29 de gener 2006

Meteo

El clima és una de les meves passions, partint de la base que no en tinc ni idea. El clima influeix en la vida del país gairebé tant com els resultats del Barça.
Procuro analitzar les coses que passen amb mètode científic. És el millor que tenim per tractar la realitat, malgrat que a mi els sentits i la paradoxa del temps em patinen una mica, molt de fet.
Aquest any, pels observadors locals, sembla que sigui mentida això de l'escalfament del planeta, i és lògic, portem una llarga temporada d'informacions periodístiques poc precises que per raons desconegudes feien una crida a prevenir l'apocalipsi... per molt que el problema de fons existeix.
Segurament, tal com funciona el sistema de govern d'occident, cal fer creure a la gent que les coses estan pitjor del que estan per tal d'aconseguir petits canvis importants. Però es trist. Sembla que no haguem avançat des de el punt administratiu i seguim confiant en falsos profetes que ens prometen el paradís sense que, en conjunt, pensem per nosaltres mateixos que es el millor pel conjunt.
Cada cop que sento parlar del canvi climàtic a persones de qualitat científica, que parlen amb reserves, distingint clarament el que són dades del que són suposicions recupero la meva confiança en la ciència, per molt que després el periodista ho converteixi en irracionalitats.
Però el que em preocupa és que ni el periodista ni el poble entenem res del que ens estan dient, no se si per problemes de base, si per cripticisme exagerat o perquè la incertesa és el pitjor pecat de la nostra societat moderna.

26 de gener 2006

Referèndum

Mai no he estat assemblearista perquè sempre he pensat que no hi ha cosa més fàcil de manipular que la massa, sobretot si no s'arriba a votar i aprovem les coses per aclamació. Els del partit dels grans funcionaris també pensen el mateix. Si no, no farien el paripé de fent veure que volen un referèndum a tot el regne per decidir com hem de governar-nos al principat.
Avui, que finalment els de l'audiencia nacional -no ho escric com ho hauria d'escriure, que per menys li han fet una querella a l'Iu Forn, amb unes glorioses declaracions del ministre de la guerra, demostrant que es pot destrossar la gramàtica castellana i la seva pronuncia sent perfectament castís, a banda de com es pot insultar la intel·ligència de les persones educades i informades amb la sempre apreciable col·laboració de El Pais (el seu)- han decidit que ja era hora de deixar de fer el ridícul històric i ha deixat marxar els famosos papers (bé, encara no són a Sant Cugat però ja tenen permís), m'assabento que al partit dels grans funcionaris ara els agraden els referèndums (si els convoquen ells amb la pregunta manipulada, naturalment).
També m'he assabentat que el Rubianes va dedicar-se a dir tonteries (com sempre, és la seva especialitat) l'altre dia al Club de l'Om i als mateixos que els sembla bé que el fede ens insulti cada matí des de la radio (un dia, com a catòlic practicant, parlaré dels propietaris... espero que no m'excomuniquin) avui els ha semblat que allò va ser una gran ofensa. Com diu aquell, té collons que puguin ser tan hipòcrites.
Ara començo a entendre la generació semitòfila del nacionalisme català i aquella mística latent de poble escollit que gastem a vegades.
Del pacte del mas del tarannà ja en parlaré un altre dia, però per ara m'ho estic passant molt bé, és com una partida de Maquiavelli amb la gràcia que les coses que hi passen, passen de veritat.
El problema és que igual que al Bono li agraden els soldadets de plom però juga amb soldadets de veritat, sembla que als negociadors de l'estatut els agraden els jocs temàtics de tauler... el meu dubte és si juguen a junta o a una cosa menys bananera.

20 de gener 2006

Papers

Jo no faig el joc de l'honestedat intel·lectual.
Ni en sé, ni em demaneu gaires virgeries de raonament quan les coses toquen al fetge. I el senyor de la RAE que va dir allò del derecho de conquista hem va tocar el fetge i la pera.
Ja haureu endevinat que sóc fetitxista, i el paper imprès és un dels meus majors fetitxes, i pel que veig és una perversió que porta l'aire dels mantres mesetàris. Per sort els mantres tenen eficàcia relativa, sobretot a terres aspres on el power flower queda superat pel rigor de sobrietat obscena del Pep l'inquisidor o el somriure forçat del Puma Sabater.
M'he quedat tranquil, i aquí en farem una celebració discreta, d'aquell que tanca caixa sorprès de poder-la quadrar quan ja estava decidit a donar-ho per perdut però que tampoc vol que se sàpiga massa que passa amb la caixa, més que res perquè de petits ens van dir que era obscè ensenyar les riqueses, per molt que siguin guanyades honradament.

18 de gener 2006

Ferran Monegal

Els del programa que Catalunya es mereix li han dedicat l'escola on va la nena tonta.
Els predicadors de la puresa es mereixen el nom d'una escola encara que els falli el domini de l'instrument que usen, la llengua.
L'home en sap; només ell, ara que no fa ni el Cuní, s'atreviria a batejar amb el seu nom el programa. Però hi toca, i toca matèria noble remenant les deposicions reals o imaginàries del teatrillu que presideix la sala de les nostres llars.

Llaor al gran inquisidor... o potser conversador.

16 de gener 2006

Botes

A vegades les modes poden arribar a ser agradables a la vista. Potser és pur fetitxisme, o potser és una projecció de l'ideal estètic que he anat construint-me projectant-ho de lectures, sèries de televisió i pel·lícules de l'oest.
Diguem que m'agraden les botes per sobre els pantalons, hi ha senyores que les duen amb molta gràcia. També n'hi ha que farien bé d'amagar-les sota els pantalons o una faldilla llarga; els principis estètics,segment auri a banda, són difícilment generalitzables.
De fet el calçat és una de les parts de l'indumentària més maltractades per les persones que s'han de vestir, pels comentaristes no especialitats de moda i pels historiadors. Ja sé que els lectors que em coneixeu en persona diran que valdria més que em preocupés per la meva indumentària i el meu calçat, i teniu raó, però jo, igual que el personatge de la cita, necessito ficar el nas on no em demanen per seguir respirant vida.
Diumenge vaig quedar sorprès pel detall del col·leccionable de la guerra civil espanyola que venen juntament amb La Vanguardia els dissabtes, que a la secció d'uniformes es parla amb detall del calçat -un detall relatiu, com em temo que serà el col·leccionable tot i estar coordinat per el qui és segurament un dels majors experts catalans en el tema, Josep Maria Soler i Sabater.-
De fet la bota ha estat símbol d'opressió o d'elegància segons la dugui posada l'un o l'altre.
De fet alguns dels portants professionals de botes (encara que no en duguin mai, l'oficina obliga) troben a faltar-les quan la realitat no s'ajusta a la veritat que pobla el seu cap, únic espai on pot encabir-se una veritat tan vasta.
De fet, malgrat tot, la bota es signe de protecció quan la veu el dèbil, però desgraciadament hi ha massa dèbil que en posar-se la se sent fort, sense ser-ho. I la força de qui no en té és com els ganivets que no tallen, és molt fàcil fer-s'hi mal.

11 de gener 2006

Puritans

El puritanisme és la perversió de la raó.
I perdoneu-me la sentència. No ho he pogut evitar.
Han fet saltar el lider d'un partit britànic perquè li agrada el mam. Segurament no és nou, però estem en un món de purs.
Vam perdre les formes de convivència en nom de la llibertat i ara les voldrem reimposar en nom d'una nova moral, no per utilitat com hauria de ser -gràcies a en Cardús ho hem vist formulat una mica acadèmicament, per sort hi ha pensadors entre la misèria intel·lectual progressista d'aquest país-.
És possible que m'enganxi de mal humor, però l'acumulació d'exigències de puresa per part de tothom, amb intel·lectuals exercint de sacerdots jutges de la nova moral, venent valors mentre diuen que no ho fan i presumint de ser lliures (d'allò que se'n deia lliurepensadors, que com deia aquell els que presumeixen de ser-ne no solen ser ni gaire lliures ni gaire pensadors -sempre hi ha excepcions, naturalment-).
Em moc per alguns cercles de debat purament autogestionats on es diuen coses interessants, cercles de gent fonamentalment del país germà, segurament perquè no n'he trobat cap d'autòcton en el que pogués sentir còmode.
Per altra banda als blocs, si saps buscar i tens paciència, trobes coses interessants, però encara no he trobat cap fòrum adequat per poder contrastar idees de país sense sentir-me extraterrestre, o dit d'una altra manera, profundament impur.

04 de gener 2006

La pipa

Escric això mentre em fumo la primera i única pipa del dia i escolto el CD que vaig comprar a una banda de dixie que l'any passat trobaves sovint a Portal de l'Àngel, i que pels que ens agrada el gènere amb la ràbia del carrer era (o és, fa dies que no me'ls trobo) una excusa per donar una volta un xic més llarga i aturar-nos un moment.
Ara que fumar-me la pipa és un acte íntim, com hauria d'haver estat sempre, potser la disfruto més.
Hi va haver un temps, quan era adolescent i lliberal, per tant terriblement purità, que menyspreava cordialment les noies que duien escrit a la carpeta el mític lema "todo lo bueno de la vida o es perjudicial o es pecado o engorda" -per què aquestes coses sempre estan escrites en castellà i només se les pinten les noies?-
Naturalment jo no fumava, però tampoc veia que fos pecat i la salut, la veritat, se me'n fotia una mica. Elles naturalment fumaven. Les interessants, es clar. Les que no fumaven eren aquelles que o bé eren invisibles o ens pensàvem, en la nostra santa innocència, que fumaven.
Vaig començar a fumar d'amagat dels amics -recordeu que era purità, encara que aquesta malaltia se'm va curar ràpid- i em va agradar des de la primera cigarreta (segurament perquè era un Ducados i no una d'aquelles barreges americanes infumables) però mai vaig arribar al paquet diari, tret d'alguns dies de destil·lats i disbauxa que marquen la vida de qualsevol adolescent des de que el món és món.
De més gran, a mesura que es perdia el prestigi del fet d'autoanomenar-se lliberal gràcies a que se'n van fer dir alguns que no ho han estat mai i a que la condemna "el liberalisme es pecado" s'estenia amb forces entre la intel·lectualitat pijoprogre (o bobos segons erudits més científics), vaig descobrir que si bé Pla era un lliberal, el prototipus de lliberal que m'agradava era el del gran Néstor Lujan (ara orfe d'homenatges al desè aniversari de la seva mort) i que els petits vicis, a gust, són una de les sals de la vida.
Paral·lelament vaig descobrir que la presa, filla de la puresa com sentencia Guillem de Baskerville, és terrible i que la cigarreta és producte de la presa. Un bon cigar o una pipa no es poden fumar amb preses, és malgastar-los. Probablement per això la cigarreta és un producte proletari com el conyac barat o la corbata dels venedors de futbolins. Així que vaig deixar del tot les cigarretes i em vaig passar a la pipa que fa més intel·lectual i menys empestat, però els gintònics segueixen sent de Giró i sense gel. Ara la llei diu que no ho puc fer al restaurant -dinaré més tranquil sense ningú que m'emprenyi fumant-se la cigarreta entre plat i plat- però tan de bo reinventem les sales de fumar sense criatures ni lloros (ara admetent-hi les dónes, que ja tenen la categoria de persones, cosa que no tenien quan vam deixar el bon gust de banda).
I ara amén, que l'estat vetlla per nosaltres i la nostra salut, perquè segurament hem demostrat que no som persones adultes i necessitem la tutela dels que saben millor que nosaltres el que ens convé.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...