dijous, 10 de gener de 2008

Napoleó IV

El nostre home és petit, agosarat i innovador. La innovació no és mai seriosa, sobretot si es va tan de pressa. Però no el menyspreeu, algú ha de fer saltar pels aires l’entotsolament reumàtic que porta la vella i artrítica Europa. La França és Europa més enllà del que pretengui el Sacre Imperi. Suposo que ja ens entenem.

El nostre home, enfilat a les alces, ha pescat una pubilla de la bella Itàlia refugiada a la pàtria de la grandeur i del glamur. La Bruni és una gran conquesta (i en Sarkozy també, però el subjecte és el nostre Napoleó contemporani). Com el seu antecessor la guerra diària de la política la fa xocant fort i sense reserves.

Que tingui el mal gust de lluir les conquestes a Eurodisney no és mitiga amb una passejada per Petra, però segurament és una manera de marcar paquet, com el viatge a l’Àfrica o la pax Líbia (un altre que tal...).

Sembla que darrerament és obligatori parlar-ne. Potser aquí ens fa falta un Sarko, per remoure l’oasi que ja sembla un aiguamoll, per trencar els reumatismes funcionarials o simplement perquè hi hagi una mica d’iniciativa. Encara que ens toqui córrer massa una temporadeta.

2 comentaris:

Xiruquero-kumbaià ha dit...

El que no es pot negar de cap manera és que es tracta d'un president "diferent".
Hi trobo, com en tot balanç, actiu i passiu.
Esperarem a veure més finals d'exercici.
Pel que fa aquí, més que oasi, això és un "enterro de tercera", com es deia abans.

esparver ha dit...

Sí, el problema però no és que sigui de tercera, és que és un enterro.