divendres, 28 de setembre de 2007

Llengües mortes

L’altre dia mentre tafanejava a barrapunto vaig trobar una noticia que tenia un enllaç curiós.
Quan ni el vaticà, que té el llatí de llengua oficial, té la web en llatí l’ajuntament d’Almacelles té una magnifica web en català –les quatre barres i sense l’apartat de l’unió europea-, castellà –l’estanquera-, francès –la tricolor-, anglès – la union jack- i llatí –la blava amb les dotze estrelles-.
Només se m’acudeixen algunes preguntes. Segurament estèrils:

Què falti l’apartat de l’unió europea a l’apartat català és un per descuit, per incompetència o per ambdues coses?
A qui se li ha acudit fer la web en llatí?
Van arribar a considerar fer-la en esperanto?
Per què fan servir la bandera de l’unió europea pel llatí, si no és oficial a la unió?

Ja us he dit què estèrils i ocioses, però m’agradaria saber-ne la resposta.

dimarts, 25 de setembre de 2007

Estigmes

Els catalans duem impresa a la pell la marca vexatòria del botiguer. A més ens fa vergonya dur-la perquè ens hem cregut les vaporositats oníriques dels fills malcriats de la nostra burgesia (d’esquerres, naturalment; i universalistes passant per Madrid o, amb sort, per París i Nova York).

Per mi només és una constatació superficial, però penso que gran part dels problemes que tenim ve de no haver paït el botiguer (i no parlo del dèficit fiscal, aquest és un problema col·lateral però el deixem per un altre dia). El botiguer, el paleta o l’artesà de veritat, no el que es pensa que és artista, són categories menystingudes per la intel·lectualitat sublimista –que l’única cosa que troba sublim és viure de renda- i la corrent ens hi arrossega fins hi tot als que presumim de menystenir a aquests malcriats.

El pujolisme va intentar convertir en bandera l’estigma, però el silenci no vol soroll. El botiguer, el paleta i l’artesà no tenen la mística de l’obrer ni el poder del gran burgés o l’aristòcrata. Aquests recullen la gran força mítica del segle passat (i l’altre) mentre que el botiguer, el paleta i l’artesà solen ser espectadors i cohesionadors però no són força transformadora, de fet són el col·lectiu més conservador després dels funcionaris.

Un dels problemes de l’estigma és que fa visible el conservadorisme del nus de la societat (com el de totes les societats que no estan en una crisi galopant) i desacredita la, suposada, força transformadora del país.

divendres, 21 de setembre de 2007

Parlar de moral

En aquest país nostre, tan donat a plorar que fa excels l’assaig de càntic al temple, gran metàfora espriuana del ploramiquisme que glossa avui en Cardús, està de moda parlar de moral.

Sí, ja sé que li faig trampa al Cardús però penso que l’empanada de misèria la portem escrita als gens.

Ell comença dient que no creu en el caràcter dels pobles, però a mi des de ben petit m’ha posat nerviós aquest sentiment de misèria que emana la veneració intel·lectual per la mitificació de la pobra,bruta, trista, dissortada pàtria que arrosseguen les patums pàtries no venudes al jacobinisme modernarista (evito modernista, el modernisme diuen que és com el nostre deliciós barroc kitch, de quan la nostra burgesia va decidir que valia més florir la decadència romàntica i rebentar els diners de la pluja i el sol i la guerra a Sebastopol fent art i escoltant Wagner).

Potser sí que estic passant un defecte general de la humanitat com a específic, però les masses tenen regles pròpies i la nostra sembla que és pobre d’esperit. Benaurats serem.

Malgrat tot hi alguna cosa interessant que és mou malgrat la boira de baralles entre algo-cristians i lliberals (com ho podien evitar si el liberalismo es pecado ara que tots parlem de moral), les andanades dels virreis napoleònics i el fum de les falles fora de temps.

No sé si en sortirà res, però amb l’única cosa que estic d’acord amb l’Espriu és que som salvatges... encara que sigui esperant sempre la cavalleria.

dilluns, 3 de setembre de 2007

Canvi de paradigma

Ara començo les vacances de la meva feina regular. Estic en procés de canviar de feina i engegar nous projectes i se'm fa tot plegat una mica complexe. Quan estàs còmodament assentat a un dia a dia còmode i segur, per molt que de tant en tant l'absurditat kafkiana de la situació provoqui angoixa, és molt pesat atrevir-se a tirar projectes a endavant.

Sovint, i ara és un d'aquests moments, se m'acudeixen noves idees en moments que les urgències no em permeten dedicar-m'hi a fons i acabo no fent bé ni una cosa ni l'altra. Penso que el meu problema és una caricatura del problema del país: planifiquen, pressupostem i no complim gairebé res del que diem.

Si fem una anàlisi de profunditat patillera del que ens està passant (a mi personalment i al país en general) és que semblem presos per una badoqueria paralitzant per la derrota prèvia a la que ens aboca la tria d'objectius grandiloqüents i la no acceptació, persistent, de la realitat. El fet que aspirem col·lectivament a viure de renda i tenir-ho tot pagat per ser qui som, com deia el filòsof, no ajuda gaire a fer res de profit.