dimecres, 24 de maig de 2006

Aragó

Diu que el seu president a dit "l'Aragó rep un missatge d'una certa ignorància de veí poderós, més ric, més gran, que t'ignora i que pensa que tot el que passa més enllà de les fronteres té una altra dimensió”.

I té raó. Però s’oblida d’una cosa molt important, que els aragonesos també és menyspreen com a país. Molt.

Un dels problemes més greus que té Aragó és la manca de reconeixement dels que hi viuen de la seva cultura, el seu país, les seves llegües i la seva història; i el litigi de l’OPUS per fer gran Balbastro té una forta arrel en aquest problema.

Un altre és que per les seves institucions i els seus mitjans de comunicació fora de Saragossa només hi ha Madrid i el riu, que naturalment només és seu. És tan bèstia que no han fet gaires esforços perquè la A-2 (allò que abans dèiem N-II) arribi a Fraga.

Tan de bo comencin a mirar cap al mar i no només cap a Salou (tercera ciutat d’Aragó després de Saragossa i Barcelona). Cap a França ja hi miren, però sembla que a París no hi ha gaire interès per entendre que el sud també existeix.

Per cert, construir Aragó contra Catalunya és una animalada. Espero que no hi caiguin.

dilluns, 22 de maig de 2006

Preàmbuls

Sé que no és especialment agraït parlar de víctimes, que els mítings tenen el seu públic i que pel nacionalisme espanyol el País Vasc és un problema filosòfic greu. Però d’aquí a incloure un reconeixement a les víctimes d’ETA al preàmbul de la constitució espanyola hi ha un marge gros. Si més no, la meva capacitat de comprensió no abasta aquest marge.
És cert que em va quedar marcada a la retina la imatge del senyor Zapatero (el Puma) ensenyant com símbol de llibertat la fitxa policial que duem a sobre tots els que tenim nacionalitat espanyola. I també era en un míting al País Vasc.
És curiós que d’un partit que ha fet tanta crítica al simbolisme esencialista de tots els altres, ja siguin símbols religiosos o símbols nacionalistes no espanyols, faci dels seus símbols (i desgraciadament les víctimes d’ETA van passar a ser símbols fa bastant de temps, no hauríem d’haver oblidat mai que son persones) una bandera amb la que cobreix les seves accions, els seus encerts i els seus errors.
Un preàmbul és el símbol dels símbols, per això que siguem una nació o que siguem un preàmbul no és massa greu, però la bossa no la toquem, no fos cas que canviés alguna cosa i tot plegat acabés tenint algun sentit.

dimecres, 17 de maig de 2006

Barça

A veure si aquesta nit els culés tenim una alegria.
Tal com està el país és imprescindible per l'economia que el Barça guanyi. Sala i Martin dixit (bé, ell només va dir que era bo).
Demà, o depre o ressaca.
Espero que sigui ressaca.

dilluns, 8 de maig de 2006

El mètode marxista

I no parlaré de lluita de classe o de la propietat dels mitjans de producció. Encara que el que anomeno mètode és més aviat un antimètode. I, de fet, no sé si és marxista, leninista, primera internacionalista, segona internacionalista o simplement una palla mental.
És allò d'aguditzar les contradiccions del sistema què és el NO d'Esquerra -diguem a banda que ja era hora que diguessin què volen: ERC el NO, en Carod que vol un sí sense votar-lo ells.- i fer saltar enlaire l'estructura que tenim que és una contradicció en si mateixa.
Mirant-nos ho bé Esquerra és una contradicció i Catalunya passeja sobre la cinta de Moebius.
La paradoxa del referèndum està en si volem més peix al cove -que és el que defensa la sociovergència, els pijoecologistes ( i que em perdonin els que són honestos, que són molts si no la majoria) per desgràcia no compten per decidir- o si volem trencar la cinta - que és el que defensa oficialment Esquerra, Carod em temo que defensa una altra cosa-. El PP està en una altra guerra.
El problema el tenim els que estem fins als nassos de la cinta de Moebius però també estem farts de fer-nos el Català emprenyat.
Probablement per aquest sector en el que m'incloc és més còmoda la postura d'en Carod de no dir que sí però posar dues espelmes a Sant Atanasi per què surti un Sí que permeti fer divina la nostra actitud.
Però comença a ser una postura poc honesta, si de veritat volem ser alguna cosa hauríem de començar a plantejar-nos el què i el com... I posant a primer pla les contradiccions del sistema fem que el sistema és col·lapsi, però soluciona poques coses.
Això si dimecres Esquerra decideix què votem abans de l'estiu, perquè si ho volen fer realment espectacular podrien votar no al senat i acabar de descol·locar a tothom.
I si preguntessin això a l'assemblea?