És un dels records que m’han quedat gravats amb foc al cervell. Normalment no recordo la data, perquè no vaig ser-ne una víctima directa. Que jo sàpiga ni hi va haver cap parent ni conegut entre els morts ni entre el ferits. Però va ser un xoc sobre la meva consciència de lluita política, sobretot tenint en compte que amb catorze anys només estàs formant la teva consciència i encara et queda lluny (si més no a mi) un sistema coherent de pensament crític, social i polític.
De fet aleshores ja tenia una vaga afició a posar en dubte les grans veritats que em venien amb reduccions a l’absurd bastant dures. No feia gaire havia escrit en un treball de la classe d’ètica a l’escola que els assassinats dels grups terroristes eren la pena de mort de les nacions sense estat. Era una boutade cínica per criticar la defensa de la pena de mort que feien (fan) algunes persones. De tota manera jo no era gaire crític amb la lluita armada (creia en el bé i el mal des d’una postura absoluta).
Ara ja fa temps que he superat l’adolescència i he sentit que ahir el govern vasc va permetre’s de trencar la virginitat i en l’acte de record van enviar un manifest lamentant el tracte que s’ha dispensat a les víctimes del terrorisme.
No sé que en deuen pensar els de la AVT-PP, però si les víctimes de veritat van fer que és llegís en el seu acte és una bona cosa, i un pas endavant per tancar ferides encara que les cicatrius quedaran presents durant molt de temps.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada