divendres, 28 de març de 2008

En Josep Benet

La seva mort em va enganxar a Mèrida. Vaig veure la noticia a TVCi a l'hotel -noticia, existeix a algun hotel on, a banda dels canals alemanys i anglesos, la sintonitzen-. I vaig veure que ara què és mort ja no és incòmode, ja se'n pot parlar.

Fins i tot sembla que se'n pot fer propaganda, mentre l'havíem amagat sistemàticament en vida. Però ja anava amb ell, clandestí durant la guerra – catòlic militant, per tant sospitós -. De la lleva del biberó, com tants d'altres. No sé si foren tenaços per la lluna o pel que els va tocar viure.

Universitari revel de veritat quan se la jugava, sempre demòcrata. Algun dia haurem d'atrevir-nos a pensar si tots els antifranquistes foren demòcrates.

Però sobretot català. La referència fou Catalunya, no com d'altres, dels que en fem documentals, que de referència tingueren Espanya i, a estones de fonts no gaire sanes.

Serveixi això d'homenatge i nota tardana. Descansi en pau.

3 comentaris:

Jesús Cardona ha dit...

Les crítiques a allò que volen dir-ne memòria històrica van ser molt fortes. I aquest senyor en sabia un niu, d'història!

esparver ha dit...

Sí, va ser un home valent, lliure, i no un home del Partit.

Xiruquero-kumbaià ha dit...

Per edat puc recordar perfectament aquella candidatura al senat espanyol de les primeres eleccions: Benet, Candel, Cirici.
Van arrasar.
Voldria trobar avui persones d'aquesta talla humana, cultural i política, a Catalunya, però no m'en surto.
Un dia, potser, acabarà la travessia d'aquest desert.
Descansi en pau.