dimecres, 4 de gener de 2006

La pipa

Escric això mentre em fumo la primera i única pipa del dia i escolto el CD que vaig comprar a una banda de dixie que l'any passat trobaves sovint a Portal de l'Àngel, i que pels que ens agrada el gènere amb la ràbia del carrer era (o és, fa dies que no me'ls trobo) una excusa per donar una volta un xic més llarga i aturar-nos un moment.
Ara que fumar-me la pipa és un acte íntim, com hauria d'haver estat sempre, potser la disfruto més.
Hi va haver un temps, quan era adolescent i lliberal, per tant terriblement purità, que menyspreava cordialment les noies que duien escrit a la carpeta el mític lema "todo lo bueno de la vida o es perjudicial o es pecado o engorda" -per què aquestes coses sempre estan escrites en castellà i només se les pinten les noies?-
Naturalment jo no fumava, però tampoc veia que fos pecat i la salut, la veritat, se me'n fotia una mica. Elles naturalment fumaven. Les interessants, es clar. Les que no fumaven eren aquelles que o bé eren invisibles o ens pensàvem, en la nostra santa innocència, que fumaven.
Vaig començar a fumar d'amagat dels amics -recordeu que era purità, encara que aquesta malaltia se'm va curar ràpid- i em va agradar des de la primera cigarreta (segurament perquè era un Ducados i no una d'aquelles barreges americanes infumables) però mai vaig arribar al paquet diari, tret d'alguns dies de destil·lats i disbauxa que marquen la vida de qualsevol adolescent des de que el món és món.
De més gran, a mesura que es perdia el prestigi del fet d'autoanomenar-se lliberal gràcies a que se'n van fer dir alguns que no ho han estat mai i a que la condemna "el liberalisme es pecado" s'estenia amb forces entre la intel·lectualitat pijoprogre (o bobos segons erudits més científics), vaig descobrir que si bé Pla era un lliberal, el prototipus de lliberal que m'agradava era el del gran Néstor Lujan (ara orfe d'homenatges al desè aniversari de la seva mort) i que els petits vicis, a gust, són una de les sals de la vida.
Paral·lelament vaig descobrir que la presa, filla de la puresa com sentencia Guillem de Baskerville, és terrible i que la cigarreta és producte de la presa. Un bon cigar o una pipa no es poden fumar amb preses, és malgastar-los. Probablement per això la cigarreta és un producte proletari com el conyac barat o la corbata dels venedors de futbolins. Així que vaig deixar del tot les cigarretes i em vaig passar a la pipa que fa més intel·lectual i menys empestat, però els gintònics segueixen sent de Giró i sense gel. Ara la llei diu que no ho puc fer al restaurant -dinaré més tranquil sense ningú que m'emprenyi fumant-se la cigarreta entre plat i plat- però tan de bo reinventem les sales de fumar sense criatures ni lloros (ara admetent-hi les dónes, que ja tenen la categoria de persones, cosa que no tenien quan vam deixar el bon gust de banda).
I ara amén, que l'estat vetlla per nosaltres i la nostra salut, perquè segurament hem demostrat que no som persones adultes i necessitem la tutela dels que saben millor que nosaltres el que ens convé.