Ves al contingut principal

Okupes

Mai m’han semblat gaire simpàtics, de fet sempre m’ha posat bastant nerviós les justificacions exagerades que s’han fet a TV3 i altres mitjans de comunicació. El que sempre m’ha molestat ha estat aquesta mena de discurs políticament correcte que arrosseguen i impedeix que es faci crítica seriosa al moviment –si la fas ets de dretes, per tant dolent- o crítica a la violència que porta associada, que els mitjans de comunicació han negat mentre manaven partits no homologats progressisticament i encara ara costa canviar el discurs.

La crítica al moviment no la faré aquí, el tema és massa complexe com per entrar-hi a sac en un escrit curt. Però del tema de la violència si que vull parlar-ne. El que va passar l’altre dia a Gràcia ha estat el desencadenant per poder parlar més o menys lliurement de les molèsties que causa tota aquesta moguda pseudoalternativa, però seguim sentint missatges que justifiquen la violència d’una part important de la gent que és mou al voltant de les cases okupa de Barcelona. No s’entén massa la permissivitat que hi ha amb les molèsties sorolloses de les festes que es fan en alguna d’aquestes cases, però el que si que no s’entén de cap manera és que trobem gent que justifiqui les agressions a veïns o la crema de cotxes aparcats al carrer en nom de la lluita contra la especulació... I tampoc s’entén gaire què, si se sap qui posa petites bombes a algunes entitats bancàries i organitza periòdicament rebentades d’aparadors, no hagin aconseguit detenir a aquestes persones. Però bé, l’alcalde albí, desprès de molts anys de dissimular el problema –i em consta que estava preocupat pel tema- s’ha decidit a parlar-ne públicament.

Per ara quedaria satisfet si deixéssim de fer la pepa i les autoritats comencessin a preocupar-se per les molèsties, que es preocupessin pel problema (dels okupes, del problema del habitatge, de la cultura alternativa) seria demanar massa.

Comentaris

Pepa ha dit…
D'acord: deixem de fer la pepa.
De debò et preocupen les llufes que peten a les entitats bancàries? A mi també em cansa el discurs inflat dels okupes, però no m'han molestat mai, ni conec ningú que n'hagi patit cap molèstia. Estic segur que tu tampoc. Aquest discurset que sempre remuga si la policia no posa prou zel i adrenalina contra els okupes (o contra els independentistes, o contra els immigrants) té més a veure amb les fòbies pròpies que no pas amb la realitat. Informa't, per exemple, de què va passar en el desallotjament de la Kasa de la Muntanya. O a Cornellà. La policia que coneixem i patim sovint ha actuat amb ineficàcia, d'acord, però fa riure insinuar que té cap mena de simpatia esquerranosa i okupa. És una animalada tan grossa com dir que l'Ertzaintza és permissiva amb ETA i la kale borroka. Esperveret que vols ser sorneguer, encara ets massa jove per rondinar per quatre peluts que fan una mica de soroll a la nit. Com va dir Joan Fuster, la dreta és com acabem pensant si no mantenim l'esperit crític ben desvetllat.
esparver ha dit…
Em preocupa i em molesta que hi hagi qui en nom de la seva llibertat de fotre merder em privin de la meva de viure tranquil, però d'això ja en parlaré un altre dia.
No he parlat del zel de la policia i menys de la seva adrenalina, entre d'altres coses perquè tampoc és que m'agradi gaire com funcionen. Per exemple, el desallotjament de la Kasa de la Muntanya es va fer malament i és difícil justificar l'abandonament durant tants anys del quartel que ocupaven. Però tampoc és poden justificar els cotxes que van cremar un mesos abans al barri.
I sobre l'esperit crític, dir-te que el mantinc, per això no puc justificar el que no m'agrada, per molt que sigui el que des de l'òptica "multicultral i altarnativa" sigui els més correcte.
Pepa ha dit…
Esparveret d'agresta barbota,
No et demana ningú que "justifiquis el que no t'agrada". Ni tan sols que ho toleris. Simplement cal que no t'hi fotis.
M'explicaré.
Sense anar més lluny jo pateixo cosa de no dir pels viaranys retorçats (o retorçuts) de la teva sintaxi desastrosa —sens dubte, reflex del teu caparró. T'haig de llegir cada dia pel respecte idiota que et dec, et pateixo i em faig fotre. Fes tu el mateix amb els okupes (dels collons).
I la resta és, com diuen al sud, parlar foradat.
(Has vist l'hora que és i que sóc a casa fent bondat com una tieta? Veus com no sóc pas com dius que sóc?)
Y sin otro particular me despido de usted en espera de recibir noticias suyas con suma prontitud.
rotenmeier ha dit…
Hi ha molt nen de casa bona entre ls okupes, vet-ho aquí, i, sí, crec que hi ha simpatia d'alguns polítics envers els okupes i que són aquests polítics o gent important els que eviten actuacions de la poli, perquè hi tenen alguns dels seus nens, crec que per aixo no sabem mai 'els noms' ni la filiació i sé de molta bona gent que ha patit per aquests aldarulls injustificats políticament i ja esta bé de fer el progre-fatxa, senyora pepa.

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

La família

Tots som fills d'on som fills i ser-ne conscient ajuda a no fer el ridícul definir-nos com el que no som. Ser fill d'un o altre no determina com hem de pensar i molt menys quina ha de ser la nostra opció política, de la mateixa manera que el nostre to de pell o la nostra procedència tampoc ho determina.

Però en la nostra família marca i és normal que qui ens mira també vegi emanacions de l'estirp que carreguem. Per bé i per mal. Això ens pot semblar injust. De fet ho és, per això és molt important que si no volem que ens facin atacs personals per causa dels nostres ancestres ens estalviem de jutjar el passat dels col·lectius rivals. Especialment si els jutgem com els jutgem per fer-nos perdonar els nostres pecats originals.

A banda de la part purament pragmàtica és molt perillós construir-se un personatge sense recordar d'on vens o, pitjor, volent amagar-ho. Perquè tots hem de tenir clar l'epitafi de l'Auca del Senyor Esteve Ara podràs ser escultor, però perqu…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.