30 d’octubre 2007

Destrempant

Si llegeixes els blocs que farceixen el nostre país a la xarxa sembla que tinguem una destrempada general. Tot és dolent, no hi ha societat civil, els partits fan el préssec...
Però, perdoneu, que nassos és la societat civil?

Estava llegint l’article d’avui d’en dessmond i els comentaris i m’he acabat de destrempar. La ciutadania, la societat civil, som nosaltres, un a un, sense excuses de ja ho faran ells, això li toca a la societat civil, als que tenen pasta o als polítics.

No senyors, això em correspon a mi, al meu veí i a tots els que estem pul·lulant al país. És evident que cadascú tindrà el seu nivell de compromís segons la feina que té, el seu tarannà (que no és allò del puma sabater) o el que sigui, però no em serveix la excusa de això ho han d’arreglar els polítics i la d’aquests exigint la implicació de la societat civil, perquè, perdoneu, algú sap que nassos és la societat civil?

Potser sí que ens mereixem aquest estat paternalista, si demanem que ens ho solucioni tot, des de on dormo a que he de menjar per viure bé. Potser sí que ens mereixem que ens maltractin si no som capaços de ser mínimament crítics i ens empassem els eslògans pseudoprogres que no defensen altra cosa que l’estancament del món tal com és ara.

Perquè, senyors (i senyores), algú es creu el país? Perquè com cridava en Foix de la Vanguardia aquest matí a la tertúlia d’en Bassas: On és la línia 9?
El TGV ens el porten mal endreçat del camí del cel (Barcelona deu ser el de l’infern, sobretot si compleixen allò de bombardejar-la cada cinquanta anys que deia el gran demòcrata Azaña parafrasejant a Espartero –un altre de l’España dels bons-) però de la línia 9 també en parlem des d’abans de les olimpíades i de moment segueix amb la tuneladora parada. Però la societat civil (segur que existeix?) calla, o protesta contra tot mentre demanen que l’AVE passi pel litoral (sobre el mar o sota la ronda? m’agradaria que algú m’ho expliqués).

I, a sobre, hi ha qui vol que trempem. Hi ha qui diu que hi ha solucions màgiques, miracles civils, sustentats en ideals encara més poca-soltes que els noucentistes (aquells si més no és creien el progrés).

Sí, jo també vaig destrempant, però només perquè m’agrada rebolcar-me en la nostra misèria com hem fet tradicionalment els catalans des de 1433.

23 d’octubre 2007

La zenyora ministra

La Z no és de Zapatero, si no que és refereix la pronúncia de la senyora ministra y que la personalitza. O potser és a l’inrevés. Mai res és el que sembla. O potser ho sembla massa.

No tinc ni la més remota idea d’obres, de túnels i de trens més enllà del que vaig entendre dels articles d’en Viladesau (nano, et trobem a faltar). Però si que tinc idees sobre la responsabilitat de la gent i alguna informació confidencial sobre l’estat d’excepció laboral del sindicalisme d’ADIF i de RENFE que naturalment no comentaré.

La percepció, vist des de fora, és que tot plegat és un capítol més de la presa de pèl general als ciutadans. Un dels problemes és que la memòria és curta, que l’esvoranc d’ahir fa oblidar la vaga d’abans d’ahir.

Si algun dia d’aquests algú escriu les vicissituds del servei ferroviari del nostre país els darrers cinquanta anys el llibre serà un monument al terror absurd. Ja sé que l’orografia de Barcelona és difícil, que el creixement de població i de les industries ha estat a destemps de l’amo i que la pau social no ha estat dintre dels nostres paràmetres vitals des de la guerra dels remences, però... Segur que no podríem fer les coses una mica millor? Segur que no podríem fer les soses mirant a demà passat enlloc d’avui? Segur que hem de seguir retent vassallatge a l’amo bo?

Parlant d’amos, i d’aquí el títol de l’article, on era ahir la Zenyora ministra? Ja sabem que a les colònies només s’hi va a recaptar tributs, siguin monetaris o votats, però és lleig que se’n vagi d’excursió a l’hort mentre se li enfonsa el túnel d’una altra companyia. Potser, ara que els imitadors ja la tenen, algú la voldrà dimitir.

17 d’octubre 2007

L'informe del RACC i la resposta de la DG

DG, directora general. El llibre està bé per passar l'estona (i no és alta literatura) i entendre l'absurditat d'algunes coses.

La nostra DG ha opinat d'un tema que és el seu però sembla que, a banda de no llegir-se l'informe del RACC -llegir-se 24 pàgines faciletes hauria de ser el mínim abans d'opinar d'aquest tema- és incapaç de fer una mica d'anàlisi i dir alguna cosa que no fos un tòpic (i de passada tractar-nos a tots de nens egoistes mal informats) o parlar d'accidents per justificar una mesura de medi ambient.

A banda del que deia a l'entrada d'ahir sobre la qualitat dels nostres administradors tinc la mania d'intentar informar-me sobre les coses que passen i de les que parlo (sembla que no és condició necessària per ser director general de la Generalitat de Catalunya) i he agafat l'informe del RACC i me l'he llegit.

D'entrada presenta un manifest de cinc punts on diu que la qualitat de l'aire és dolenta (no és un gran descobriment, però no comença negant la realitat, cosa que s'agraeix), diu que els càlculs de la generalitat son erronis (això és una acusació greu, serà cosa de repassar-los), que el problema és la congestió (això és una altra evidència i aprofiten per dir que al l'estudi de la generalitat volen fer-nos passar bou per bèstia grossa), que ells tenen una solució millor i que volen una mobilitat sostenible (un eslògan ecopijo és imprescindible).

La meva primera alarma ha estat pensar: segur que els del RACC no l'han vessada? El RACC és un club d'automobilistes, cosa que fa pensar que tenen cert interès sobre tema.
Per tant decideixo agafar les dades d'on diu el RACC que prové (de l'informe de la generalitat) i constato que el RACC es centra en un dels paràmetres de l'estudi, les partícules en suspensió (és un dels problemes, ara, estaria bé saber perquè els del RACC no es fien de les dades de la generalitat dels òxids de nitrogen) però es evident que els senyors que van fer l'estudi tenen problemes de concepte matemàtic i la calculadora espatllada.

En conclusió, senyora DG i equip: refacin l'estudi, pensin i no ens tractin d'analfabets.

16 d’octubre 2007

Indigència intel·lectual

He sentit unes declaracions sobre un estudi de la fundació RACC de la senyora Maria Cumellas que, segons han dit, és directora de la direcció general de qualitat ambiental, i se m’han posat el pels de punta.

No he trobat les declaracions per tal de poder rellegir-les, perquè no puc creure que hagi dit totes les tonteries que m’ha semblat sentir. Si algú aconsegueix la transcripció completa li agrairia que em consolés i m’obrís els ulls i jo veiés que el govern, versió departament de medi ambient, no m’està tractant d’indigent intel·lectual. A mi, a qualsevol que sàpiga com funciona el motor d’un cotxe i als que han fet l’estudi del RACC.

Sincerament: estic fart de polítics, periodistes i funcionaris que es pensen que som més indigents intel·lectuals que ells mateixos.

15 d’octubre 2007

Miralls i homenatges

Com sempre les coses no són el que semblen.

Resulta que un referèndum és una secessió per la força que exigeix la intervenció de l’exèrcit (aquesta sense força, naturalment).
Resulta que d’una mort ignominiosa en fem un heroi de pedra picada (com si les persones fóssim personatges plans).
Resulta que de la mort ignominiosa en fem un homenatge semiclandestí.

Perdoneu que m’embranqui, però l’orgull potser sí que és pecat, però recrear-se en la pròpia misèria és mesell i vanitós (i si no ho recordo malament la vanitat també és pecat).

De vanitat en gastem molta, és el nostre pecat capital. Tenim vanitat de ser humils, i vanitat de sentir orgull. Però som incapaços de mirar-nos al mirall i saber que som el que som. El que som ens cal que ens ho diguin els altres.

Misèria.

I compte, l’orgull és té, no se sent.

12 d’octubre 2007

La fiesta nacional

I no parlo de toros, els toros a mi no em fan ni fred ni calor, vull dir que ni m'agraden (per fer-ho has de ser de les terres on la seva eixutesa és viva o del nord on els amaneixen amb la senyera i fan de símbol de la nostra identitat) ni estic amb els de les manis que volen prohibir aquests redós de la nostra animalitat (i de pas fer-me sentir culpable que m'agradin el pernil i els filets de vedella).

Parlo de la festa d'ells, de l'hispanidad, de la espanyolidad o com li vulguin dir per fer el maco. El Molt Honorable trencador de tòpics a marxat corrent de la fira de les vanitats de Frankfurt per anar a jugar a soldadets a la porta de cel. Els que són a Alemanya pel negoci deuen respirar tranquils.

Suposo que al nostre home li han demanat que no doni massa més munició a la caverna de dretes (la d'esquerres són els demanadors -demandants és massa judicial-) sobretot ara que tots plegats s'han fet un frac de la roba de la seva bandera.

Doncs que la disfrutin, però que ens deixin a nosaltres tranquils.

02 d’octubre 2007

L’aeroport i els empresaris

En el fons la gran presa de pèl del tema no és l’adjudicació (sincerament, algú s’esperava una altra cosa?) si no és la falta d’una companyia autòctona. Dit d’una altra manera, hi ha dues companyies amb seu al Prat i ambdues creades per empresaris no catalans malgrat que després s’hi hagin afegit empresaris del país.

El meu dubte és si no hi ha hagut ningú del país que s’hagi atrevit a plantejar idees noves o simplement els empresaris del nostre país han perdut qualsevol desig d’innovació. Girona i Reus van haver d’esperar que vinguessin els irlandesos, del Prat ja n’hem parlat, però d’iniciatives del país no n’hi ha.

Tant descapitalitzat està l’empresariat català? Costa de creure.

Què potser ens hem quedat sense idees? o, potser, és que ens hem tornat massa conservadors?

Al regne d’Espanya –no està de més recordar les falles fora de temporada– aquest any s’inauguren tres aeroports privats, al principat ni ens hem plantejat intentar-ho, tot ha de venir de l’estat.

Sincerament, m’agradaria pensar que les meves dades no són correctes i m’he despistat passant per alt massa coses importants.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...