divendres, 16 de març de 2007

Viquipèdia

Avui fa sis anys de la creació de la Wikipedia en versió catalana, la primera versió amb articles en llengua no anglesa. Un es pregunta d’on surt tanta gent atenta en el nostre país de fireta (potser simplement és que ens pensem que és més de fireta del que realment és o simplement es que tenim un país d’elit sense poble). Ara com ara som la vint-i-unena llengua en nombre d’articles i per mi, l’única sorpresa important de les que van per davant són els 66000 articles de l’Esperanto, però de personatges curiosos n’hi ha per tots els gustos.

De jovenet adolescent em considerava enciclopedista; mandrós, naturalment. Ara com ara començo a enfotre’m de l’acumulació de saber. Però el fenomen viquipèdic em fa gràcia en el sentit més positiu del concepte.

La certitud sempre ha tingut una necessitat d’aval d’una autoritat no discutible i refer-la fora d’aquesta autoritat genera grinyols irrealistes. Potser per això podem entendre’ns, però és una llàstima que no ens permeti evolucionar. El Viquipedisme pot ser un bon antídot si no és converteix en un reducte de il·luminats que vulguin dur l’aigua al seu molí, cosa que ja ha passat alguna vegada. De tota manera malgrat aquestes disfuncions el projecte és interessant i un bon exponent del potencial dels projectes col·laboratius.

dijous, 8 de març de 2007

La dona treballadora

Avui és una data d’alta càrrega litúrgica i aprofitarem per fer-nos-en ressò. Avui és el dia de la dóna treballadora, és a dir commemorem les dones que fan treballs remunerats... Algunes, perquè hi ha algun treball remunerat que fan principalment dones que no acabem d’acceptar-lo com a treball, i no seré jo qui en faci un judici moral.

Aquests dies es fan públiques les estadístiques que diuen que les dones estan maltractades i discriminades al món laboral. Junt amb tot d’iniciatives per quedar bé o, amb sort, amb la intenció de fer alguna cosa positiva fem créixer entre tots plegats una mena de mur estúpid de proteccionisme clientelar amb el col·lectiu femení, com si realment fossin éssers inferiors.
Es ben curiós, però ja fa temps que tinc la sensació que el problema del treball femení és un problema d’enfocaments vitals. El socialment correcte és pretendre que la dona digui que competeix a base d’hores pel comandament.

I a mi, en moments d’atabalament, m’agradaria poder permetre’m competir pel mateix que competeixen les dones que van a prendre el cafè amb llet cada matí a Sant Cugat després de sortir del tenis, però ni sóc de casa bona ni el meu camp de batalla és el físic.

Moltes dones que s’autoproclamen feministes ens fan un mal favor als que ens creiem això de d’igualtat entre homes i dones, perquè els que pensen que el lloc de la dona és a casa son els mateixos que veuen malament que un home surti corrents de la feina per atendre a la canalla. I penso que moltes teòriques feministes, en el fons, sospiren per repetir l’esquema: que les mantingui el marit, però que torni corrents a casa que hi ha molta feina a fer i les feines han de ser compartides.

Potser simplement el problema és de referències i trigarem a poder aclarir-nos, però mentre no fem una mica de reflexió sincera i no comencem a dir les coses pel seu nom sense passar pel sedàs d’allò políticament correcte, que és una de les pitjors cotilles que pateix la nostra societat, només aconseguirem fer-nos mal i resoldre pocs dels problemes que diem voler resoldre.

dilluns, 5 de març de 2007

Opinió pública

Estic espantat de mi mateix. Després d’haver superat el xoc moral d’estar d’acord amb la majoria de coses escrites per la Pilar Rahola que he llegit darrerament, per pur masoquisme em llegeixo aquest article d’en Félix de Azúa i descobreixo que estic d’acord amb tota la lletra, encara que sospito que la música em grinyola una mica més.

Es cert que ell no està en el conjunt dels “meros peones en la batalla de los poderes reales” si no que és un alfil culte i intel·ligent al servei dels poders reals que ens imposen una de les correccions polítiques de les que el diari que publica l’article n’és abanderat i promotor.

De tota manera és sa que una patum babeliana pugui dir que “el multiculturalismo, una de las ideologías más reaccionarias jamás conocidas” encara que ho digui l’única patum babeliana amb prou entitat pròpia com per poder-se permetre tirar pedres sobre la teulada sense que li tremoli ni la mà ni la butxaca (salve al sou de funcionari i la pasta heretada per solatge) i quedar-se tan ample com si no hagués passat res.

Algunes vegades les palles mentals, o converses bizantines, tenen la virtut de poder exposar doctrina sense que sembli que dius el que vols dir i porten, per reducció a l’absurd diària, a conclusions estantisses com el que es desprèn de la ironia del títol, perquè si “La opinión pública nunca se equivoca” s’ha d’entendre com que no hi ha res més equivocat que la opinió pública, és bastant automàtic concloure que hem de permetre a les ments més formades formar-nos des de “els mitjans de formació” sent insubmisos tant sols a la contradicció de les veritats socials que segurament són les seves, ètnicament centrades a la seva veritat, però indubtablement no nacionalistes.

O potser és, com sempre, un problema de definicions. Els significants solen ser palmaris i simbòlics mentre que els significants són terriblement estantissos.
Malgrat tot la lletra és impecable. El verí etnocèntric l’ha inoculat Llucifer, altre tema és respondre ara qui és aquest Llucifer?