divendres, 28 d’abril de 2006

Estatuting...

... o l'insofrible lògica difusa.

Esquerra, com el Manel de la cançó ha dit:

"Jo no sóc aquell que sóc, però si que ho sóc,
per què ara estic aquí, però no hi sóc gaire,
però hi sóc massa, al mateix temps que hi estic poc."


i en conclusió no se si volen que surti sí, no o todo lo contrario (què em perdonin els correctors, però no sé com dir-ho genuïnament en català).

No sé què votaré, ni tant sols si votaré o els enviaré a tots a fer punyetes, però agrairia dels que fan política que em diguessin què volen que surti. I parlo dels que fan política, perquè jo com diu en Cardús la política s'ha de fer fent política, jo em conformo a fer feina, el dia que faci política faré política de veritat.

És per això que no entenc aquesta temptació permanent d'alguna gent per fugir d'estudi, per trobar consol a fer política més enllà de la política. Sóc del parer -i ho he escrit fins a l'avorriment- que la política dóna per poc i que hi ha molta feina per fer, nacionalment parlant, fora de la política. Però dic "fora" de la política, i no pas que s'hagi de fer la política des de fora! Als que fan política des de fora, jo els pregaria que hi entressin. I als que són dins, els demanaria que no s'escapessin fora.

Desgraciadament tinc la impressió que Esquerra intenta fer política fent tots els papers de l'auca i si segueixen així faran l'auca del senyor Esteve.

dilluns, 24 d’abril de 2006

Ressaca de Sant Jordi

La meva passió fetitxista per l'objecte llibre i el meu onanisme de barretina em produeixen un estat d'excitació espiritual el dia de Sant Jordi. Malgrat tot prefereixo que caigui en dia ordinari de feina i poder passejar per les rambles veient guiris al·lucinant del que passa.


De tota manera ahir, en exercici de la meva capacitat d'indignació, vaig tenir una rebullida en veure un gracioset d'aquells pels que la cultura s'acaba a El PAIS de las tentaciones -en el suposat que hi arribés- preguntant a la paradeta de l'AVUI si ell, que era fill d'un esquimal podia posar-se aquella mena de codi de barres que usen els de l'AVUI d'autobombo. Vaig pensar en dir-li que no era un fill d'esquimal si no un fill de puta -i que em perdonin les professionals del ram- però després vaig pensar que potser era millor callar.


En queden tres novel·les per llegir-me, el record agredolç de veure promocionar la llengua a ritme de batucada, el tremp de les paradetes freakies de tots colors, la moguda que genera d'una manera estranya a allò esperable i la renovació de la litúrgia cívica que va aguantant amb el tremp tremolós de sempre.

dijous, 20 d’abril de 2006

dimarts, 18 d’abril de 2006

correctepensamisme

No sé si m'invento la paraula correctament, no domino les normes de creació de paraules, una mancança més del meu aprenentatge, no necessàriament dels meus mestres ni del sistema educatiu, si no directament dels meus interessos en el procés d'aprenentatge.
Penso que el concepte s'entén. Fa molt temps que dono voltes a això del pensament políticament correcte que no ens permet fer evolucionar les idees i els pensaments, especialment dels que ens definim com a progressistes o fins i tot els que gosem autodefinir-nos com a socialdemòcrates (aquests nois -i noies- els falta mili, però és interessant repassar els articles, hi ha de tot, però sobretot hi ha matisos fora de les línies oficials).
Però avui, via barrapunto, he trobat una cosa que ja fa temps que em volta pel cap, un intent de redefinició del progressisme sobre paràmetres moderns i que s'aguantin una mica. Naturalment hem omplert la secció de comentaris amb acusacions de revisionisme i traïció, la correcció política exigeix alguns paràmetres i, evidentment, el manifest en qüestió els incompleix.
Ara dedicaré uns dies a repassar els postulats d'aquesta gent (qui no te feina el gat pentina) per veure si en podem treure alguna cosa. Malgrat tot m'agradaria saber qui ho promociona, més que res per saber de quin mal hem de morir.

dimarts, 11 d’abril de 2006

Funció pública

La meva major crítica al sistema francès (prescindint del problema de reconeixement nacional i la meva aversió a la religió d'estat, per molt que sigui una religió laica) és el concepte de qui és el subjecte del poder. Els subjecte no és el ciutadà, el subjecte és el funcionari com a emanació suprema de l'estat. El ciutadà està al servei del estat i no és l'estat qui està a les ordres del ciutadà.
I en aquest país, el nostre, imitem aquest esquema, mitigat amb la incompetència i el relativisme d'actuació de la millor tradició mediterrània.
Tenim un sistema mèdic públic terriblement burocratitzat que no ens permet triar l'especialista (a banda de la competència del metge com a la mili se li suposa, hi ha la comoditat del pacient -pot ser comoditat de tracte personal o pot ser la simple conciliació dels nostres horaris laborals-) ni tant sols se'ns permet fer la demanda sense haver de criticar al professional i, sobretot, sense interlocutor amb qui puguis contrastar el parer.
I el problema no són els drets laborals dels funcionaris. Ni tant sols caldria canviar aquests drets (potser sancionar als incompetents tampoc seria una mala cosa, però no és imprescindible). Simplement caldria que l'estat no considerés als ciutadans com a menors d'edat i ens cedís el dret a decidir sobre la nostra vida.

dilluns, 10 d’abril de 2006

Setmana Santa

Per uns és simplement la setmana de festa entre hivern i estiu (i un bon negoci turístic), per altres és un espai a eradicar que caldria allunyar-lo de les dates variables que desracionalitzen el calendari i redueixen la productivitat de les empreses, per altres és la excusa per fer una festa folklòrica sense cap altra implicació. Per alguns és una festa religiosa més i per alguns pocs és el centre de la seva fe.
A mi, ja he dit algun cop que sóc creient i més o menys catòlic, em molesta molt l'èmfasi que es fa per part d'algunes autoritats religioses en el dolor i el patiment, mentre que jo entenc que en tot cas, el missatge de la mitologia cristiana -no entraré en el tema fets, hi ha coses que són més o menys històriques i coses que són imatges per explicar el fons del que hi havia- que commemorem aquests dies és en tot cas un missatge de esperança.
De fet l'èmfasi en la penitència em molesta molt. Dic l'èmfasi, no la penitència. Perquè curiosament quan parlem de penitència és la dels altres.
El meu ritme de vida no em permet fer exercicis espirituals, ni tant sols em deixa l'espai mental per fer endreça del meu esperit (sigui l'esperit el que sigui, tampoc ho tinc massa clar), per això em va bé un ritme litúrgic (és a dir, que existeixin ritus temporals, encara que sigui com la vaga de RENFE de cada setmana santa).
Potser un dia intentaré entendre les tonteries d'alguns comunicats de la conferència episcopal espanyola que bé podrien estalviar-se o els comentaris que fan d'aquests comunicats, escrits per personatges que no saps si no saben llegir o tenen molta mala idea, que fan dir-los el que no diuen. Un altre dia.
I apa, visquem la vida amb alegria, que això no fa mal a ningú i segur que no ens farà cap mal a l'altra vida.

dimecres, 5 d’abril de 2006

Records

A voltes els records d'històries que coneixes cremen al pap.
Quan li perds la pista a algú per desídia i en retrobes la pista mitjançant gent que no en té un contacte afectiu i descobreixes que la persona està molt malalta i sense que hi puguis fer res, de cop sents molta ràbia.
La memòria individual depèn de la nostra carcassa, i la carcassa falla. No és eterna.
La memòria colectiva és colectiva, com les xarxes P2P. Preservem-la i compilem-la. Tota, la que ens agrada i la que no.