosofia (i de feina) que és la presa de decisions directament per ordinador o simplement assistides per ordenador. La gran pregunta, mecanismes biològics a banda, està en quin es el procés per generar noves idees i, sobretot, que es el que fa que aquestes idees siguin o no validables.

dijous, 16 de març de 2006

Informes

Una part de la meva feina és fer informes. És una part que no m'agrada, bàsicament perquè he d'escriure el que el client (en aquest cas el meu cap) vol llegir, i no sempre el que vol llegir i el que jo penso és el mateix. Un informe són unes dades (en el meu cas llistats de tecnologies) i propostes de solucions que han d'ajustar-se a la idea que el meu client té sobre la tecnologia (o al que ha venut a algun client despistat en algun dinar de negocis després del cafè i amb l'autocontrol minvat per efluvis etílics no sempre justificables o per la eufòria que provoca un excés de zeros a la dreta d'una xifra).
Però els informes honestos, ben fets i fets quan toca són gairebé imprescindibles per no errar en temes que no domines prou o que domines massa i n'has perdut la perspectiva escèptica. De fet un informe ben fet és molt difícil de fer, és lent i requereix un esforç important (segurament per això són tant cars).
Dels informes que vaig fent acostumo a tenir-ne dues versions: la meva interna, sense polir, plena de notes al marge, paperets, fulls arrencats d'una llibreta i un llistat de fonts de coneixement no sempre lícites, i una altra polida, perfectament escrita, amb moltes certituds, passant de puntetes pels aspectes polèmics i políticament correcta.
Tothom fa més o menys el mateix. El segon informe té una única virtut, em dóna de menjar.
Voldria pensar que els informes que demana el govern són versions polides de la primera versió i que serveixen per fer-se una idea de quina és la realitat i permeten als tècnica prendre les decisions més adequades. De fet en la meva candidesa optimista (ser creient té això, permet tenir un optimisme irreductible i una confiança sorneguera en la naturalesa humana) estic plenament convençut de que la majoria són bons informes.

dilluns, 20 de febrer de 2006

La mani

Aquest país nostre em sorprèn cada dia. Fem una mani, la mani, contra tots els suports mediàtics i ens surt la cinquena més poblada de les que han medit a contrastant (aquests juguen al joc de l'honestedat intel·lectual amb les dades i per ara van guanyant).
Ara tothom vol apuntar-se la. Potser haurien de començar a preocupar-se pel possible no al referèndum.
Estic content, tot i que jo sóc dels que penso que si el nou millora l'actual està bé el sí.
Però deixem de fer la pepa, la mani no era ni contra el PP ni per la unitat, era pel dret a decidir, es a dir, per la sobirania.
Potser l'únic que se n'ha adonat ha estat l'Acebes.

dijous, 2 de febrer de 2006

Heroïna

un poc d’esperança
sincera, espera
humanitat i confiança
primera, desespera
de camí sentit pels altres
sincera, revetlla
servida per nosaltres
espera,desespera
gràcia vera

diumenge, 29 de gener de 2006

Meteo

El clima és una de les meves passions, partint de la base que no en tinc ni idea. El clima influeix en la vida del país gairebé tant com els resultats del Barça.
Procuro analitzar les coses que passen amb mètode científic. És el millor que tenim per tractar la realitat, malgrat que a mi els sentits i la paradoxa del temps em patinen una mica, molt de fet.
Aquest any, pels observadors locals, sembla que sigui mentida això de l'escalfament del planeta, i és lògic, portem una llarga temporada d'informacions periodístiques poc precises que per raons desconegudes feien una crida a prevenir l'apocalipsi... per molt que el problema de fons existeix.
Segurament, tal com funciona el sistema de govern d'occident, cal fer creure a la gent que les coses estan pitjor del que estan per tal d'aconseguir petits canvis importants. Però es trist. Sembla que no haguem avançat des de el punt administratiu i seguim confiant en falsos profetes que ens prometen el paradís sense que, en conjunt, pensem per nosaltres mateixos que es el millor pel conjunt.
Cada cop que sento parlar del canvi climàtic a persones de qualitat científica, que parlen amb reserves, distingint clarament el que són dades del que són suposicions recupero la meva confiança en la ciència, per molt que després el periodista ho converteixi en irracionalitats.
Però el que em preocupa és que ni el periodista ni el poble entenem res del que ens estan dient, no se si per problemes de base, si per cripticisme exagerat o perquè la incertesa és el pitjor pecat de la nostra societat moderna.

dijous, 26 de gener de 2006

Referèndum

Mai no he estat assemblearista perquè sempre he pensat que no hi ha cosa més fàcil de manipular que la massa, sobretot si no s'arriba a votar i aprovem les coses per aclamació. Els del partit dels grans funcionaris també pensen el mateix. Si no, no farien el paripé de fent veure que volen un referèndum a tot el regne per decidir com hem de governar-nos al principat.
Avui, que finalment els de l'audiencia nacional -no ho escric com ho hauria d'escriure, que per menys li han fet una querella a l'Iu Forn, amb unes glorioses declaracions del ministre de la guerra, demostrant que es pot destrossar la gramàtica castellana i la seva pronuncia sent perfectament castís, a banda de com es pot insultar la intel·ligència de les persones educades i informades amb la sempre apreciable col·laboració de El Pais (el seu)- han decidit que ja era hora de deixar de fer el ridícul històric i ha deixat marxar els famosos papers (bé, encara no són a Sant Cugat però ja tenen permís), m'assabento que al partit dels grans funcionaris ara els agraden els referèndums (si els convoquen ells amb la pregunta manipulada, naturalment).
També m'he assabentat que el Rubianes va dedicar-se a dir tonteries (com sempre, és la seva especialitat) l'altre dia al Club de l'Om i als mateixos que els sembla bé que el fede ens insulti cada matí des de la radio (un dia, com a catòlic practicant, parlaré dels propietaris... espero que no m'excomuniquin) avui els ha semblat que allò va ser una gran ofensa. Com diu aquell, té collons que puguin ser tan hipòcrites.
Ara començo a entendre la generació semitòfila del nacionalisme català i aquella mística latent de poble escollit que gastem a vegades.
Del pacte del mas del tarannà ja en parlaré un altre dia, però per ara m'ho estic passant molt bé, és com una partida de Maquiavelli amb la gràcia que les coses que hi passen, passen de veritat.
El problema és que igual que al Bono li agraden els soldadets de plom però juga amb soldadets de veritat, sembla que als negociadors de l'estatut els agraden els jocs temàtics de tauler... el meu dubte és si juguen a junta o a una cosa menys bananera.

divendres, 20 de gener de 2006

Papers

Jo no faig el joc de l'honestedat intel·lectual.
Ni en sé, ni em demaneu gaires virgeries de raonament quan les coses toquen al fetge. I el senyor de la RAE que va dir allò del derecho de conquista hem va tocar el fetge i la pera.
Ja haureu endevinat que sóc fetitxista, i el paper imprès és un dels meus majors fetitxes, i pel que veig és una perversió que porta l'aire dels mantres mesetàris. Per sort els mantres tenen eficàcia relativa, sobretot a terres aspres on el power flower queda superat pel rigor de sobrietat obscena del Pep l'inquisidor o el somriure forçat del Puma Sabater.
M'he quedat tranquil, i aquí en farem una celebració discreta, d'aquell que tanca caixa sorprès de poder-la quadrar quan ja estava decidit a donar-ho per perdut però que tampoc vol que se sàpiga massa que passa amb la caixa, més que res perquè de petits ens van dir que era obscè ensenyar les riqueses, per molt que siguin guanyades honradament.

dimecres, 18 de gener de 2006

Ferran Monegal

Els del programa que Catalunya es mereix li han dedicat l'escola on va la nena tonta.
Els predicadors de la puresa es mereixen el nom d'una escola encara que els falli el domini de l'instrument que usen, la llengua.
L'home en sap; només ell, ara que no fa ni el Cuní, s'atreviria a batejar amb el seu nom el programa. Però hi toca, i toca matèria noble remenant les deposicions reals o imaginàries del teatrillu que presideix la sala de les nostres llars.

Llaor al gran inquisidor... o potser conversador.

dilluns, 16 de gener de 2006

Botes

A vegades les modes poden arribar a ser agradables a la vista. Potser és pur fetitxisme, o potser és una projecció de l'ideal estètic que he anat construint-me projectant-ho de lectures, sèries de televisió i pel·lícules de l'oest.
Diguem que m'agraden les botes per sobre els pantalons, hi ha senyores que les duen amb molta gràcia. També n'hi ha que farien bé d'amagar-les sota els pantalons o una faldilla llarga; els principis estètics,segment auri a banda, són difícilment generalitzables.
De fet el calçat és una de les parts de l'indumentària més maltractades per les persones que s'han de vestir, pels comentaristes no especialitats de moda i pels historiadors. Ja sé que els lectors que em coneixeu en persona diran que valdria més que em preocupés per la meva indumentària i el meu calçat, i teniu raó, però jo, igual que el personatge de la cita, necessito ficar el nas on no em demanen per seguir respirant vida.
Diumenge vaig quedar sorprès pel detall del col·leccionable de la guerra civil espanyola que venen juntament amb La Vanguardia els dissabtes, que a la secció d'uniformes es parla amb detall del calçat -un detall relatiu, com em temo que serà el col·leccionable tot i estar coordinat per el qui és segurament un dels majors experts catalans en el tema, Josep Maria Soler i Sabater.-
De fet la bota ha estat símbol d'opressió o d'elegància segons la dugui posada l'un o l'altre.
De fet alguns dels portants professionals de botes (encara que no en duguin mai, l'oficina obliga) troben a faltar-les quan la realitat no s'ajusta a la veritat que pobla el seu cap, únic espai on pot encabir-se una veritat tan vasta.
De fet, malgrat tot, la bota es signe de protecció quan la veu el dèbil, però desgraciadament hi ha massa dèbil que en posar-se la se sent fort, sense ser-ho. I la força de qui no en té és com els ganivets que no tallen, és molt fàcil fer-s'hi mal.

dimecres, 11 de gener de 2006

Puritans

El puritanisme és la perversió de la raó.
I perdoneu-me la sentència. No ho he pogut evitar.
Han fet saltar el lider d'un partit britànic perquè li agrada el mam. Segurament no és nou, però estem en un món de purs.
Vam perdre les formes de convivència en nom de la llibertat i ara les voldrem reimposar en nom d'una nova moral, no per utilitat com hauria de ser -gràcies a en Cardús ho hem vist formulat una mica acadèmicament, per sort hi ha pensadors entre la misèria intel·lectual progressista d'aquest país-.
És possible que m'enganxi de mal humor, però l'acumulació d'exigències de puresa per part de tothom, amb intel·lectuals exercint de sacerdots jutges de la nova moral, venent valors mentre diuen que no ho fan i presumint de ser lliures (d'allò que se'n deia lliurepensadors, que com deia aquell els que presumeixen de ser-ne no solen ser ni gaire lliures ni gaire pensadors -sempre hi ha excepcions, naturalment-).
Em moc per alguns cercles de debat purament autogestionats on es diuen coses interessants, cercles de gent fonamentalment del país germà, segurament perquè no n'he trobat cap d'autòcton en el que pogués sentir còmode.
Per altra banda als blocs, si saps buscar i tens paciència, trobes coses interessants, però encara no he trobat cap fòrum adequat per poder contrastar idees de país sense sentir-me extraterrestre, o dit d'una altra manera, profundament impur.

dimecres, 4 de gener de 2006

La pipa

Escric això mentre em fumo la primera i única pipa del dia i escolto el CD que vaig comprar a una banda de dixie que l'any passat trobaves sovint a Portal de l'Àngel, i que pels que ens agrada el gènere amb la ràbia del carrer era (o és, fa dies que no me'ls trobo) una excusa per donar una volta un xic més llarga i aturar-nos un moment.
Ara que fumar-me la pipa és un acte íntim, com hauria d'haver estat sempre, potser la disfruto més.
Hi va haver un temps, quan era adolescent i lliberal, per tant terriblement purità, que menyspreava cordialment les noies que duien escrit a la carpeta el mític lema "todo lo bueno de la vida o es perjudicial o es pecado o engorda" -per què aquestes coses sempre estan escrites en castellà i només se les pinten les noies?-
Naturalment jo no fumava, però tampoc veia que fos pecat i la salut, la veritat, se me'n fotia una mica. Elles naturalment fumaven. Les interessants, es clar. Les que no fumaven eren aquelles que o bé eren invisibles o ens pensàvem, en la nostra santa innocència, que fumaven.
Vaig començar a fumar d'amagat dels amics -recordeu que era purità, encara que aquesta malaltia se'm va curar ràpid- i em va agradar des de la primera cigarreta (segurament perquè era un Ducados i no una d'aquelles barreges americanes infumables) però mai vaig arribar al paquet diari, tret d'alguns dies de destil·lats i disbauxa que marquen la vida de qualsevol adolescent des de que el món és món.
De més gran, a mesura que es perdia el prestigi del fet d'autoanomenar-se lliberal gràcies a que se'n van fer dir alguns que no ho han estat mai i a que la condemna "el liberalisme es pecado" s'estenia amb forces entre la intel·lectualitat pijoprogre (o bobos segons erudits més científics), vaig descobrir que si bé Pla era un lliberal, el prototipus de lliberal que m'agradava era el del gran Néstor Lujan (ara orfe d'homenatges al desè aniversari de la seva mort) i que els petits vicis, a gust, són una de les sals de la vida.
Paral·lelament vaig descobrir que la presa, filla de la puresa com sentencia Guillem de Baskerville, és terrible i que la cigarreta és producte de la presa. Un bon cigar o una pipa no es poden fumar amb preses, és malgastar-los. Probablement per això la cigarreta és un producte proletari com el conyac barat o la corbata dels venedors de futbolins. Així que vaig deixar del tot les cigarretes i em vaig passar a la pipa que fa més intel·lectual i menys empestat, però els gintònics segueixen sent de Giró i sense gel. Ara la llei diu que no ho puc fer al restaurant -dinaré més tranquil sense ningú que m'emprenyi fumant-se la cigarreta entre plat i plat- però tan de bo reinventem les sales de fumar sense criatures ni lloros (ara admetent-hi les dónes, que ja tenen la categoria de persones, cosa que no tenien quan vam deixar el bon gust de banda).
I ara amén, que l'estat vetlla per nosaltres i la nostra salut, perquè segurament hem demostrat que no som persones adultes i necessitem la tutela dels que saben millor que nosaltres el que ens convé.