dimarts, 25 de desembre de 2007

Nadala

Avui us ha nascut un salvador

Ahir el veí artista i savi no s'havia afaitat.
Diu que el Nadal no li diu res, ho diu.

La parella d'indigents, segurament centreeuropeus, que hi ha al barri han fet un arbre de Nadal.
Portàtil, petit.
Ell s'ha tallat el cabell.
Sobreviuen sense somriure mentre llegeixen un diari.

Avui fa sol. Fa més Nadal que la boira.

No tingueu por digué l'Àngel i ens hem passat segles fent apologia de la por.

Ella em va acompanyar a la missa del gall (una nena pregunta, on és el gall?). Ella m'estima. El nostre primer Nadal casats.
Ara a la ronda de compromisos. Però la litúrgia és innecessària.

Bon Nadal

diumenge, 16 de desembre de 2007

Fred

El fred ho mata tot, fins i tot la mala llet que porto acumulada.

Aquest any no he tingut massa temps per adonar-me que s'apropa el Nadal. Però el fred ho alenteix tot, l'esperit i el cos. I m'agrada.
Aquest cap de setmana he recuperat la felicitat. Sóc un optimista natural, però si vaig ràpid sóc un barrufet rondinaire i la feina surt mal feta.
No sóc gaire reflexiu, però m'agrada pensar. I el fred m'ha fet estar tancat a casa estripant papers, donant-me temps per pensar. Això fa que les idees s'ordenin i que vegi que les coses no estan tan fotudes com la velocitat fa que sembli que ho estan.

La setmana vinent serà ràpida, però després vénen vacances, curtes, amb coses per fer, però amb la serenitat de saber que la vida pot ser teva, si vols.

divendres, 14 de desembre de 2007

Esparver spanish tour i preguntes sense resposta

Aquests dies estic més callat que de costum perquè, entre d’altres, coses estic recorrent el Regne d’Espanya per feina.
Per sort no he de vendre res, aquesta feina ja la va fer algú altre en un altre moment. Per sort els clients són agradables i col·laboradors (segurament és el gremi, però potser també és que la necessitat fa miracles).
Però allò és un altre planeta. I no ho dic perquè hagi vist estanqueres enganxades als monitors (no he vist cap senyera enganxada a un monitor de cap empresa del país). Ni tant sols perquè la radio sembli el sermonari d’un predicador que esmorza fel (de la tele val més no parlar-ne).
Però és un altre planeta perquè viuen en un món paral·lel. O potser som nosaltres que vivim a un món paral·lel.
De tota manera he de dir que Castella malgrat el fred, m’agrada. I el dia que comencin a entendre que hi ha món més enllà de Madrid ja podem començar a arremangar-nos.

Ja aquí em queden moltes coses al tinter i no sé si parlar-ne. Passen coses i el to de fons és diferent al progressísticament correcte. Estarem al principi de la fi de la internacional progressista papanates? Farem la fi dels cagaelàstics i l’apocalipsi climàtica ens enfonsarà a la fi dels temps? Ens arruïnarem tots plegats? On són els croats de l’avortisme ara que els tanquen clíniques i no surten al carrer? Les veritats de fa uns anys són menys veritat? Hem començat a entendre que confonem relativisme moral i dogmatisme distint? Nevarà diumenge? Tindrem restriccions d’aigua a Barcelona aquest hivern? Té sentit anar fent neu artificial quan tenim buits els pantans?

dimarts, 4 de desembre de 2007

Ressaca

Llegint aquí i allà, escoltant i pensant, començo a pensar que dissabte va passar alguna cosa més enllà de l’expressió de l’emprenyamenta general. Massa gent s’està posant nerviosa. Prou gent? No ho sé.

Hi ha nervis a les grans maquinàries i sobreactuació dels senglars habituals. Recordem la màgia dels noms. Ferran fou el rei que pactà amb Castella i després intentà fugir-ne mitjantzant la viagra del seu temps. Joanet, tanta misèria no pot ser bona ni tant sols per la línia.

Darrerament m’estan sortint telegrames i no articles. Segurament deu ser perquè les idees que omplen l’ambient no son prou concretes. És l’ambient que m’agrada, les certeses immutables i els dogmes m’emprenyen i m’aclaparen.
De tota manera l’instint em diu que ens la juguem. Al país segur. Cal humor per jugar, si no és pura ludopatia.

En Cardús deia l’altre dia que des de l’emprenyamenta no construirem res. Estic d’acord amb ell. Des del mesellisme tampoc.

divendres, 30 de novembre de 2007

Gènesi d’una mani

No sóc gaire aficionat a les manifestacions. Les masses m’atabalen i l’incertesa del desordre em posa nerviós.
Però a aquesta hi aniré.

Primer per teràpia. La maleni i la seva xuleria em fa mal al fetge i arreglar-ho a garrotades potser és sa, però és poc civilitzat.

Després per pura militància nacional de mínims. Tan de mínims que fa mal què el PSC, la UGT i CCOO s’abstinguin, prietas las filas i firme el ademán. I qui ho pugui entendre que ho entengui. Segur que en Zaragoza i l’Iceta trobaran alguna consigna corejada a l’uníson per la premsa afí. Pràcticament tota la catalana.
Ara, valdrà més que siguem molts. Tampoc és cosa de posar-los-ho massa fàcil.

De moment l’inefable Joan Ferran ja s’ha queixat que a TV3 parlen massa poc d’ells i massa de manifestacions i de nacions. Perdoni? Quins collons.

Després com el bolero, si te he visto no me acuerdo i let’s pretend that we are free.

Però anem-hi. Dissabte a les 5 de la tarda a la plaça de Catalunya de Barcelona.
Encara que només sigui per esbravar-nos.

dijous, 22 de novembre de 2007

Decidir

Perdoneu, però la cosa no està només en decidir, la cosa està en fer. Em sap greu, però decidir no és res per sí sol. Com deia aquell, podríem anar millor i hem de treballar.

A banda d’això la vida és massa curta per limitar-nos a somiar horitzons i seguir fent la puta i la ramoneta.

Potser és menys estèril anar fent petits passos i intentar recuperar els llençols perduts. Potser cal comprar algun llençol nou.

No esperava res del discurs d’en Mas , però m’ha sorprès agradablement. Ambigu i paradoxal. Pel país que tenim ja és això.

Hi falta cos doctrinal, al discurs i al pensament catalanista en general.
Perdoneu, on escric catalanista fa tres anys hauria escrit nacionalista. La derrota de les paraules la va assumir en Carod fa anys, l’han acceptada des de les CUP i ara s’hi apunta en Mas. UDC no sé si té res a dir-hi. UDC mereix capítol a banda, i en Duran un altre, no els faré, ja s’ho faran.

Els sense nom seguim orfes. Ara, descomptant el personatge i el partit, és l’única novetat al panorama nacional amb un mínim sentit de nació que s’han dit els darrers anys. Les carreterades van ser un crit de desesperació en front de l’absurd del cul de sac en que s’està convertint Esquerra (Republicana de Catalunya). El parèntesi també mereix un article, aquest potser sí que el faig un altre dia.

No sé que en traurem de tot plegat. Però això és millor què res.

dilluns, 19 de novembre de 2007

BCN Hacking tour

Dissabte van fer una de les grans actuacions.

Era una actuació no programada, una cita bonus track després de grans hits de període anual com ara les mítiques actuacions per les festes de Gràcia o les magnífiques actuacions, enaltides convenientment per la nostra, com la de després del desallotjament del cine princesa o l’intent de recuperació per a l’ús públic de la antiga caserna de la Guàrdia Civil a les portes del Parc Güell rebatejada Kasa de la Muntanya pels privatitzadors d’espais en nom de la col·lectivització (ja em perdonareu però no tinc massa ganes d’extendre’m en això, les paradoxes de la llengua i les veritats revelades de les ideologies dominants mereixen articles a banda que no tinc massa ganes d’escriure).

Dissabte, deia, van fer una actuació magistral. Vint-i-dos mossos ferits és un gran èxit només superat pel Guàrdia Urbà que van deixar en coma a Sant Pere més Baix ja fa una temporada.

No tinc ni idea si realment els comandaments polítics van ordenar als mossos no actuar i deixar que destrossessin aparadors i mobiliari urbà. El problema és que m’ho crec.

Bé, esperem desficiosos la propera actuació tot recordant la tradició bullanguera de la Rosa de Foc que han glossat tot fent-ne panegírics els nostres cronistes més romàntics.

dilluns, 12 de novembre de 2007

El silenci del Balandrau

Ahir vaig tornar al pirineu després de molt de temps de desintoxicació obligada per lesions i obligacions familiars. Al Balandrau no hi havia estat. Sense neu és una fita poc esportiva i sembla que la muntanya ha de passar per l'esport (si més no, sovint, ho sembla).

D'excursionisme i muntanya ja n'han parlat veus més autoritzades (aprofito per recomanar els dos blocs del tema que segueixo, muntanya.net i el xiruquero, són veus molt més autoritzades que la meva per parlar de muntanya i excursionisme).

Però avui volia parlar del silenci. Ahir feia un dia magnífic, amb sol i poc vent, i, per primer cop en molts anys, no ens vam trobar cap animal de dues potes a la muntanya (bé, vam veure de lluny un solitari dels cims i vam creuar-nos amb una parella quan ja baixàvem) i vaig veure més isards dels que havia vist sumats en tota la meva vida (que baixéssim per una ruta no massa ortodoxa segurament va ajudar molt).

Un dels meus records d'adolescent, en la fase poc sociable, són les excursions solitàries per indrets poc transitats i ahir vaig recuperar la vivència d'aquest record tot i anar acompanyat.

A vegades la muntanya sembla la rambla de les flors però, per sort, encara queden moments on el silenci brolla de les pedres.

dimarts, 6 de novembre de 2007

L’OpenOffice

Una de les coses importants per tal que la nostra llengua tingui futur és que tingui una presència normal i fàcil al món de les tecnologies de la informació (remarco el fàcil, no hauria de ser un sobreesforç fer les coses en català).
Una de les coses importants per tal que la llibertat en les tecnologies de la informació tingui futur és que sigui possible treballar amb eines potents, fàcils i que puguin ser explotades per tothom lliurement. El software lliure és això i moltes altres coses. N’hauria de fer un apunt un dia d’aquests perquè hi ha molta més tela de la què sembla i, els que em llegiu sovint ho sabeu, a mi no m’agraden massa els blancs i els negres.
L’OpenOffice és una eina que permet conjugar les dues coses importants que comento però avui només em faig ressò de la crida que fa en Jordi Mas per tal que la propera versió de l’OpenOffice en català surti completa.

dilluns, 5 de novembre de 2007

Canvi d’imatge

Alguns en diuen madurar, d’altres fugir. Jo en dic, simplement, maquillar la bèstia segons el moment. Ben mirat no és tant simplement. Fa dies que tinc ganes de farcir una mica el bloc.
Un bloc, si més no aquest, no pretén ser un fet només onanista malgrat que tot bloc, penso, és principalment una manera d’estimar-se. D’estimar-se a si mateix i a algunes circumstàncies que ens envolten.
Ja fa temps que volia donar una mica més de vida al bloc, afegir-hi coses més o menys permanents i ajudar una mica a la interactivitat. No sé si me’n sortiré, perquè la continuïtat i aquest bloc han estat renyides i a la meva edat és difícil canviar.
De moment començo amb una enquesta sense sentit, com tantes altres coses. A veure si algú té l’humor de dir-hi alguna cosa.
Finalment, no sé si els que em llegiu no comenteu res perquè no hi ha res a comentar o per alguna altra raó, però m’agradaria poder llegir comentaris més sovint, perquè seria senyal de que he aprés a escriure.

dimarts, 30 d’octubre de 2007

Destrempant

Si llegeixes els blocs que farceixen el nostre país a la xarxa sembla que tinguem una destrempada general. Tot és dolent, no hi ha societat civil, els partits fan el préssec...
Però, perdoneu, que nassos és la societat civil?

Estava llegint l’article d’avui d’en dessmond i els comentaris i m’he acabat de destrempar. La ciutadania, la societat civil, som nosaltres, un a un, sense excuses de ja ho faran ells, això li toca a la societat civil, als que tenen pasta o als polítics.

No senyors, això em correspon a mi, al meu veí i a tots els que estem pul·lulant al país. És evident que cadascú tindrà el seu nivell de compromís segons la feina que té, el seu tarannà (que no és allò del puma sabater) o el que sigui, però no em serveix la excusa de això ho han d’arreglar els polítics i la d’aquests exigint la implicació de la societat civil, perquè, perdoneu, algú sap que nassos és la societat civil?

Potser sí que ens mereixem aquest estat paternalista, si demanem que ens ho solucioni tot, des de on dormo a que he de menjar per viure bé. Potser sí que ens mereixem que ens maltractin si no som capaços de ser mínimament crítics i ens empassem els eslògans pseudoprogres que no defensen altra cosa que l’estancament del món tal com és ara.

Perquè, senyors (i senyores), algú es creu el país? Perquè com cridava en Foix de la Vanguardia aquest matí a la tertúlia d’en Bassas: On és la línia 9?
El TGV ens el porten mal endreçat del camí del cel (Barcelona deu ser el de l’infern, sobretot si compleixen allò de bombardejar-la cada cinquanta anys que deia el gran demòcrata Azaña parafrasejant a Espartero –un altre de l’España dels bons-) però de la línia 9 també en parlem des d’abans de les olimpíades i de moment segueix amb la tuneladora parada. Però la societat civil (segur que existeix?) calla, o protesta contra tot mentre demanen que l’AVE passi pel litoral (sobre el mar o sota la ronda? m’agradaria que algú m’ho expliqués).

I, a sobre, hi ha qui vol que trempem. Hi ha qui diu que hi ha solucions màgiques, miracles civils, sustentats en ideals encara més poca-soltes que els noucentistes (aquells si més no és creien el progrés).

Sí, jo també vaig destrempant, però només perquè m’agrada rebolcar-me en la nostra misèria com hem fet tradicionalment els catalans des de 1433.

dimarts, 23 d’octubre de 2007

La zenyora ministra

La Z no és de Zapatero, si no que és refereix la pronúncia de la senyora ministra y que la personalitza. O potser és a l’inrevés. Mai res és el que sembla. O potser ho sembla massa.

No tinc ni la més remota idea d’obres, de túnels i de trens més enllà del que vaig entendre dels articles d’en Viladesau (nano, et trobem a faltar). Però si que tinc idees sobre la responsabilitat de la gent i alguna informació confidencial sobre l’estat d’excepció laboral del sindicalisme d’ADIF i de RENFE que naturalment no comentaré.

La percepció, vist des de fora, és que tot plegat és un capítol més de la presa de pèl general als ciutadans. Un dels problemes és que la memòria és curta, que l’esvoranc d’ahir fa oblidar la vaga d’abans d’ahir.

Si algun dia d’aquests algú escriu les vicissituds del servei ferroviari del nostre país els darrers cinquanta anys el llibre serà un monument al terror absurd. Ja sé que l’orografia de Barcelona és difícil, que el creixement de població i de les industries ha estat a destemps de l’amo i que la pau social no ha estat dintre dels nostres paràmetres vitals des de la guerra dels remences, però... Segur que no podríem fer les coses una mica millor? Segur que no podríem fer les soses mirant a demà passat enlloc d’avui? Segur que hem de seguir retent vassallatge a l’amo bo?

Parlant d’amos, i d’aquí el títol de l’article, on era ahir la Zenyora ministra? Ja sabem que a les colònies només s’hi va a recaptar tributs, siguin monetaris o votats, però és lleig que se’n vagi d’excursió a l’hort mentre se li enfonsa el túnel d’una altra companyia. Potser, ara que els imitadors ja la tenen, algú la voldrà dimitir.

dimecres, 17 d’octubre de 2007

L'informe del RACC i la resposta de la DG

DG, directora general. El llibre està bé per passar l'estona (i no és alta literatura) i entendre l'absurditat d'algunes coses.

La nostra DG ha opinat d'un tema que és el seu però sembla que, a banda de no llegir-se l'informe del RACC -llegir-se 24 pàgines faciletes hauria de ser el mínim abans d'opinar d'aquest tema- és incapaç de fer una mica d'anàlisi i dir alguna cosa que no fos un tòpic (i de passada tractar-nos a tots de nens egoistes mal informats) o parlar d'accidents per justificar una mesura de medi ambient.

A banda del que deia a l'entrada d'ahir sobre la qualitat dels nostres administradors tinc la mania d'intentar informar-me sobre les coses que passen i de les que parlo (sembla que no és condició necessària per ser director general de la Generalitat de Catalunya) i he agafat l'informe del RACC i me l'he llegit.

D'entrada presenta un manifest de cinc punts on diu que la qualitat de l'aire és dolenta (no és un gran descobriment, però no comença negant la realitat, cosa que s'agraeix), diu que els càlculs de la generalitat son erronis (això és una acusació greu, serà cosa de repassar-los), que el problema és la congestió (això és una altra evidència i aprofiten per dir que al l'estudi de la generalitat volen fer-nos passar bou per bèstia grossa), que ells tenen una solució millor i que volen una mobilitat sostenible (un eslògan ecopijo és imprescindible).

La meva primera alarma ha estat pensar: segur que els del RACC no l'han vessada? El RACC és un club d'automobilistes, cosa que fa pensar que tenen cert interès sobre tema.
Per tant decideixo agafar les dades d'on diu el RACC que prové (de l'informe de la generalitat) i constato que el RACC es centra en un dels paràmetres de l'estudi, les partícules en suspensió (és un dels problemes, ara, estaria bé saber perquè els del RACC no es fien de les dades de la generalitat dels òxids de nitrogen) però es evident que els senyors que van fer l'estudi tenen problemes de concepte matemàtic i la calculadora espatllada.

En conclusió, senyora DG i equip: refacin l'estudi, pensin i no ens tractin d'analfabets.

dimarts, 16 d’octubre de 2007

Indigència intel·lectual

He sentit unes declaracions sobre un estudi de la fundació RACC de la senyora Maria Cumellas que, segons han dit, és directora de la direcció general de qualitat ambiental, i se m’han posat el pels de punta.

No he trobat les declaracions per tal de poder rellegir-les, perquè no puc creure que hagi dit totes les tonteries que m’ha semblat sentir. Si algú aconsegueix la transcripció completa li agrairia que em consolés i m’obrís els ulls i jo veiés que el govern, versió departament de medi ambient, no m’està tractant d’indigent intel·lectual. A mi, a qualsevol que sàpiga com funciona el motor d’un cotxe i als que han fet l’estudi del RACC.

Sincerament: estic fart de polítics, periodistes i funcionaris que es pensen que som més indigents intel·lectuals que ells mateixos.

dilluns, 15 d’octubre de 2007

Miralls i homenatges

Com sempre les coses no són el que semblen.

Resulta que un referèndum és una secessió per la força que exigeix la intervenció de l’exèrcit (aquesta sense força, naturalment).
Resulta que d’una mort ignominiosa en fem un heroi de pedra picada (com si les persones fóssim personatges plans).
Resulta que de la mort ignominiosa en fem un homenatge semiclandestí.

Perdoneu que m’embranqui, però l’orgull potser sí que és pecat, però recrear-se en la pròpia misèria és mesell i vanitós (i si no ho recordo malament la vanitat també és pecat).

De vanitat en gastem molta, és el nostre pecat capital. Tenim vanitat de ser humils, i vanitat de sentir orgull. Però som incapaços de mirar-nos al mirall i saber que som el que som. El que som ens cal que ens ho diguin els altres.

Misèria.

I compte, l’orgull és té, no se sent.

divendres, 12 d’octubre de 2007

La fiesta nacional

I no parlo de toros, els toros a mi no em fan ni fred ni calor, vull dir que ni m'agraden (per fer-ho has de ser de les terres on la seva eixutesa és viva o del nord on els amaneixen amb la senyera i fan de símbol de la nostra identitat) ni estic amb els de les manis que volen prohibir aquests redós de la nostra animalitat (i de pas fer-me sentir culpable que m'agradin el pernil i els filets de vedella).

Parlo de la festa d'ells, de l'hispanidad, de la espanyolidad o com li vulguin dir per fer el maco. El Molt Honorable trencador de tòpics a marxat corrent de la fira de les vanitats de Frankfurt per anar a jugar a soldadets a la porta de cel. Els que són a Alemanya pel negoci deuen respirar tranquils.

Suposo que al nostre home li han demanat que no doni massa més munició a la caverna de dretes (la d'esquerres són els demanadors -demandants és massa judicial-) sobretot ara que tots plegats s'han fet un frac de la roba de la seva bandera.

Doncs que la disfrutin, però que ens deixin a nosaltres tranquils.

dimarts, 2 d’octubre de 2007

L’aeroport i els empresaris

En el fons la gran presa de pèl del tema no és l’adjudicació (sincerament, algú s’esperava una altra cosa?) si no és la falta d’una companyia autòctona. Dit d’una altra manera, hi ha dues companyies amb seu al Prat i ambdues creades per empresaris no catalans malgrat que després s’hi hagin afegit empresaris del país.

El meu dubte és si no hi ha hagut ningú del país que s’hagi atrevit a plantejar idees noves o simplement els empresaris del nostre país han perdut qualsevol desig d’innovació. Girona i Reus van haver d’esperar que vinguessin els irlandesos, del Prat ja n’hem parlat, però d’iniciatives del país no n’hi ha.

Tant descapitalitzat està l’empresariat català? Costa de creure.

Què potser ens hem quedat sense idees? o, potser, és que ens hem tornat massa conservadors?

Al regne d’Espanya –no està de més recordar les falles fora de temporada– aquest any s’inauguren tres aeroports privats, al principat ni ens hem plantejat intentar-ho, tot ha de venir de l’estat.

Sincerament, m’agradaria pensar que les meves dades no són correctes i m’he despistat passant per alt massa coses importants.

divendres, 28 de setembre de 2007

Llengües mortes

L’altre dia mentre tafanejava a barrapunto vaig trobar una noticia que tenia un enllaç curiós.
Quan ni el vaticà, que té el llatí de llengua oficial, té la web en llatí l’ajuntament d’Almacelles té una magnifica web en català –les quatre barres i sense l’apartat de l’unió europea-, castellà –l’estanquera-, francès –la tricolor-, anglès – la union jack- i llatí –la blava amb les dotze estrelles-.
Només se m’acudeixen algunes preguntes. Segurament estèrils:

Què falti l’apartat de l’unió europea a l’apartat català és un per descuit, per incompetència o per ambdues coses?
A qui se li ha acudit fer la web en llatí?
Van arribar a considerar fer-la en esperanto?
Per què fan servir la bandera de l’unió europea pel llatí, si no és oficial a la unió?

Ja us he dit què estèrils i ocioses, però m’agradaria saber-ne la resposta.

dimarts, 25 de setembre de 2007

Estigmes

Els catalans duem impresa a la pell la marca vexatòria del botiguer. A més ens fa vergonya dur-la perquè ens hem cregut les vaporositats oníriques dels fills malcriats de la nostra burgesia (d’esquerres, naturalment; i universalistes passant per Madrid o, amb sort, per París i Nova York).

Per mi només és una constatació superficial, però penso que gran part dels problemes que tenim ve de no haver paït el botiguer (i no parlo del dèficit fiscal, aquest és un problema col·lateral però el deixem per un altre dia). El botiguer, el paleta o l’artesà de veritat, no el que es pensa que és artista, són categories menystingudes per la intel·lectualitat sublimista –que l’única cosa que troba sublim és viure de renda- i la corrent ens hi arrossega fins hi tot als que presumim de menystenir a aquests malcriats.

El pujolisme va intentar convertir en bandera l’estigma, però el silenci no vol soroll. El botiguer, el paleta i l’artesà no tenen la mística de l’obrer ni el poder del gran burgés o l’aristòcrata. Aquests recullen la gran força mítica del segle passat (i l’altre) mentre que el botiguer, el paleta i l’artesà solen ser espectadors i cohesionadors però no són força transformadora, de fet són el col·lectiu més conservador després dels funcionaris.

Un dels problemes de l’estigma és que fa visible el conservadorisme del nus de la societat (com el de totes les societats que no estan en una crisi galopant) i desacredita la, suposada, força transformadora del país.

divendres, 21 de setembre de 2007

Parlar de moral

En aquest país nostre, tan donat a plorar que fa excels l’assaig de càntic al temple, gran metàfora espriuana del ploramiquisme que glossa avui en Cardús, està de moda parlar de moral.

Sí, ja sé que li faig trampa al Cardús però penso que l’empanada de misèria la portem escrita als gens.

Ell comença dient que no creu en el caràcter dels pobles, però a mi des de ben petit m’ha posat nerviós aquest sentiment de misèria que emana la veneració intel·lectual per la mitificació de la pobra,bruta, trista, dissortada pàtria que arrosseguen les patums pàtries no venudes al jacobinisme modernarista (evito modernista, el modernisme diuen que és com el nostre deliciós barroc kitch, de quan la nostra burgesia va decidir que valia més florir la decadència romàntica i rebentar els diners de la pluja i el sol i la guerra a Sebastopol fent art i escoltant Wagner).

Potser sí que estic passant un defecte general de la humanitat com a específic, però les masses tenen regles pròpies i la nostra sembla que és pobre d’esperit. Benaurats serem.

Malgrat tot hi alguna cosa interessant que és mou malgrat la boira de baralles entre algo-cristians i lliberals (com ho podien evitar si el liberalismo es pecado ara que tots parlem de moral), les andanades dels virreis napoleònics i el fum de les falles fora de temps.

No sé si en sortirà res, però amb l’única cosa que estic d’acord amb l’Espriu és que som salvatges... encara que sigui esperant sempre la cavalleria.

dilluns, 3 de setembre de 2007

Canvi de paradigma

Ara començo les vacances de la meva feina regular. Estic en procés de canviar de feina i engegar nous projectes i se'm fa tot plegat una mica complexe. Quan estàs còmodament assentat a un dia a dia còmode i segur, per molt que de tant en tant l'absurditat kafkiana de la situació provoqui angoixa, és molt pesat atrevir-se a tirar projectes a endavant.

Sovint, i ara és un d'aquests moments, se m'acudeixen noves idees en moments que les urgències no em permeten dedicar-m'hi a fons i acabo no fent bé ni una cosa ni l'altra. Penso que el meu problema és una caricatura del problema del país: planifiquen, pressupostem i no complim gairebé res del que diem.

Si fem una anàlisi de profunditat patillera del que ens està passant (a mi personalment i al país en general) és que semblem presos per una badoqueria paralitzant per la derrota prèvia a la que ens aboca la tria d'objectius grandiloqüents i la no acceptació, persistent, de la realitat. El fet que aspirem col·lectivament a viure de renda i tenir-ho tot pagat per ser qui som, com deia el filòsof, no ajuda gaire a fer res de profit.

dimecres, 8 d’agost de 2007

Preparant el futur

Decididament em falta constància.
He llegit a La Vanguardia que a Barcelona falten informàtics, i jo em moro de ganes de canviar de feina. Ara, fa dos mesos i, si no passa res, d’aquí dos mesos.
He començat a refer el currículum dues-centes vegades i alguna més de propina.
Però sincerament no se cap a on canviar. Tinc un sou decent, un horari acceptable i la feina no m’estressa.
Potser ara és el moment de buscar una aventura pel meu compte, però fa por. Si no fos per la hipoteca el primer d’octubre estic pel meu compte, però hi ha la hipoteca i altres despeses, a banda de que em fa por jugar-me-la.
No sé, potser és una palla mental o potser és una aposta.
Ja us ho explicaré.

dimarts, 3 de juliol de 2007

De tornada

Feia uns quants anys que no podia desconnectar i ara que ho he aconseguit, al tornar i intentar posar-me al dia, m’adono que passen coses al món i al país. Avui no entraré en detalls, però aprofitaré per apuntar algunes coses que si més no m’han fet reflexionar.

He estat a Àustria i al passejant-me per botigues i mercats em vaig adonar que els preus estan aproximadament al mateix preu que els nostres (tret de l’aigua mineral que és exageradament cara, potser perquè si la demanes de l’aixeta és pot beure i no ens l’han cobrada a cap bar) i segons les estadístiques cobren més que nosaltres.

El segon apunt és de país, al tornar i llegir els diaris m’ha semblat que es mouen coses, si més no sembla que finalment tots plegats ens hem adonat que els signes dels temps (i perdoneu-me la frase) fan que ens haguem de replantejar el país.

I, finalment, una nota al marge: De ganduls n’hi ha molts, però si l’objectiu de vida de tothom és ser gandul segurament haurem de plantejar-nos de plegar.

dilluns, 18 de juny de 2007

Casament

Dissabte em vaig casar.

Cerimònia senzilla, sopar i ball amb amics, parents propers i alguna absència. Quan fas les coses amb poc temps no pots esperar que tot pugui quedar ben lligat.

Penso que ens ho vam passar bé tots. Què celebri un capellà que és persona ajuda. Què tinguem clar que la fesa és ara i endavant, també.

Ara uns dies de silenci, més endavant ja mourem idees noves.

dimarts, 5 de juny de 2007

Ja hi som

No es molt correcte dir que des de la banda dels qui ens anomenem demòcrates no s’ha fet gaire per tal que no passés, però si treus els drets polítics a una gran part d’un poble no pots pretendre que aquesta part del poble pretengui recuperar-los de manera violenta.

Fa massa temps que n’estic fart, parlem d’assassins com si fossin producte directe del dimoni i no tinguessin cap relació amb la realitat, com si ETA fos un ens extraterrestre sens cap relació amb el poble basc (això si som prou magnànims per acceptar que existeix un poble basc) i ens oblidem que en Putin (és a dir la KGB, probablement els serveis d’intel·ligència més ben informats del món) amenaça associant Kosovo amb Escòcia, Catalunya i Euskadi. Tots els comentaris són interessats, de fet la seva visió imperial és prosèrbia i planteja allò de si voleu amputar Sèrbia nosaltres facilitarem l’amputació de la Gran Bretanya (a aquests se’ls en fot, sempre quedarà la Comonwelth) i Espanya, com de costum, es creu tant poc a si mateixa que tremola abans de plantejar que pugui haver-ne alguns que digui el que digui el passaport no podem sentir-nos còmodes en un regne que ni ens deixa viure en la nostra llengua ni ens permetre decidir el nostre futur.

Nosaltres no tenim grups violents, una renuncia en nom de la modernitat que és intel·ligent i positiva, de fet Putin només en cita un amb grup violent (dit a banda, si Espanya estigués disposada a cedir una mica ETA és dissoldria en el no res, però no es pot pretendre mantenir les postures i que l’altre cedeixi en tot) però és evident que la realitat no està ben encaixada, i ara patirem les conseqüències en forma de bombes i assassinats.

Ni els justifico ni els he justificat mai, però reduir la realitat a blanc i negre és absurd i totalitari, encara que es faci en nom de la democràcia o de l’estat de dret (que no és el mateix encara que alguns s’ho pensin).

divendres, 25 de maig de 2007

A qui puc votar a les municipals?

Sí, tinc problemes per saber qui es presenta a les eleccions. Ni a la web de la Generalitat expressa per les eleccions locals, ni a la del ministerio que és la original i la dels convocants de les eleccions no han publicat de manera fàcil (ni de cap altra) qui és presenta a cada municipi.
De fet per enterar-me’n he agut d’anar a les webs dels ajuntaments i intentar patejar-me el BOPB (la web del BOPB sembla feta expressament per impedir que trobis allò que busques) i me n’he sortit amb la majoria dels que buscava, però em pregunto si els hagués costat gaire fer un esforç als responsables de les webs sobre el tema i publicar les candidatures de tots els municipis de Catalunya.
Ara, no se de cap mitjà nacional que hagi fet la feina de recopilar les candidatures de tots els municipis, i penso que podria ser interessant fer-hi una mica de feina.

dimecres, 23 de maig de 2007

Mossos

Saura atacat pel punxò
Si fem les coses malament, resulten malament.
Això que pot semblar una tautologia sembla que els nostres polítics i creadors d'opinió (dir-ne intel·lectuals és tan agosarat que no m'atreveixo a fer-ne ús) no se n'han acabat d'assabentar.
Si manca rigor a l'hora d'analitzar les coses acaben explotant a la cara de la gent.

Durant el pujolisme molts dels pensadors de la pijo-esquerra propera al PSC a IC i als Ciutadans (quan encara es pensaven que si s'acabava el pujolisme es convertirien en els reis del mambo de la ma del PSC) van escampar brames com la dels mortadelos de la policia d'en Pujol.

Ara sento que hi ha alguns prohoms de CiU que demanen el cap del conseller actual mentre es dediquen a amplificar els esgarrips dels okupes.

Certament el conseller no ha estat gaire afortunat, però la relliscada més gran va ser el dia que va posar un ideòleg sense massa sentit de govern com a responsable polític, ara el problema és que si el treu no sabrà que fer-ne.

Sincerament, esperar que a l'era no t'empolseguis és fomut però si fem les coses malament a més farem el ridícul. Però quan gent del teu propi partit escampa cartes per fotre't fora potser hauries de plantejar-te si té massa sentit seguir, o si al teu partit li sobra una mica llast.

Manifest a favor del programari lliure i formats oberts als municipis

Va d’entrada que no estic d’acord al 100% amb el manifest perquè penso que és poc realista i, segurament, discutible filosòficament (amb què és pot fer negoci i de quina manera, és una discussió més de plantejament de negoci que purament tecnològica). El que no és discutible des de el meu punt de vista és la necessitat de neutralitat tecnològica i que els formats amb els que es treballi – essencialment l’administració, però l’empresa privada tampoc pot permetre’s ser autista en aquest aspecte – siguin coneguts i lliures, de tal manera que no quedis lligat a un únic proveïdor del software en el que emmagatzemes la informació i, si el proveïdor falla algú pugui recuperar la informació perquè sabem com està emmagatzemada.
De tota manera manifestos com aquest son necessaris, si més no per començar a pensar i a plantejar-se que volem fer amb la tecnologia, per tant si voleu signar teniu la possibilitat de fer-ho.

divendres, 4 de maig de 2007

Em pensava que eres escèptic

M’ho va enxufar així, sense anestèsia.
És un company amb el que hem parlat molt de política i de ciència (ell és de lletres, però és d’aquestes persones que s’interessen per la ciència i la tècnica més enllà del Muy Interesante) i m’utilitza com a font de validació de coneixements (pobre de mi, que no he entès la meitat de les coses que m’han explicat, i no per culpa dels mestres).
El cas es que en descobrir que acostumo a anar a missa els diumenges es va desorientar, no sé massa si per causa de la seva religiositat escèptica –penso que tots som religiosos d’una manera o altra, hi hagi (creguem) o no (en) una figura divina- o simplement perquè troba paradoxal la meva defensa a ultrança del mètode científic per explicar el món i la meva creença en una transcendència més enllà dels nostres sentits.
El cert és que penso que la religiositat fonamentalista, amb déu o sense, és un problema que encotilla la llibertat de l’home –en el supòsit que sigui realment lliure, si no ho es jo tampoc seria lliure de no escriure això- i no ajuda gaire a evolucionar la humanitat.
Tot això be a tomb que fa dies que estic donant voltes a escriure una sèrie d’articles sobre temes bastant peluts i no voldria que algú es pensés que faig trampes.

dimecres, 2 de maig de 2007

Estat propi

Penso que ja he comentat en alguna ocasió que el meu sentit de la independència és una mica relatiu, entre d’altres coses perquè hi ha companys de viatge que no em son especialment còmodes.
De tota manera, per campanyes que no quedi, sobretot si no les promociona cap partit polític. Ara com ara em fa gràcia fer-me ressò d’algunes campanyes cíviques més enllà del dia a dia de la política institucional que, ara com ara, no és el meu camp i difícilment ho serà en un termini curt (un altre dia us explicaré perquè penso que per fer de polític professional o de filòsof s’han de tenir cinquanta anys viscuts i la vida raonablement resolta).
Avui toca la campanya de la gent d’estatpropi.cat. M’hi he adherit. La massa crítica sorgeix del dia a dia i de la normalitat sense massa estridències, però si no ho manifestem no sabem si hi som... I, a veure si em recordo de posar el cat (púdic i legal) al cantó de la matrícula.

dilluns, 16 d’abril de 2007

Dèficit fiscal

Llegeixo al bloc escrit des de l’Holozé (com tots, no?) que hi ha qui s’ha preocupat per estudiar com funciona això del dèficit fiscal del nostre país i els de la Fundació Catalunya Oberta, han recollit alguns estudis i han preparat un comptador per que el puguem veure com van els comptes:



El dèficit fiscal de Catalunya aquest any és de

...






Hi trobo a faltar eines didàctiques que expliquin a la gent mitjanament formada puguem entendre i tenir arguments per parlar del tema.

divendres, 16 de març de 2007

Viquipèdia

Avui fa sis anys de la creació de la Wikipedia en versió catalana, la primera versió amb articles en llengua no anglesa. Un es pregunta d’on surt tanta gent atenta en el nostre país de fireta (potser simplement és que ens pensem que és més de fireta del que realment és o simplement es que tenim un país d’elit sense poble). Ara com ara som la vint-i-unena llengua en nombre d’articles i per mi, l’única sorpresa important de les que van per davant són els 66000 articles de l’Esperanto, però de personatges curiosos n’hi ha per tots els gustos.

De jovenet adolescent em considerava enciclopedista; mandrós, naturalment. Ara com ara començo a enfotre’m de l’acumulació de saber. Però el fenomen viquipèdic em fa gràcia en el sentit més positiu del concepte.

La certitud sempre ha tingut una necessitat d’aval d’una autoritat no discutible i refer-la fora d’aquesta autoritat genera grinyols irrealistes. Potser per això podem entendre’ns, però és una llàstima que no ens permeti evolucionar. El Viquipedisme pot ser un bon antídot si no és converteix en un reducte de il·luminats que vulguin dur l’aigua al seu molí, cosa que ja ha passat alguna vegada. De tota manera malgrat aquestes disfuncions el projecte és interessant i un bon exponent del potencial dels projectes col·laboratius.

dijous, 8 de març de 2007

La dona treballadora

Avui és una data d’alta càrrega litúrgica i aprofitarem per fer-nos-en ressò. Avui és el dia de la dóna treballadora, és a dir commemorem les dones que fan treballs remunerats... Algunes, perquè hi ha algun treball remunerat que fan principalment dones que no acabem d’acceptar-lo com a treball, i no seré jo qui en faci un judici moral.

Aquests dies es fan públiques les estadístiques que diuen que les dones estan maltractades i discriminades al món laboral. Junt amb tot d’iniciatives per quedar bé o, amb sort, amb la intenció de fer alguna cosa positiva fem créixer entre tots plegats una mena de mur estúpid de proteccionisme clientelar amb el col·lectiu femení, com si realment fossin éssers inferiors.
Es ben curiós, però ja fa temps que tinc la sensació que el problema del treball femení és un problema d’enfocaments vitals. El socialment correcte és pretendre que la dona digui que competeix a base d’hores pel comandament.

I a mi, en moments d’atabalament, m’agradaria poder permetre’m competir pel mateix que competeixen les dones que van a prendre el cafè amb llet cada matí a Sant Cugat després de sortir del tenis, però ni sóc de casa bona ni el meu camp de batalla és el físic.

Moltes dones que s’autoproclamen feministes ens fan un mal favor als que ens creiem això de d’igualtat entre homes i dones, perquè els que pensen que el lloc de la dona és a casa son els mateixos que veuen malament que un home surti corrents de la feina per atendre a la canalla. I penso que moltes teòriques feministes, en el fons, sospiren per repetir l’esquema: que les mantingui el marit, però que torni corrents a casa que hi ha molta feina a fer i les feines han de ser compartides.

Potser simplement el problema és de referències i trigarem a poder aclarir-nos, però mentre no fem una mica de reflexió sincera i no comencem a dir les coses pel seu nom sense passar pel sedàs d’allò políticament correcte, que és una de les pitjors cotilles que pateix la nostra societat, només aconseguirem fer-nos mal i resoldre pocs dels problemes que diem voler resoldre.

dilluns, 5 de març de 2007

Opinió pública

Estic espantat de mi mateix. Després d’haver superat el xoc moral d’estar d’acord amb la majoria de coses escrites per la Pilar Rahola que he llegit darrerament, per pur masoquisme em llegeixo aquest article d’en Félix de Azúa i descobreixo que estic d’acord amb tota la lletra, encara que sospito que la música em grinyola una mica més.

Es cert que ell no està en el conjunt dels “meros peones en la batalla de los poderes reales” si no que és un alfil culte i intel·ligent al servei dels poders reals que ens imposen una de les correccions polítiques de les que el diari que publica l’article n’és abanderat i promotor.

De tota manera és sa que una patum babeliana pugui dir que “el multiculturalismo, una de las ideologías más reaccionarias jamás conocidas” encara que ho digui l’única patum babeliana amb prou entitat pròpia com per poder-se permetre tirar pedres sobre la teulada sense que li tremoli ni la mà ni la butxaca (salve al sou de funcionari i la pasta heretada per solatge) i quedar-se tan ample com si no hagués passat res.

Algunes vegades les palles mentals, o converses bizantines, tenen la virtut de poder exposar doctrina sense que sembli que dius el que vols dir i porten, per reducció a l’absurd diària, a conclusions estantisses com el que es desprèn de la ironia del títol, perquè si “La opinión pública nunca se equivoca” s’ha d’entendre com que no hi ha res més equivocat que la opinió pública, és bastant automàtic concloure que hem de permetre a les ments més formades formar-nos des de “els mitjans de formació” sent insubmisos tant sols a la contradicció de les veritats socials que segurament són les seves, ètnicament centrades a la seva veritat, però indubtablement no nacionalistes.

O potser és, com sempre, un problema de definicions. Els significants solen ser palmaris i simbòlics mentre que els significants són terriblement estantissos.
Malgrat tot la lletra és impecable. El verí etnocèntric l’ha inoculat Llucifer, altre tema és respondre ara qui és aquest Llucifer?

dimecres, 21 de febrer de 2007

Immaculats

Fora misèries, segueix la campanya puritana.

El tabú ja no és el sexe –no patiu, ho serà, segurament en un format nou, però ningú s’atreveix a regular la prostitució com a ofici-, ara el tabú és la salut, promogut per les associacions científiques moralistes del moralisme laic i per les associacions de pares que volen delegar a l’estat les fetes de la seva canalla igual que les velles dames puritanes van voler delegar en l’estat la salut dels immigrants als Estats Units d’Amèrica durant l’època d’entreguerres.

Ara volen fer-nos veure, agafats de la maneta del despotisme il·lustrat en que s’està convertint el govern del regne, que la nostra salut està amenaçada per substàncies perverses com ara el vi que ens prenem a l’hora de dinar. No us penseu, el govern del nostre país ho va inventar ja fa temps, més suaument, però aquí ja fa temps que tenir menys de divuit anys significa poder veure només aigua o xarops decorats de Sant Nicolau Pistoler.

El políticament correcte fa que l’instituto de la mujer exigeixi la retirada d’un anunci carregadot eròticament i només s’indigna en Quim Monzó.

Els ciutadans som un grapat d’éssers mentalment limitadets que necessitem que algú sobre del bé i el mal vetlli per nosaltres, per la nostra salut i, sobretot, perquè ens apropem ràpidament a la perfecció asèptica i idiotitzada que segueixi les icones de marques que es proclamen marca o els proclamen com a no marca que és la millor manera de fer marca.

Ja ho he vomitat. Avui no ho repasso. N’estic fat.

dilluns, 12 de febrer de 2007

De teories i tonteries

Què estem fent un món pseudoracional i purità a hores d’ara no en tinc cap dubte. Queda algun resistent, però pocs.

Els defensors del escepticisme, si estan ben informats solen ser puritans: la resposta racional a un problema sempre ha de ser única, per discutible que sigui. I disfressen de racionalitat la imposició de les seves veritats.

Els defensors de la ciència caiem massa sovint en la degradació del concepte teoria i s’emboliquen en conceptes imprecisos en articles de divulgació per combatre aberracions que volen fer passar per teoria científica coses que no tenen força ni d’hipòtesi ni de conjectura.

Però això a banda, amb la mort de la metafísica, desconec si enunciada per algú, estem patint l’invasió de la pseudofísica. Fins fa ben poc ningú mitjanament informat feia cas a les pesudoteories que volen fer passar per ciència coses que cauen en el camp de la metafísica potser perquè gràcies a alguns que s’han fet dir divulgadors de la ciència em atribuït característiques màgiques a la ciència igual que s’havien atribuït a les religions.

Sé perfectament que és un tema incòmode. Et proclamis creient en algun sistema diví o proclamis que la condició d’existència està en la seva observabilitat sempre pots arribar a bastir un sistema raonable encara que no sempre racional, per molt que hi hagi qui prefereixi passar-hi per sobre. Els fets demostren que cap de les dues coses és condició necessària ni suficient.

Però tot plegat té moltes implicacions curioses, però no sé si el puritanisme és causa o conseqüència del pessimisme però va bastant relacionat.

dimecres, 7 de febrer de 2007

Precadàver

No en volia parlar, el tema del etarra de la vaga de fam em posa especialment nerviós. Primer de tot perquè el personatge em sembla patètic. Però, sobretot, em sembla patètic el circ en versió penosa que ens ofereix aquest oxímoron que és la justícia espanyola.

Però el que més em rebenta és que gent a la que se li suposa una certa equanimitat i un sentit comú alt pensi que ja està bé que el personatge en qüestió segueixi pres per un delicte d’opinió, total és d’ETA i cal que es podreixi a la presó. Pel mateix preu valdria més que reinstauresin la pena de mort.

Sincerament estic fart d’haver de justificar-me davant d’aquesta estupidesa benpensant de l’espanyolisme demagog –laic, d’esquerres i no nacionalista; naturalment- al exigir justícia davant de qui se suposa ha de garantir la defensa dels meus drets i dels drets dels altres.

Segurament el precadàver no és el vaguista, el precadàver és la llibertat.

dimecres, 31 de gener de 2007

La Brigada Pomorska

El 2 de setembre de 1938 una brigada de la cavalleria polonesa –de la Polònia de veritat- va carregar, segons conta la llegenda, contra els tancs d’una divisió panzer alemanya.

Els fets tenen bastant de llegendari. Però, a vegades tal com ho retrata en Desclot sembla que vulguem fer igual que la brigada Pomorska però muntats en guarans. Dit d’una altra forma, a vegades tinc la sensació que els catalans –nacionalistes- carreguem contra grans enemics, reals o imaginaris, sense eines sense preocupar-nos de modernitzar les eines que usem i deixant-ho tot a la mercè d’una èpica inútil.

Però no confonguem la lluita per fites abastables amb la renuncia a defensar el poc que ja tenim. A voltes, entre el tot o res èpic-estúpid i el no toquem res no fos cas que se’ns espatlli la convivència o directament no millori un encaix en un monstre que no es creu ningú –el possible encaix, el monstre se’l creu massa gent tot i no confiar en la seva potencialitat- sembla que descuidem fer el que podem fer.

Sincerament trobo a faltar en mig de la càrrega contra tancs amb cavalls de cartró com si fóssim un general Bum Bum qualsevol que els gestors de la generalitat es creguin una mica les eines que tinguin entre mans i siguin una mica més originals que repetir cada dia el que no hem paït sense fer res amb el que podem menjar-nos.

Però de la nostra brigada Pomorska particular no sé que en podem fer, i sembla que cada cop té més voluntaris i desgraciadament no voten. No són el meu ram, però tampoc els costaria gaire fer un petit esforç i almenys votar les CUP.

dilluns, 29 de gener de 2007

Intel·lectuals i provincians

Fa dies que no vaig al cafè, ni al real ni al virtual, per tant no sé com corren els aires de cafè, el tremp dels espècimens de bar, més enllà de les enquestes que donen els diaris per justificar la seva ideologia i de passada mobilitzar possibles adeptes, compradors o votants dels seus.

L’altre dia llegia un comentari a sèries històriques d’enquestes que m’ha fet reflexionar. A efectes pràctics sóc bastant possibilista i estic convençut que és més real el que exposa l’exconseller Vendrell en un article a l’AVUI–quines coses cal fer per justificar segons quins pactes, oi Xavi?- que la rèplica d’en Marc Belzunces.

Però com a exercici mental m’intriga aquesta deixadesa mental que arrosseguem -jo el primer- els catalans a l’hora de defensar les nostres conviccions de país.

O potser el problema és que en el fons no ens acabem de creure el país. Ens hem anestesiat tots plegats, però començo a pensar que ara ens està sortint la garrotada del papanatisme de la nostra intel·lectualitat burgesa –aquests són els únics que poden estalviar-se de treballar i dedicar-se a pensar entre gintonic i dry-Martini- que és feu progressista des de les seves torres a la Cerdanya i els iots de l’Empordà. I espanyols, naturalment, perquè com tots els no nacionalistes del regne confonen Espanya amb l’univers. El problema és que aquest provincianisme estúpid se’ns ha encomanat als altres.

De tota manera com no aparegui una intel·lectualitat burgesa –d’esquerres o de dretes, se me’n fot- una mica més solvent que l’únic jove burgés catalanista que surt als mitjans de comunicació, salvant alguna honrosa excepció, tenint tots els altres habitants del país desitjant ser funcionaris tenim bastant fotut fer alguna cosa més enllà de repetir el desastre d’aquell primer any dolent de fa uns quants segles.

dilluns, 22 de gener de 2007

Curiositats tot fent carretera

Feia temps que no podia permetre’m el luxe de contribuir al canvi climàtic tot fent quilòmetres amb calma, sense obligacions ni presses. Diguem de passada que ara estarem uns dies sense parlar del famós canvi que és com el llop d’en Pere, sempre ens diuen que és imminent, però no ens ho creurem fins que passi. Paradoxes d’aquest món de suposades certeses.

Circular per carreteres de segona o de tercera té petits avantatges. Un d’ells és la tranquil·litat que dóna no poder córrer ni intentar-ho que permet fixar-se en el paisatge i en les curiositats de la senyalització, infecta naturalment, de les nostres carreteres.

La sorpresa que he tingut és el redescobriment d’un misteri insondable, si més no per mi, de perquè a les travesses dels pobles hi ha un senyal que prohibeix circular a més de 50 –a vegades amb sentit, a vegades simplement per pescar punts de carnet a algun incaut- i a la sortida el senyal de fi de prohibició és de 70. Ho he constatat en senyalitzacions noves, d’aquestes més grans que es veuen bastant bé. Em sembla bastant curiós i incoherent, però és una anècdota més.

divendres, 19 de gener de 2007

Canvi de format

Avui estreno un nou tema al bloc.
Falta traduir alguna cosa i ajustar alguns detalls.

Espero que us agradi.

diumenge, 14 de gener de 2007

Blogger nou

Els senyors de blogger m'han permés actualitzar el bloc a la nova versió.

Ara només em cal posar una mica d'ordre.

dijous, 4 de gener de 2007

País

Encara que hi hagi que pensi que els catalans som el millor del món i part de l’estrangeri qui s’entesti a demostrar-me que la majoria de catalans som independentistes –malgrat les enquestes esbiaixades- la majoria dels que m’envolten estan nacionalment deprimits.

Sé que és molt cansat intentar viure només en català –em confesso pecador, al bar parlo sovint en castellà-, és esgotador sentir i llegir a imbecils dient que pel sol fet d’intentar viure en la meva llengua sóc un racista.

Però senyors (i senyores, alguna n’hi ha) un país no el fa el govern mani qui mani, un país el fa la voluntat dels que hi viuen, el poble i l’elit, encara que a vegades sembla que uns i altres estem més preocupats per fer la contra que per fer país. Ui, perdó, m’ha sortit una expressió terriblement pujoliana.

Potser el problema és que ara voldríem que la generalitat ens arreglés el país i la vida en lloc de treballar nosaltres per aconseguir això, si cal dedicant-nos a la política, però millor pensant i proposant a mig termini.