29 de juliol 2006

Llum

Aire net, calma.
La mà prop de la càmera i neguit a l’estómac.
Avui és dia de fer una caminada ajornada, sense importància però desitjada.
Fugir sol no és un camí valent, però a vegades cal fer-ho per mantenir l’equilibri. S’apropa el final del termini, però la llum d’avui m’ha canviat l’ànim. Una pipa fumada entre runes mentre recullo imatges que potser no veurà ningú.
Recullo mínims i me’n vaig.
Un altre dia farem el que cal.

18 de juliol 2006

18 de juliol

Ja ho sabem:

Tres días hay en el año
que relusen más que el sol
jueves santo, corpus christi
y el día de la ascensión.


De tota manera, com que no ho explicaria millor que ell us deixo l'enllaç a l'article d'en Viladesau.

Un altre dia hi diré la meva, segur que hi haurà ocasió.

13 de juliol 2006

Indian Dreams

Ja fa dos dies dels atemptats de Bombai. Segurament si haguessin estat a Europa –el meu protoestat- ja n’hagués parlat abans. Fins i tot si haguessin estat als Estats Units d’Amèrica n’hauria fet una nota.

Però l’Índia és el paradís somiat i el tercer món temut en un únic paquet. És la encarnació dels nostres orígens passada pel sedàs de l’únic imperi prou seriós com per no fer-ne gens de cas. I el valor dels morts a l’Índia és com els intercanvis de presoners entre Israel i qualsevol facció palestina: de 1 a 1000.

De l’Índia en sabem la misèria i la mare Teresa de Calcuta. Gandhi i el Caixmir. Els turbants dels Sikh i les aigües del Gangues, les pel·lícules angleses colonials i els nous programadors informàtics. Però sobretot és la terra dels gurus de la nova espiritualitat.

Segurament és molt innocent pensar que la transformació cultural que provoquen les facilitat de desplaçament i de comunicació actuals poden passar sense que hi hagi brots violents, però sincerament preferiria poder mantenir la innocència.

12 de juliol 2006

Projectes tecnico-científics

Avui via vilaweb he descobert un projecte de fer un nou ictineu, via barrapunto redescobreixo un projecte de satèl·lit català, en una notícia sobre satèl·lits universitaris.

Del sallesat no en voldria parlar, perquè sembla mig abandonat, si més no la web no sembla actualitzada i li falta molt dinamisme, es a dir li falta molt de màrqueting i fa aquella desagradable sensació de projecte universitari que oblida el futur i les perspectives, i així està, sense cap donatiu.

Del ictineu hi ha més coses a dir, penso que en fan la propaganda massa d’hora, haurien d’haver acabat el web abans de fer-ne propaganda, però no sempre els temps els pots marcar com vols i a vegades cal moure les coses abans que estiguin madures, si no és podreixen.

A mi m’agradaria tenir la iniciativa, els coneixements i l’empenta necessaris per poder tirar endavant alguns projectes d’innovació que porten associats a això material formatiu i futurs projectes industrials.

Sé que per que tot això tingui sentit cal que s’hi posin calers però, malgrat algunes noticies pessimistes que he llegit darrerament, si els innovadors presenten les coses d’una manera adequada de diners n’hi ha, el que no podem pretendre és viure de renda d’una idea.

10 de juliol 2006

100 dòlars

Una de les curiositats del món internàutic, i per mi una de les coses que el fa més interessant, és la facilitat amb que surten com a bolets iniciatives de tota mena, amb sentit o sense, però que troben alguna repercussió a un lloc o altre.

Una d'aquestes iniciatives, one laptop per child, ja fa temps que em va cridar l'atenció, no exàctament per la gosadia de la idea -que en té una càrrega important, tant des del punt de vista econòmic com conceptual- ni per la incorrecció política de l'experiment -s'ha criticat abastament, amb un punt de lògica, que la canalla a la que va dirigit necessita menjar o roba, abans que ordinadors- si no pel fet que a algú se li pugui ocórrer una idea original sense fer una revolució clàssica.

Llegint una entrevista de Mercé Molist a Jim Gettys, m'he quedat amb la frase "Estem treballant per als nens, però la veritat és que ningú fa bons portàtils" i han decidit que n'han de crear un de nou ells mateixos. Una de les sorpreses que té intentar fer desenvolupament o solidaritat partint del món tecnològic és que exigeix inventar, per tant pensar i descobrir que encara hi ha moltes coses per inventar si realment volem fer coses noves.

No se si aquesta idea tindrà algun efecte positiu per les persones a les que va dirigit, però sí més no, el repte intel·lectual que comporta hauria de ser-no útil als que ens interpel·len les dues coses.

07 de juliol 2006

Papa mòbil

Diuen que el Sant Pare va d’excursió a València a una mena de fòrum defensor de la família de tota la vida –i jo em pregunto, de quina vida?-. Fet i fotut, com que bàsicament me n’he assabentat via els que estan en contra de l’existència de cristians al món, sembla que s’hagi plantejat com un desafiament a l’estat modern (i naturalment tant espanyol com els que defensen els màxims promotors del fast). Segurament va bastant per aquí.

Vaig sentir a l’Eliseu Climent l’altre dia que aquest numeret no li ve massa de gust a ningú, ni tant sols a l’actual Papa. I segurament té raó. Aquest home és un intel·lectual bastant més provocador del que sembla en primera instància i ha agafat a contrapeu no només als seus detractors dintre i fora de l’església, si no sobretot als seus defensors de dintre de l’església. Però no té prou força per dir prou a alguns actes de populisme i d’extremada idolatria que li deuen repugnar – o potser és que a mi també em va agafar massa a contrapeu i l’he acabat considerant més intel·ligent del què realment és-.

Desconec les ponències que es tracten al fast, malgrat que tinc la desagradable impressió que no seran capaços d’il·luminar-la amb l’encíclica que va escriure al començar el seu mandat. La recomano encara que no sigueu creients, traspua un humanisme diferent al tópics, però sobretot la recomano als creients trabucaires als que, potser, el principi d’autoritat els servirà per replantejar-se algunes coses.

Per part meva espero que passin els dies de la trobada sense que haguem de sentir massa bestieses dels uns i dels altres, i que la jerarquia i els menjacapellans ens deixin tranquils als que volem viure la vida –i la fe si ens en queda una mica- amb tranquil·litat.

04 de juliol 2006

Wargames i software lliure

Ja sé què es pecat que t’agradin els jocs de guerra (també coneguts com a wargames). A mi m’han agradat sempre, per això vaig ser objector (bé, el fet de no fer-me excessiva il·lusió servir Espanya o que no em vingui de gust que l’estat disposi lliurement de la meva persona també va tenir alguna cosa a veure).

Però els jocs de guerra i l’estratègia en general em produeixen un plaer gairebé morbós, són un exercici intel·lectual molt estimulant amb la dosi de friquisme justa per sentir-te membre d’una mena d’elit de coneixements arcans però sense fer-te perdre el món de vista.

Però volia parlar de desenvolupament de projectes informàtics, que aparentment no té res a veure amb els wargames, però he trobat un article a La Pastilla Roja que m’ha fet pensar en tardes interminables, de pizza i cocacola, filosofant sobre reglaments de jocs d’estratègia i, sobretot, en la manera de simular les cadenes de comandament.

Jo em dedico fonamentalment a posar en funcionament sistemes informàtics, és a dir, el general m’envia al camp de batalla – també conegut com casa del client – i no tinc més remei que resoldre problemes d’encaix de l’aplicació que estic instal·lant sense conèixer realment quines interaccions em trobaré al lloc on instal·lo, per bé que s’hagi fet la feina d’espionatge – informació-.

Un dels grans avantatges que em trobo quan em toca instal·lar algun software on pugui veure el codi es que si falla alguna cosa puc trobar amb més facilitat on falla. I aquesta, filosofies a banda, és la raó definitiva per triar software lliure. M’estalvio temps i maldecaps quan van maldades, que és quan la premura de temps és realment crítica.

03 de juliol 2006

Programadores

Una de les sensacions estranyes del meu ofici és la manca evident de dones fora del sector comercial – i tampoc és que la seva presència sigui majoritària -. Desconec quina és la causa d’aquesta manca de presència femenina en el món de l’informàtica ni la causa de la gairebé nul·la presència visible de dones al món del software lliure.

El software lliure i tot el món hacker que viu al voltant d’aquest fenomen és un món terriblement masculí, però en la vessant purament tècnica és escandalosament masculí, i això és una llàstima. Prescindint de la consideració que em mereixi el software lliure i l’ètica que l’envolta – amb algunes salvetats en sóc bastant partidari – és preocupant que les dónes vàlides, que segur que n’hi ha, en quedin excloses.

La discriminació positiva no m’ha agradat mai gaire, però a vegades cal prendre iniciatives agosarades per tal que és mogui alguna cosa. Avui he vist al bloc d’en Jordi Mas que una de les escollides en una convocatòria exclusivament femenina per una mena de beques per desenvolupar codi dintre del projecte GNOME.

Fa dies que en volia parlar, però em feia una mica de mandra tocar temes incòmodes, perquè plantejar-se segons quines coses és com a mínim incòmode. De tota manera el que em resulta realment incòmode no és la manca de presència de dones al món de la informàtica – el temps ho cura gairebé tot i segurament amb el temps anirem veient més noies a les facultats d’informàtica, telecos i similars – però si què és bastant evident que en les mogudes que viuen bàsicament del temps lliure de la gent la presència femenina és bastant minoritària i potser no és mala idea fer alguns esforços per tal que s’hi vagin apuntant.

02 de juliol 2006

La calma

A vegades l'excés de desig de transcendència ens fa uns amargats. Massa sovint la coincidència d'opinió amb persones què estan a la llista dels que no considerem exemples a imitar ens fa sobrematitzar algunes opinions radicals de les que estem profundament convençuts.

Fora, el sol esclafa les pedres convertint-les en un esclat roent i insultant. Mentrestant, envoltat per la penombra, paeixo el dinar de règim i la copa d'argmanyac. No encenc la pipa per no molestar i llegeixo els comentaris de l'entrada de divendres amb la sornegueria de qui no obre alguns enllaços perquè el seu fetge només accepta les agressions del bon esperit de vi, en formes nobles i sense gel que el rebaixi. De trascantó, dir-li a la senyoreta rotenmeier - gràcies per llegir-me – que els nens de casa bona també tenen dret a protestar, les molèsties són els fets, no els protagonistes. A la pepa, l'amargor traeix més que la prudència.

Aquí on estic, la calma només la trenquen alguns projectes de moto que passegen impunement amb el tub retallat per tal de fer més soroll. Com deia aquell, de molts mandrosos en diem bons homes. Però la santa mandra, ara a l'estiu, és mereixeria un altar a la taverna plagiada (amb disculpes al mestre Espriu),

Car, fet i fet, tampoc no sóc tan ase
i estimo a més amb un
irrevocable amor
aquesta meva -i nostra-
bastant neta, envejada, bonica pàtria.


Si a algú li cal la referència, Joan Oliver – Pere Quart.
Estar de tornada no és excusa per no lluitar, però evita moltes llagues d'estómac.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...