dimarts, 5 de setembre de 2006

Jo també vull un estat propi (II)

Per tenir un estat no cal la llengua, ni tampoc és la llengua el que fa el país (de fet si els de més al sud de Morella volen venir amb nosaltres, endavant; si s’ho volen fer sols, per mi també... però alguna alteana que conec... bé deixem-ho córrer). Malgrat tot, una de les coses que fan que vulgui l’estat propi és aquesta, l’altra és la butxaca i la salut mental.

Un, que va créixer progre fora de temps, troba que tot això de les fronteres no és més que una cotilla. Però si la cotilla parla castellà fet i fotut prefereixo la meva. Corason loco.

El país té una mística que volem ridícula mentre fem cua en un tablao postís on hi ballen danses foranes que no volem ridícules. Unes i altres ho són, i a la vegada no ho són.

Alguns estem prou de tornada com per riure’ns de nosaltres mateixos, enfaixats i fent ballar un gegant a ritme de gralla i bombo. Paga pel riure de l’infant i la bramada de l’altre que no entén que fa aquella cosa tan grossa movent-se mentre marquen els cops com que acompanya un pas per setmana santa.

I a més, vull un estat propi perquè no el necessitem, el país és viu o mort per la gent, no pel que digui el butlletí oficial de la generalitat. Mentre tant podem jugar a tenir-lo, a veure que sabem fer-ne.