Ves al contingut principal

Penses o dissenyes

Avui està sent un dilluns dur, de ressaca, com si hagués anat al magnífic espectacle de ball de bastons de divendres al vespre. No hi vaig anar, de fet una noia em deia que sóc massa antic per aquestes coses. Segurament. I massa anglòfil. He tingut un matí inoperatiu, d'aquells que et fan pensar que hi ha dies que seria més productiu per l'empresa si m'haguessin donat festa. Mentre intentava despertar-me, he aprofitat per fer el repàs de les fonts de pensament habituals, de les que pensen com jo (poques) i de les que pensen diferent (la majoria), no té massa sentit redundar en el que tu penses, és més emocionant i interessant llegir gent que té visions cosmològiques i culturals diferents a la teva, fonamentalment perquè penso que el pensament col·lectiu sorgeix de la circulació de petits retalls d'idea sovint paradoxals.
Llegint el bloc de l'Alcoberro he trobat aquesta entrevista a Daniel Dennet, senyor del que no en coneixia ni l'existència ni les seves idees (de fet les idees segueixo sense conèixer-les, el gènere de l'entrevista hagiogràfica té el petit problema que no permet entrar a fons en les contradiccions del plantejament ni en la solidesa del seu pensament).
He llegit amb fruïció l'entrevista, perquè parla del tema que més m'apassiona filosòficament, després del dels processos de pensament, que és com és i com funciona el món. Ja he dit en alguna ocasió que sóc creient, segurament heterodox com ho és en si mateix la revelació d'on prové la meva fe, però em pensava que ningú posava en dubte que les especies evolucionen per un procés de selecció dels individus millor adaptats (i els homes som una espècie animal). Que encara hi hagi gent que cregui en el creacionisme (a banda d'indicar que no s'han llegit el Gènesi on el món és creat dues vegades) em preocupava relativament poc, els creacionistes purs no pretenen ser científics, i per selecció natural haurien de desaparèixer. Però com diu aquest senyor a la resposta de la primera hi ha els partidaris del Disseny Intel·ligent que parlen sense parar d'això basant-se en dades de fonts que, en principi, estan lliures de sospita i -això ho afegeixo jo- aplicant el mètode científic (versió divulgadora) defensen aquesta pseudoteoria com una teoria homologable científicament. Tampoc es que els defensors del Darwinisme (entre els que m'hi podeu comptar genèricament) en la vesant divulgadora siguin excessivament rigorosos amb el que defensen (de fet penso que el Muy Interesante ha fet mal al prestigi de la ciència real), y aquesta entrevista hi ha alguna afirmació que no és gaire rigorosa (sigui per manca d'espai, sigui perquè l'humanista contemporani no pot saber prou de tot el coneixement enciclopèdic, sigui perquè algunes imprecisions poden ajudar a la causa).
Però el que m'ha cridat l'atenció dels molts temes que toca de trascantó és la idea que el que fa revolucionari el Darwinisme és que planteja, contra la intuïció social, que no cal una estructura gran i complexa per crear petites coses. Això és una cosa que lliga amb un dels meus camps preferits de filosofia (i de feina) que és la presa de decisions directament per ordinador o simplement assistides per ordenador. La gran pregunta, mecanismes biològics a banda, està en quin es el procés per generar noves idees i, sobretot, que es el que fa que aquestes idees siguin o no validables.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

La família

Tots som fills d'on som fills i ser-ne conscient ajuda a no fer el ridícul definir-nos com el que no som. Ser fill d'un o altre no determina com hem de pensar i molt menys quina ha de ser la nostra opció política, de la mateixa manera que el nostre to de pell o la nostra procedència tampoc ho determina.

Però en la nostra família marca i és normal que qui ens mira també vegi emanacions de l'estirp que carreguem. Per bé i per mal. Això ens pot semblar injust. De fet ho és, per això és molt important que si no volem que ens facin atacs personals per causa dels nostres ancestres ens estalviem de jutjar el passat dels col·lectius rivals. Especialment si els jutgem com els jutgem per fer-nos perdonar els nostres pecats originals.

A banda de la part purament pragmàtica és molt perillós construir-se un personatge sense recordar d'on vens o, pitjor, volent amagar-ho. Perquè tots hem de tenir clar l'epitafi de l'Auca del Senyor Esteve Ara podràs ser escultor, però perqu…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.