Fa dies que no vaig al cafè, ni al real ni al virtual, per tant no sé com corren els aires de cafè, el tremp dels espècimens de bar, més enllà de les enquestes que donen els diaris per justificar la seva ideologia i de passada mobilitzar possibles adeptes, compradors o votants dels seus.
L’altre dia llegia un comentari a sèries històriques d’enquestes que m’ha fet reflexionar. A efectes pràctics sóc bastant possibilista i estic convençut que és més real el que exposa l’exconseller Vendrell en un article a l’AVUI–quines coses cal fer per justificar segons quins pactes, oi Xavi?- que la rèplica d’en Marc Belzunces.
Però com a exercici mental m’intriga aquesta deixadesa mental que arrosseguem -jo el primer- els catalans a l’hora de defensar les nostres conviccions de país.
O potser el problema és que en el fons no ens acabem de creure el país. Ens hem anestesiat tots plegats, però començo a pensar que ara ens està sortint la garrotada del papanatisme de la nostra intel·lectualitat burgesa –aquests són els únics que poden estalviar-se de treballar i dedicar-se a pensar entre gintonic i dry-Martini- que és feu progressista des de les seves torres a la Cerdanya i els iots de l’Empordà. I espanyols, naturalment, perquè com tots els no nacionalistes del regne confonen Espanya amb l’univers. El problema és que aquest provincianisme estúpid se’ns ha encomanat als altres.
De tota manera com no aparegui una intel·lectualitat burgesa –d’esquerres o de dretes, se me’n fot- una mica més solvent que l’únic jove burgés catalanista que surt als mitjans de comunicació, salvant alguna honrosa excepció, tenint tots els altres habitants del país desitjant ser funcionaris tenim bastant fotut fer alguna cosa més enllà de repetir el desastre d’aquell primer any dolent de fa uns quants segles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada