dilluns, 16 de gener de 2006

Botes

A vegades les modes poden arribar a ser agradables a la vista. Potser és pur fetitxisme, o potser és una projecció de l'ideal estètic que he anat construint-me projectant-ho de lectures, sèries de televisió i pel·lícules de l'oest.
Diguem que m'agraden les botes per sobre els pantalons, hi ha senyores que les duen amb molta gràcia. També n'hi ha que farien bé d'amagar-les sota els pantalons o una faldilla llarga; els principis estètics,segment auri a banda, són difícilment generalitzables.
De fet el calçat és una de les parts de l'indumentària més maltractades per les persones que s'han de vestir, pels comentaristes no especialitats de moda i pels historiadors. Ja sé que els lectors que em coneixeu en persona diran que valdria més que em preocupés per la meva indumentària i el meu calçat, i teniu raó, però jo, igual que el personatge de la cita, necessito ficar el nas on no em demanen per seguir respirant vida.
Diumenge vaig quedar sorprès pel detall del col·leccionable de la guerra civil espanyola que venen juntament amb La Vanguardia els dissabtes, que a la secció d'uniformes es parla amb detall del calçat -un detall relatiu, com em temo que serà el col·leccionable tot i estar coordinat per el qui és segurament un dels majors experts catalans en el tema, Josep Maria Soler i Sabater.-
De fet la bota ha estat símbol d'opressió o d'elegància segons la dugui posada l'un o l'altre.
De fet alguns dels portants professionals de botes (encara que no en duguin mai, l'oficina obliga) troben a faltar-les quan la realitat no s'ajusta a la veritat que pobla el seu cap, únic espai on pot encabir-se una veritat tan vasta.
De fet, malgrat tot, la bota es signe de protecció quan la veu el dèbil, però desgraciadament hi ha massa dèbil que en posar-se la se sent fort, sense ser-ho. I la força de qui no en té és com els ganivets que no tallen, és molt fàcil fer-s'hi mal.