Ves al contingut principal

Ja hi som

No es molt correcte dir que des de la banda dels qui ens anomenem demòcrates no s’ha fet gaire per tal que no passés, però si treus els drets polítics a una gran part d’un poble no pots pretendre que aquesta part del poble pretengui recuperar-los de manera violenta.

Fa massa temps que n’estic fart, parlem d’assassins com si fossin producte directe del dimoni i no tinguessin cap relació amb la realitat, com si ETA fos un ens extraterrestre sens cap relació amb el poble basc (això si som prou magnànims per acceptar que existeix un poble basc) i ens oblidem que en Putin (és a dir la KGB, probablement els serveis d’intel·ligència més ben informats del món) amenaça associant Kosovo amb Escòcia, Catalunya i Euskadi. Tots els comentaris són interessats, de fet la seva visió imperial és prosèrbia i planteja allò de si voleu amputar Sèrbia nosaltres facilitarem l’amputació de la Gran Bretanya (a aquests se’ls en fot, sempre quedarà la Comonwelth) i Espanya, com de costum, es creu tant poc a si mateixa que tremola abans de plantejar que pugui haver-ne alguns que digui el que digui el passaport no podem sentir-nos còmodes en un regne que ni ens deixa viure en la nostra llengua ni ens permetre decidir el nostre futur.

Nosaltres no tenim grups violents, una renuncia en nom de la modernitat que és intel·ligent i positiva, de fet Putin només en cita un amb grup violent (dit a banda, si Espanya estigués disposada a cedir una mica ETA és dissoldria en el no res, però no es pot pretendre mantenir les postures i que l’altre cedeixi en tot) però és evident que la realitat no està ben encaixada, i ara patirem les conseqüències en forma de bombes i assassinats.

Ni els justifico ni els he justificat mai, però reduir la realitat a blanc i negre és absurd i totalitari, encara que es faci en nom de la democràcia o de l’estat de dret (que no és el mateix encara que alguns s’ho pensin).

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.