12 de novembre 2007

El silenci del Balandrau

Ahir vaig tornar al pirineu després de molt de temps de desintoxicació obligada per lesions i obligacions familiars. Al Balandrau no hi havia estat. Sense neu és una fita poc esportiva i sembla que la muntanya ha de passar per l'esport (si més no, sovint, ho sembla).

D'excursionisme i muntanya ja n'han parlat veus més autoritzades (aprofito per recomanar els dos blocs del tema que segueixo, muntanya.net i el xiruquero, són veus molt més autoritzades que la meva per parlar de muntanya i excursionisme).

Però avui volia parlar del silenci. Ahir feia un dia magnífic, amb sol i poc vent, i, per primer cop en molts anys, no ens vam trobar cap animal de dues potes a la muntanya (bé, vam veure de lluny un solitari dels cims i vam creuar-nos amb una parella quan ja baixàvem) i vaig veure més isards dels que havia vist sumats en tota la meva vida (que baixéssim per una ruta no massa ortodoxa segurament va ajudar molt).

Un dels meus records d'adolescent, en la fase poc sociable, són les excursions solitàries per indrets poc transitats i ahir vaig recuperar la vivència d'aquest record tot i anar acompanyat.

A vegades la muntanya sembla la rambla de les flors però, per sort, encara queden moments on el silenci brolla de les pedres.

3 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Fajol, un company i jo, després d'una estona de silenci per l'esforç de la pujada, vam coïncidir en el mateix pensament: "noi, ens hem fet grans!" El silenci de després, al costat del pessebre del cim, va ser molt intens, molt emocionat.
(Ja veus, t'explico una "batalleta").
Per cert, acabo de descobrir l'etiqueta de "Religió i Filosofia": cada vegada m'agrada més el teu bloc.
Ah! i gràcies per l'enllaç al Xiruquero. Més entès no ho sé, però alguna cosa n'he après de l'experiència, quan s'estima tant l'excursionisme.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Perdona, amb això del "tallar i enganxar" m'he deixat el començament del comentari:

Intensa experiència la del silenci, llit acollidor de tota mena d’emocions.
Va ser davant del Balandrau, al Gra de Fajol....

esparver ha dit...

Celebro que t'agradi el bloc.

Penso que els blocs son una manera d'explicar batalletes i si aporten alguna cosa, millor que millor.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...