diumenge, 28 de desembre de 2008

Potser caldrà dir que vam deixar de ser innocents

Fa dies que no tinc humor per escriure.

Fa dies que intento fer una postal de Nadal.

Fa dies que espero coherència.

Fa dies que vaig deixar de ser innocent.

Ahir queien bombes a Terra Santa.

Abans d'ahir també, aquelles van ser oblidades, les llencen contra els dolents.

Avui despertem amb malsons de culpable.

Manifestem la fúria fent veure que som innocents.

Manifestem veritats de part excelsa.

Manifestem fasos records de falses banderes.

Altrament mai no en parlarem.

Fa dies que vaig deixar de ser innocent.

Fa dies vaig perdre esperança.

Fa dies que espero la pasqua.

Fa dies que sé que escriuré.

dilluns, 1 de desembre de 2008

Un bar de disseny

Si no hagués estat per la pluja hagués pensat que entrava en un bar de disseny d'aquest que es van posar de moda a Barcelona fa més de deu anys. Freds, foscos i amb música d'ascensor.

La gent s'hi arrossegava. Era el carrer Tallers a l'hora de sopar un dia de cada dia amb els llums de Nadal (és un dir) encesos. Els han millorat, els que hi ha a la foto són de l'any passat (i no són del carrer Tallers). Hi han posat dues bombetes blanques que s'encenen amb intermitències i que ajuden a donar un magnífic aspecte de jardí romàntic decadent.

No sé si la decadència és del Nadal o és de la ciutat. O d'ambdues coses, ves a saber. Aquest país es va llepant les ferides poc a poc. Sense pietat i sense sentit. La nostra civilització va furgant en la seva misèria sense pietat i sense sentit, ni tant sols es revolta d'una manera absurda contra la seva pròpia decadència (el món occidental en general i la ciutat de Barcelona en particular).

Som fills d'un temps i d'una civilització que s'esgota per excés d'èxit (si fa no fa és el mateix que dir-ne excés de diners). Això ens inclou als occidentals (cristians, ateus o jueus) i als àrabs. Som la mateixa civilització malgrat vulguem no creure'ns-ho, ja no parlo d'atrevir-nos a pensar-ho.

La foto és de guillemcarbonell.cat

diumenge, 30 de novembre de 2008

Calendari d'Advent

Avui n'aixequem la primera pestanya. Fred d'hivern i litúrgia tosca. Tosca per impròpia, i tosca per carrinclona. La modernitat pot ser carrinclona i el manierisme ja va ser carrincló quan era nou.

No em preocupa gaire que al temple siguem carrinclons, ben mirat ho portem als gens. Em preocupa més que siguem impropis, sobretot quan volem ser íntegres. Això va per temples religiosos, naturalment, però també va per temples laics. Si ho podem entendre ho entendrem. Si no, potser, és que hem perdut el sentit dels símbols.

Discutim molt sobre símbols i ens abraonem en la seva defensa sense saber de que parlem.
Fem crides a litúrgies sense ser capaços de respectar-ne d'altres. La litúrgia no és només poder, és saber que cada moment té la seva cosa.

El luxe pot ser molt barroer. De fet el luxe sol fer el ridícul. A vegades coses tan aparentment banals com ara la dignitat i l'honor tenen sentit. Per una raó o altra li van posar nom.

dissabte, 8 de novembre de 2008

Serrallonga

M'ha agradat la pel·licula, malgrat que em grinyoli de mala manera que parli xava o que els guionistes no tinguin massa idea de l'època. Als catalans ens han robat els mites (i ens els hem deixat esborrar en nom d'una modernitat ignorant).

La pel·lícula està molt ben feta -salvant el tema del xava, que segurament ningú deu haver detectat en el procés de producció, perquè estic segur que l'actor hagués pogut doblar-se amb un accent més neutre- i la fotografia m'ha agradat molt.

Les coses ben fetes i ben promocionades funcionen. Són importants les dues coses, fer-ho bé i promocionar-ho bé. L'una sense l'altra no pot funcionar.

Jo era molt escèptic quan van carregar-se la Mònica Terribas de la nit al dia per posar-la a dirigir TV3, però de moment les coses estan funcionant millor del que jo pensava que funcionarien. I la manera com s'ha tractat la pel·lícula d'en Serrallonga és un bon exemple, se n'ha fet una bona promoció.

Jo penso que una de les coses que ha de fer TV3 és país i un bon camí és ensenyar els nostres mites (potser estaria bé que fessin una mica d'història amb sentit de país, però segurament feririen massa susceptibilitats).

dimarts, 30 de setembre de 2008

El tertulià

El nostre tertulià de capçalera ens explica el que ha passat. Segur que l'encerta. És el nostre tertulià de capçalera, per tant és un dels nostres.

Tant hi fa que fa dos mesos digués tot el contrari a una situació semblant amb protagonistes diferents, és evident que l'important no és la situació, són els protagonistes.

Hi ha bons i dolents, i mentre ens diu que no és pot imposar cap esquema moral a ningú ens diu que el seu esquema moral està científicament per sobre els altres. És l'únic raonable. Visca la moral científicament demostrable.

La ciència màgica és perillosa, tant com la religió màgica.

Però la moral racional és perversa en la seva pròpia formació. Perquè la raó té una única àlgebra, per tant no podem discrepar-hi, no seriem raonables.

Perversa no vol dir equivocada, perversa vol dir pura.

Robespiere com tots els puritans va tallar molts colls, els que dubtem sempre som impurs i uns traïdors. Pels purs només pot haver-hi un deu. Ell va fer erigir un monument a la deessa raó mentre proclamava que l'ateisme és aristocràtic. Va oblidar que un aristòcrata sempre té com a mínim un déu, encara que estigui a l'entrecuix.

El tertulià sembre se'n va per les branques, com ara jo. Però una anècdota culta, que ningú em preguntarà d'on he tret, i que si algú m'ho pregunta ja m'espavilarè per no contestar, ajuda molt a donar pes al discurs. Si més no ajuda a fer-lo entretingut.

Però ja fa uns dies que el nostre tertulià de capçalera està llançat. La seva ànima marxista, de dogma fàcil i certeses absolutes, ha pogut rescabalar-se dels dies humiliants en que algun espavilat va dir que s'havia acabat la Història (sí, en majúscula, si ni no val la pena).

Ara el nostre estimat tertulià pot presumir d'amors de joventud, ben maquillats per tal que no recordem omnibusos de la mort (que poc que es parla d'aquesta història mentre reivindiquem monuments als que moriren bombardejats, els assassins deixen de ser-ho si sembla que estan de banda dels bons) i proclamar l'esfondrament del capitalisme. S'oblida d'algun matís, no fos cas que ell també hagués de passar gana. S'oblida de l'història... perdó, els altres ja van dir que estava acabada, potser seria més precís dir que concloïa.

Santa paciència.

Vaig llegir, no recordo on, que un financer és bàsicament un escanyapobres, quan més pobres més material per escanyar. Per això les grans fortunes es fan en temps de crisi.

dissabte, 27 de setembre de 2008

Capvespre a Collserola

Aquesta tarda ens hem escapat una estona a passejar per Collserola. Hem deixat el cotxe sota la construcció més horrible de Barcelona – la gossera municipal- i hem enfilat el camí, pràcticament desert, sense anar enlloc.

Passejar, badant, amb Barcelona als peus. L'aire net i gelat. El camí sol·litàri. Entenguem-nos, sol·litàri però de tant en tant ens hem creuat algun ciclista.

Enyoro l'alta muntanya. Ja he comentat algun cop que una de les coses que més m'agraden de la muntanya és el silenci.

Això ha estat un tast de silenci. A tocar de casa.

dilluns, 15 de setembre de 2008

Valors de dona

Jo vaig néixer creient-me allò que homes i dones érem iguals. I m'ho vaig creure. De fet ho he predicat sempre i ho he aplicat sempre que he sabut. A vegades no me n'he sortit, alguns condicionants culturals són molt durs.

Més endavant, em van dir que les dones tenen major capacitat d'ús de la llengua (però que era fals que els homes tinguin més capacitat per les matemàtiques, això era políticament incorrecte). Jo no m'ho vaig arribar a creure del tot. Era massa contradictori.

Però ara la conselleria de felicitat i bons costums ens anuncia a tot arreu que hi ha valos femenins, que la construcció cultural femenina té valors propis i a més a més són millors que els masculins (o potser seria més políticament correcte dir que són millors que els altres valors, antics i retrògrads, però no ho diré).

Sempre em sorprenen. Dia a dia l'ecopijisme es supera.

diumenge, 7 de setembre de 2008

Catalonia Stands Alone

Als aficionats als jocs d'estratègia, de guerra i de simulació històrica que a més pensem que això de Catalunya, en un format o altre, té algun sentit estem d'enhorabona per la aparició recent d'una nova col·lecció de llibres electrònics en anglès, però fets per gent de casa, amb la idea de tenir la primera guia de wargame amb miniatures de la Història dedicada en exclusiva als exèrcits catalans. De moment ja podeu trobar al seu bloc el primer número: Catalonia Stands Alone.

Va per endavant que a cadascú li agrada el que li agrada, però ja és un bon moment per entendre que la normalitat del país passa per entendre que el nostre passat, la nostra història, no són només les flors i violes noucentistes, si no que el nostre país ha estat, com tots un moment o altre de la història, un país bel·licós. De fet, a Catalunya hi hagué una de les industries d'armament més importants d'Europa fins no fa gaires anys. Hi ha algun historiador que suggereix que la recuperació econòmica de després de la guerra de 1714 té alguna cosa a veure amb aquesta industria.

Ara em vindria de gust esplaiar-me sobre el que diuen que volen fer al castell de Montjuïc o sobre alguns dels mites que s'han escampar sobre el suposat no bel·licisme del poble català. Però no paga la pena, si més no ara com ara. Segurament en parlaré, un dia o altre, però potser queda al tinter com tants d'altres temes dels que he fet esment però no he acabat de desenvolupar mai.

Per als que els pugui interessar el tema, ja sigui per conèixer l'història o sigui per pintar i jugar, aquesta és una oportunitat interessant.

divendres, 5 de setembre de 2008

El metge diu que ja puc treballar

Tres mesos i deu dies m'ha costat recuperar-me de la fallada física i mental que m'ha tingut mig aturat tot aquest temps. Ara només em fa falta mirar endavant, com he fet sempre per altra banda.

L'agenda és plena per uns quants dies, però estic descansat i optimista. I m'agrada. Les aturades obligatòries serveixen per moltes coses, entre d'altres per pensar i pequè et canviï la vida, ja sigui perquè les misèries d'alguns es fan visibles o perquè permeten relativitzar allò que crema.

De moment a l'atur, a l'espera que es resolgui el contenciós amb l'empresa per la que treballava, i després Déu dirà. Jo tinc clar que vull fer a partir de dilluns, però no vindrà dels tres dies que faltaran per la conciliació. De moment em posaran a la secció d'estadístiques que diuen que el país s'enfonsa. Per sort jo sóc a l'altra riva (o si més no m'ho penso).

dissabte, 12 de juliol de 2008

Objecció de consciència

La consciència és personal, però sembla (és) que als estats els molesten els individus que tenen consciència pròpia (o en tot cas diferent a la del règim).

A això li sumem que molts estats (entre ells el regne que ens acull-xafa) consideren que poden disposar de les persones amb absoluta llibertat.

Aleshores ens trobem amb casos com el d’en Marc Belzunces.

Des d’aquí el meu suport.

divendres, 11 de juliol de 2008

De valors i papanates

Fa dies que ho penso, però un especialista sempre ho dirà millor: L’article d’en Cardús d’avui ho explica millor del que ho hagués pogut dir jo.
La radio nacional de Catalunya s’està convertint en la radio del nacional-papanatisme on a les vuit de vespre en comptes de resar l’angelus fem meditació per benefici de tota la humanitat. Però no patim, que això és perfectament laic i progressista.
El misticisme i l’espiritualisme no transcendentals (a estones, que la transcendència va per barris) em carreguen.
Se’ls pot carregar de cientificisme màgic, de noves velles espiritualitats orientals o del que sigui, però ens arrosseguen cap allà.

dimecres, 2 de juliol de 2008

Spain is cool

Sembla que ara ja s’està acabant la ressaca visual d’això que en diuen l’Eurocopa. Jo no sóc gaire futboler, però m’agraden els rituals col•lectius. Des d’una postura falsament distant, naturalment.

El dia de la final vaig anar a passejar amb la M. una mica abans de l’hora del partit i vam seure al banc de la plaça de l’àngel (un dia he de parlar de les utilitats d’aquell banc).

Hi havia un parell d’energúmens del país veí fent el ximple des del balcó de l’hotel suïs, però això forma part del guió. El que em va sorprendre va ser la gran quantitat d’estrangers d’altres indrets passejant banderes del regne i vestits amb samarretes roges. Spain is cool, indubtablement.
Penso que la nostra debilitat no és la misèria en la que fa temps que ens arrosseguem a Catalunya. En tot cas no només. Juguem amb una marca d’èxit en contra. I a més formalment hi estem enfrontats.

Però, cal?

No, no és una pregunta retòrica. No ho sé.

Al regne hi ha alguns que ens odien, d’oïdes certament, però incitats per molts que viuen aquí. Algú va dir que el lerrouxisme és una malaltia autòctona i penso que no l’errava gaire.

Però no vull parlar de manifestos (i menys dels quatre llestos). És una guerra antiga que no té gaires punts de modernitat. Ara, que fins i tot NO LOGO és una marca, el nostre problema (o una part del nostre problema) és que hem deixat de ser una marca senyera. I una marca no es fa mirant la competència.

dimarts, 1 de juliol de 2008

De baixa

Ja fa molts dies que no escrivia res, de fet ahir va ser el primer dia que m’he trobat bé després de l’ensurt d’ara fa un mes.

No sé si això servirà per prendre’m la vida amb més calma, però el que és segur és que les coses no puc seguir fent-les com fins ara.

Ara com ara penso prendre’m el que em queda de baixa per posar al dia la meva vida personal, que no és precisament un broma qualsevol. Si m’ho miro tot amb una certa fredor penso que havia arribat a un cul de sac bastant patètic, ara tot repassant papers i burocràcia veig que tinc un fotimer de coses començades i molt poquetes d’acabades.

La manera de ser de cadascú ajuda bastant a complicar-se més o menys la vida i, segurament, la meva ajuda bastant a complicar-me-la.

Probablement la tenacitat, la capacitat d’ordre i saber fer una cosa darrera l’altre són fruït d’un aprenentatge que no he sabut fer. O potser hi ha una marca genètica que no m’ajuda a fer-ho. No ho sé. El que és segur és que la manca d’aquestes virtuts m’ha ajudat bastant a arribar al pet que he fet.

dissabte, 10 de maig de 2008

Passejant per terra de Bruixes

No coneixia el Montnegre i va ser una sorpresa agradable. Vam pujar des de Sant Iscle, sortint a mig matí (els pares primerencs han de fer equilibris amb els horaris i tampoc hem estat mai massa matiners), tot travessant boscos variats; ombrívols els d’alzina i pi, més lluminosos els de castanyer. Algun roure immens, segurament centenari.

Vam deixar enrere el mar entre converses de bolquers i records de travesses i cims. Vaig pensar que m’hauré d’espavilar a tenir criatures si no vull quedar-me fora de les converses dels meus companys habituals de muntanya, però deixem-ho... Quod natura non dat, Salmantica non prestat.
Dissabte el terra era tou i no hi havia pràcticament gens de pols a l’ambient. A l’ombra feia fresca i els sol esclafava les pedres. En definitiva va ser un dia magnífic i el recorregut el vam fer pràcticament en solitari fins a Sant Martí.

En mig dels boscos veus sortir fantasmes de les llegendes semioblidades del país. És un espai que sembla un decorat, un pessebre naturalista, sense massa artificis... i, sobretot, sense gent.

Pensava en les llegendes, en l’excursionisme, en el país... Com deia el poeta qui perd els orígens perd la identitat, però qui oblida el futur es converteix en una soca estèril.

divendres, 2 de maig de 2008

Dia dels treballadors

Ahir vaig estar conscientment desconnectat. Era festiu i feia un dia magnífic. És la festa laica per excel·lència, la festa dels treballadors, la festa de lluita... que es veu reflectida en l'absoluta ignorància per part dels treballadors (d'obrers em temo que fa temps que no en queden -no sé si per sort o per desgràcia-) dels fastos rituals del dia. Tret dels funcionaris dels sindicats -aquests hi estan obligats-, d'alguns nolstalgics de mons caducs i sacerdots de veritats buides.

Jo vaig anar-me'n a casa els sogres. Dia familiar i rituals familiars.

Pensava que si la festa és lícita i a tv3 -la nostra- fa una setmana que fan apologia de l'esquerranisme... (algun dia haurem de començar a fer història de veritat parlant de la guerra civil espanyola i menys tòpics de bons i dolents, però deixem-ho que m'enbranco). Deia que si la festa és lícita és que la festa és sistema, que el sindicalisme és sistema.

El problema de la retórica és que intenta crear paraules i temàtiques sense comtingut real. Però n'hi ha molts que s'ho creuen, perquè necessitem seguretats. Ara diuen que ve una crisi, a tot occident en general i al regne que amablement ens bressola en particular.

Tindrem moguda, la misèria del que viu bé és revolucionària, molt més que la del desesperat i la retòrica que ens mou ara (l'ecologisme conservacionista alarmista i els del no a tot especialment al canvi -i s'anomenen progressistes, “visca el ministeri de la veritat”-).

Portem massa temps sense voler pensar. Potser aquell que deia que encara no som humans en plenitud, trampes a banda, no anava errat del tot. Ens creiem eslògans en massa (darrera banderes estranyes, per anacròniques i foranes al grup), després algú o altre deu pensar, però jo no el conec. Hem perdut la batalla dels sistemes globals, no en sabem fer, com a màxim fem eslògans... i hem aprés a creure'ns veritats mitjantzant mentides.

Jo, a això, no vull jugar-hi.

dimecres, 30 d’abril de 2008

Crítica a l’acadèmia (o ves a saber a què)

La Veritat (així en majúscules, no fotem) sempre és certa i mai (no) és relativa. I té els seus sacerdots. El panteó de l’acadèmia és sagrat (evidentment, és un panteó), les seves paraules són Llei (així, també en majúscules). El sacerdots de l’acadèmia aspiren al panteó. Hi aspiren perquè no hi arriben (arribem, la falsa modèstia et perd noi).

Pensar a esdevingut una dèria efímera. L’aspecte lliure del nostre món (aspecte, imatge vista) fa que ens pensem que pensem. Però creiem (i no sempre en Déu, de fet creiem que no hem de creure en Déu).

Abans que hi hagués aquest panteó ni ha hagut d’altres, però aquest és el primer que ha pervertit el pensament degradant-lo a una salmòdia que es creu (pensa?) lliure.
Per pensar cal saber història (no dogmes, aclareix-ho que sovint et malinterpreten), història de tot tipus, la que expliquen els nostres i la que expliquen els que no ens agraden.

Pensar és cansat. Posar en dubte el panteó és una tasca feixuga (i sovint és alçar un altre panteó).


L'imatge és de http://www.freefoto.com/

dimecres, 23 d’abril de 2008

Sant Jordi

Avui és dia de festa. Ho és perquè és un dia que es treballa, encara que jo he pogut estalviar-m'ho des de que treballo. Té la seva litúrgia, al matí més o menys privada, a la tarda en parella. És el dia del nostre sopar. Ara, a fer un café i comprar una rosa abans que ella es llevi. Llibres desprès.
I m'agrada.
Malgrat els profetes que diuen que mor d'éxit.
Malgrat els elitistes que diuen que els mediàtics perverteixen la cultura.
Malgrat les cues per signar llibres.
Malgrat sigui el pitxor dia de l'any per entrar a una llibreria.
Malgrat es pensin que llegir és llegir noveles.
Malgrat faci dels llibres un objecte sagrat.

Bona diada de Sant Jordi.


L'imatge és de http://www.freefoto.com/

dissabte, 12 d’abril de 2008

La Mort

A vegades, no saps massa perquè, la mort d'algú que pràcticament no coneixes et trasbalsa de mala manera. A vegades una amistat descobreixes que malgrat la teva poca destresa i la teva falta de tacte realment és una amistat.

Sovint, allò que és important no té la importància formal que hauria de tenir. Quan algú et plora a l'espatlla perquè dóna la casualitat que eres allà, encara que no haguessis estat on havies d'estar en altres moments, et trasbalsa de mala manera.

A vegades no saps perquè la gent que t'envolta t'estima i t'aprecia, en moments que penses que estàs desconnectat i apartat de gent que potser et necessita i no goses demanar-li-ho et trobes amb la sorpresa que algú aprecia un petit gest teu més del que podies pensar.

Simplement això. Em quedo amb un somriure amarg. Sic Transit Gloria Mundi.

divendres, 11 d’abril de 2008

Fent política o jugant a la botifarra

Ahir el totpoderós Zaragoza va recontrar. No sé si a Madrid s'atreviran a proclamar un Sant Vicenç jugant de botifarra (sense trumfo, o hi ha algun trumfo amagat?). Té la seva gràcia, fem obres aplicant l'article 26 i oblidant-nos dels públics i preceptius estudis ambientals (tot i que ja sabem que aquests estudis són com les enquestes). Perquè un transvasament, encara que sigui de fireta i retràctil, és una obra major.

Ahir el Periodico dels Socialistes de Catalunya publicava en portada (i feia una campanya intensa a la resta del diari) parlant de bancs d'aigua. Jo, que cada dia sóc més ingenu per tal de poder sobreviure, vaig pensar que aquesta idea estava recollida al famós dossier que li va passar el Molt Honorable President a l'Artur Mas. Però no, hagués estat un signe de competència i això no ens ho podem permetre.

Seguirem la partida. Potser ens hi divertirem.

dijous, 10 d’abril de 2008

Crònica (apressada) d’un sopar

Ahir nit, encara convalescent de la grip, vaig anar al sopar de blocaires (i uns quants aprenents d’elit del país) que va organitzar en Dessmond i que ha servit per presentar la xarxa de blocs amb estrella i per xerrar amb en Joan Carretero.

El sopar s’ha fet en un dels pessebres de la Barcelona multiculti (ironies de la vida o signes dels temps, ves a saber), en un espai un pèl escàs per la gentada que érem però amb la solvència de qui sap organitzar coses d’aquestes i, sobretot, en un marc nacionalment còmode (això, desgraciadament, és noticia al nostre país).

Alguna cara coneguda (la Rut Carandell, en Ramon Tremosa) ... Alguns blocaires llegits com el senyor de les escales (Vilapou) i altres que no estan a la meva llista habitual (un dia d’aquests n’he de fer una tria).

Tot plegat interessant. Els discursos bé. Si volem governar Catalunya amb el que s’ha dit al sopar jo m’hi apunto, però com es va dir en algun moment em temo que Esquerra (singularment les joventuts que usen fons groc al fons de l’estrella) va per una altre camí.

El personal no era entregat, de fet algun l’haguessin considerat un dissident del front nacional d’alliberament (repasseu la vida de Brian si voleu saber de que va). Però el resum de tot plegat es que malgrat tot hi ha esperança... Encara que comparar en Manelic amb en Gaspart és quedar-se curt. O potser no.

Deixo coses al tinter, però d’idees n’ha sortit alguna i potser em ve de gust comentar-les...

dijous, 3 d’abril de 2008

Goigs del conseller

Proposta mal rimada i mal quadrada de goigs per l'ús del conseller de medi ambient, les demandes a la moreneta tenen forma lliure, però no està de més fer ús de tècniques ancestrals.

La pluja va de retard
sense caure està esperant
que la mitjancera clara
li doni el concordat


En Baltasar s'exclama
com rei mag exasperat
car la màgia no funciona
en un món enrevassat


Feu nostra senyora
que la pluja ens mulli més.


Volem buscar al Segre
l'aigua que ara ens caldrà
sense temps per preparar
solucions desesperades


i l'amo no vol donar
per coherència esperant
que del cel ens caigui aigua
en forma de miracle laic


Feu nostra senyora
que la pluja ens mulli més.

divendres, 28 de març de 2008

En Josep Benet

La seva mort em va enganxar a Mèrida. Vaig veure la noticia a TVCi a l'hotel -noticia, existeix a algun hotel on, a banda dels canals alemanys i anglesos, la sintonitzen-. I vaig veure que ara què és mort ja no és incòmode, ja se'n pot parlar.

Fins i tot sembla que se'n pot fer propaganda, mentre l'havíem amagat sistemàticament en vida. Però ja anava amb ell, clandestí durant la guerra – catòlic militant, per tant sospitós -. De la lleva del biberó, com tants d'altres. No sé si foren tenaços per la lluna o pel que els va tocar viure.

Universitari revel de veritat quan se la jugava, sempre demòcrata. Algun dia haurem d'atrevir-nos a pensar si tots els antifranquistes foren demòcrates.

Però sobretot català. La referència fou Catalunya, no com d'altres, dels que en fem documentals, que de referència tingueren Espanya i, a estones de fonts no gaire sanes.

Serveixi això d'homenatge i nota tardana. Descansi en pau.

dijous, 20 de març de 2008

Enllaços trencats

Estava repassant articles antics, per anar corregint, reescrivint, ordenant i posant en solfa aquest bloc. D'entrada ja sabia que la informació que hi ha a internet és fugissera, no té coherència en el temps. Això no és problema, ara per ara no he esborrat cap article, per si algú l'ha enllaçat. Tampoc he canviat el contingut de cap article, les coses són el que són en cada moment. De moment m'he limitat a corregir les faltes d'ortografia que he detectat (segurament n'hi ha moltes més, a més encara no he acabat de mirar-m'ho tot).

Però m'he trobat amb un problema que no m'esperava: hi ha enllaços significatius a pàgines que ja no existeixen i no sé que fer. Us deixo una enquesta per si podeu ajudar-me.

dimarts, 18 de març de 2008

L'apocalipsi

Diuen que el món s'acaba... bé que s'acaba el petroli, que si fa no fot és el mateix. Això passa cada set o vuit anys amb puntualitat britànica. A més a més sembla que ens estem quedant arruïnats perquè les nostres propietats ja no valen res... o ho faran d'aquí dos o tres mesos.

L'economia financera sembla terriblement a una partida de botifarra: si no contres mai no guanyes i si contres a deshora t'arruïnes. Però no tothom té humor per jugar. No tothom sap que jugar, al que sigui, requereix de sentit de l'humor. Hieràtic naturalment.


Els temps de crisi generen escrits apocalíptics. Els gaudim i els desitgem. Sí, per aquest ordre. Sí, els escrits. Naturalment guardats amb set segells.


Després vaig veure a la mà dreta del qui seia al tron un document escrit per davant i per darrere i tancat amb set segells.


Els d'esquerra (les esquerres) parlen de moral. Som dolents i ens estem carregant la terra. Salve Gaia. Els de dreta lloen Darwin... Només parlant d'economia, naturalment. Mentrestant activen la màquina de fer bitllets.

I ara tots plegats a fer penitència que és setmana de passió.

dimecres, 12 de març de 2008

Dom Cassià Maria

Poc a poc van traspassant els mestres lliures d'abans.

Lliure per compromís amb el país, amb la gent i amb la seva fe. Lliure perquè la seva trajectòria li va permetre parlar clar i enfrontar-se amb bonhomia de monjo a l'estructura de pensament sovint arnada i més sovint desubicada dels jerarques de l'església.

Va saber mantenir el sentit de santuari d'un monestir, el sentit de refugi. Va saber posar pau i acollir a qui corresponia i va saber seguir sent símbol. El pessebre-parc-temàtic de la muntanya no són seus però també són signe del temps.

Més enllà del compromís amb el país i la pau (fou un dels pocs personatges públics d'aquest país que van poder i saber donar suport a en Carod després del numeret de Perpinyà) ha sabut lluitar perquè el dret i la llibertat de les persones fràgils siguin reals i efectives. N'ha fet una fundació perfectament prosaica.

Tant de bo tots plegats en sabéssim una mica més. Amén.

dimarts, 11 de març de 2008

En Manelic

No recordo on vaig sentir anomenar-lo així per primer cop, però qui va fer l'analogia la va clavar.

Com el personatge d'en Guimerà el nostre Manelic també ha baixat a ciutat. Però ell, sense quedar-se estancat a la nostra ciutat menor, va emprendre el camí del cel i va fer-se escriure una hagiografia en forma de libel.

Després va posar-se a cuidar les ovelles de l'amo bo, no fos cas que l'altre pastor acabés sent més malgrat no sabés cuidar les ovelles pròpies (l'altre, que ell cuida les ovelles pròpies i té molta força a la camada).

Ara hem fet eleccions pels parlaments del regne. Nosaltres, des del comtat productiu i pagà (en sentit literal i figurat) vam decidir que la seva camada no ens protegirà del llop. El que vam decidir mereix un altre article. L'apunto a la llista d'articles promesos mai escrits.

Ara sembla que ha decidit que la seva feina no és cuidar les ovelles, que el que cal és matar el llop. Però per matar el llop, primer cal matar el cap de la camada (l'altre pastor).


Així ens va, fent drama rural mentre la modernor va per una altra banda.

diumenge, 17 de febrer de 2008

Excursió en cotxe

Potser hauria d’haver escrit excursió amb cotxe, sovint jugar massa amb la llengua fa que els que no en sabem gaire la vessem.

El meu genoll està en vaga i no estic per fer gaires excursions a peu. Alguns em recriminaran que això no és excursionisme. No penso que ho sigui, però això de fer excursions amb cotxe crec haver-ho sentit a algun lloc. Vam anar a voltar pel Penedès. Territori pràcticament desconegut per mi. No se m’havia passat pel cap passejar-me per aquelles terres. No hi ha grans reptes esportius i queda fora dels meus territoris coneguts. Vam voler fer-la cultural i gastronòmica, es a dir, doblement cultural.

Primer de tot, i pràcticament per casualitat, vam anar a veure el castell d’Olèrdola. Restes preiberes, iberes, romanes i medievals. Necròpolis excavades a terra (la quantitat de canalla enterrada impressiona), muralles i restes de pedres que te les creus perquè te les expliquen. Passejar una mica només, el que el genoll protesta.

Després una volta amb cotxe entre vinyes vam parar a dinar en un restaurant d’aquells que en diuen de classe mitjana (és a dir, d’aquells que el compte fa mal però tant pots gaudir-los com sortir-ne escaldat, aquest cop vam gaudir-lo a costa de desequilibrar el pressupost durant una temporadeta).

Segurament va ser una excursió de la renaixença o un pel noucentista fins i tot. Potser ara les excursions han de ser una altra cosa. O potser només estic rient-me de mi mateix.

dijous, 14 de febrer de 2008

Societat preventiva

Després de molt temps fent crítica despietada a la pietosa guerra preventiva d'en Bush jr., avui els sindicats del món educatiu convoquen una vaga preventiva (tots no, hi ha alguna excepció). La convocatòria és, naturalment, un èxit.

El terreny és adobat i els mestres, després de renegar dels sindicats, la fan. En defensa de la seva seguretat (a tots ens maregen els canvis, sobretot si no sabem ben bé per on van) i en defensa de la seva dignitat. La dignitat és més important del que sembla i entre tots plegats estem abocant als professionals altament especialitzats al quixotisme per la dignitat.

Parlen d'escola pública i de por a la privatització, com si la titularitat de l'escola fos garantia de res més que del seu lloc de treball (i ni així, però no costa gaire mantenir la faula). Jo sempre m'he cregut més allò d'una escola de qualitat i gratuïta per tothom que no pas una escola de titularitat pública. Però el debat no és aquest, això només és l'arma per somoure els ressorts més ideologitzats.

Si ens hi fixem una mica, els mateixos sindicats generalistes que criticaven amb duresa la vaga de metges de dimarts per corporativista (i passaven de puntetes per la de conductors d'autobús que pot acabar-los costant les eleccions sindicals a TMB) s'han apuntat a una vaga promoguda per un sindicat díscol (l'únic que no va signar el pacte nacional per l'educació) i altament corporativista. Tan corporativista que pretén que la llei d'educació l'han de fer ells i no el parlament. Si més no curiós.

Ben mirat som una societat preventiva. Però no sabem massa de què ens hem de prevenir.

dilluns, 11 de febrer de 2008

Lo tuyo es puro teatro

El bolero té l'encant del desengany, d'allò que no és mai del tot, de l'amargor de l'enyorança i sembla l'himne del país.

Segurament el noucentisme va ser una fugida de la frivolitat del cuplet, que és l'aleteig de les papallones noucentistes i de l'alegria del diner fàcil dels qui en tenien -i podien ignorar les bombes i les pistoles dels bons (les dels dolents diu que eren seves, però ves a saber)-.

Ara parlem d'històries d'amor mentre els purs -corre pel país, per les espanyes i per Europa un corrent de purs accelerat i profund- demanen el retorn a la puresa.

Penitengiacite: El món és corrupte.
Ja ho sabíem, nosaltres no som d'eixe món.

El noucentisme odiava al botiguer i al pagès, malgrat que la gaughe divine ens volgués fer creure que eren botiguers (cap botiguer hagés fet el número de vetlla d'armes d'en Xènius quan va rebatejar-se Eugenio).

Ara com ara som carn de bolero, corason loco. Però només podem cantar-lo com aquell qui enyora l'amor de l'amant cràpula.

El bolero és el sí però. Prefereixo el tango, com els purs. Posar punt allà on va punt i coma on coma.

Potser no és ni això ni allò. Les imatges cadascú se les fa seves com pot i el cristall té impureses i és de color del gos com fuig.

En Xènius en plena vetlla d'armes va cantar el bolero. És el destí de qui no vol entendre res.

dissabte, 2 de febrer de 2008

El Rei en Jaume





566. E a en tant alguns dies con nos haguessem en cor danar a Poblet, e de seruir la Mare de Deu en aquell logar de Poblet, e fossem ja partits Dalgezira, e fossem en Ualencia, a nos cresque la malaltia: e plach a nostre Senyor que no complissem lo dit uiatge que fer uoliem...










Jo també m'apunto a la darrera sortida d’en Partal. No feu cas de la data, sóc fora i l’efemèride és la que és.

diumenge, 27 de gener de 2008

L’estendard

Avui La Vanguardia publica una història rocambolesca d’un estendard del segle XVII que diuen, segons tradició oral, que prové de la guerra dels segadors i va participar a la defensa de Barcelona durant el setge de 1714.

Si realment l’estendard té la història que prometen (encara que no hi pugui haver un batalló d’artilleria) és una troballa revolucionària, perquè no es conserva pràcticament res de les ensenyes de l’època a banda d’alguna descripció bastant vaga i, en cas que es pugui datar i reconstruir-ne l’història, pot donar moltes pistes de com van funcionar els exèrcits de l’època.

Estava llegint les misèries dels comentaris i les exhibicions d’ignorància dels catalanistes i dels nacionalistes espanyols (no entenc del tot perquè tenen tant d’interès en justificar l’essència històrica de la nació espanyola des de el principi dels temps) i m’adono que cal, urgentment, que els catalans refem una mica la nostra mitologia històrica perquè defensem coses que no són del tot rigoroses. Una imatge més de la nostra mediocritat intel•lectual.

divendres, 18 de gener de 2008

Ecoborinots o fa massa temps

Fa massa temps que me n’he afartat. En nom del progressisme estem defensant que no és mogui res, és a dir conservar el que hi ha.

Tots plegats ens hem fet una idea del medi rural bucòlic i pastorívol... i una idea màgica de l’energia que ens cal per viure. Parlem de cultures noves i d’altres meravelles de divinitat pagana. El xiruquero ha fet un magnífic article sobre les ironies que té anar a buscar aigua a Almeria.

A vegades penso en organitzar un peregrinatge al santuari de la Mare de Déu de l’Ecologia que va muntar el visionari mossèn Dalmau a Gallifa (o l’oratòri-sucursal que hi ha a Andorra prop de Pardines) per demanar “ No podem ser d´aquells ecologistes, profetes de calamitats, que diuen que l´home ja ha mort. L´home encara no existeix.” com proclama el manifest del santuari.

A vegades penso que tenim un sentiment d’ecologisme poca-solta que no hi veu més enllà de la punta del nas. Fa massa temps que m’intenten colar com a ciència coses que no s’aguanten per enlloc, fa massa temps que em diuen coses que no aguanten un anàlisi racional una mica fred.

Doneu-me un sistema global que s’aguanti sense que haguem de renunciar a millorar generació rere generació. Doneu-me un sistema global que no signifiqui mantenir a la misèria als que hi estan ni signifiqui igualar el benestar per baix.

Mentrestant no fem l’ecoborinot o, si més no, no em digueu mentides i sigueu conseqüents.

dijous, 10 de gener de 2008

Napoleó IV

El nostre home és petit, agosarat i innovador. La innovació no és mai seriosa, sobretot si es va tan de pressa. Però no el menyspreeu, algú ha de fer saltar pels aires l’entotsolament reumàtic que porta la vella i artrítica Europa. La França és Europa més enllà del que pretengui el Sacre Imperi. Suposo que ja ens entenem.

El nostre home, enfilat a les alces, ha pescat una pubilla de la bella Itàlia refugiada a la pàtria de la grandeur i del glamur. La Bruni és una gran conquesta (i en Sarkozy també, però el subjecte és el nostre Napoleó contemporani). Com el seu antecessor la guerra diària de la política la fa xocant fort i sense reserves.

Que tingui el mal gust de lluir les conquestes a Eurodisney no és mitiga amb una passejada per Petra, però segurament és una manera de marcar paquet, com el viatge a l’Àfrica o la pax Líbia (un altre que tal...).

Sembla que darrerament és obligatori parlar-ne. Potser aquí ens fa falta un Sarko, per remoure l’oasi que ja sembla un aiguamoll, per trencar els reumatismes funcionarials o simplement perquè hi hagi una mica d’iniciativa. Encara que ens toqui córrer massa una temporadeta.

divendres, 4 de gener de 2008

L’any nou

La nostra cultura (ara parlo d’occident) té algunes coses curioses, com ara la de fer renéixer l’any a l’hivern que ens és símbol de vellesa. I els cursos a la tardor, símbol de maduresa.

Des que ha començat l’any, un cop superada la ressaca de la nit feta dia (i que ja no tenim el cos per passar-nos una nit ballant sense seqüeles físiques), no m’he pogut aturar a escriure fins ara, i no per manca de ganes de dir coses.

He fet algun comentari aquí i allà, però això no porta més temps que el és triga en fer un cafè, però per un escriptor sense massa tècnica, més acostumat a l’oratòria o a escriure especificacions tècniques que a intentar lligar un text amb un mínim de coherència literària.

Tinc l’ordenador ple de textos a mig escriure, esbossos d’idea que em semblen fascinants i algun article pràcticament acabat però caducat. Per altra banda pensava què ara és el moment d’acabar d’indexar el bloc i potser treure l’excés de palla que hi ha (fins i tot reescriure algun text).

Un dels meus defectes és la manca de constància, no tinc el perfil de corredor de marató. Suposo que per això sóc tant inconstant amb el bloc i tinc tantes coses pendents, però prefereixo escriure menys però que el bloc sigui llegible.

Ven mirat faré un propòsit: Escriuré com a mínim un article a la setmana i dedicaré mitja hora setmanal a reindexar el bloc.