10 de maig 2008

Passejant per terra de Bruixes

No coneixia el Montnegre i va ser una sorpresa agradable. Vam pujar des de Sant Iscle, sortint a mig matí (els pares primerencs han de fer equilibris amb els horaris i tampoc hem estat mai massa matiners), tot travessant boscos variats; ombrívols els d’alzina i pi, més lluminosos els de castanyer. Algun roure immens, segurament centenari.

Vam deixar enrere el mar entre converses de bolquers i records de travesses i cims. Vaig pensar que m’hauré d’espavilar a tenir criatures si no vull quedar-me fora de les converses dels meus companys habituals de muntanya, però deixem-ho... Quod natura non dat, Salmantica non prestat.
Dissabte el terra era tou i no hi havia pràcticament gens de pols a l’ambient. A l’ombra feia fresca i els sol esclafava les pedres. En definitiva va ser un dia magnífic i el recorregut el vam fer pràcticament en solitari fins a Sant Martí.

En mig dels boscos veus sortir fantasmes de les llegendes semioblidades del país. És un espai que sembla un decorat, un pessebre naturalista, sense massa artificis... i, sobretot, sense gent.

Pensava en les llegendes, en l’excursionisme, en el país... Com deia el poeta qui perd els orígens perd la identitat, però qui oblida el futur es converteix en una soca estèril.

02 de maig 2008

Dia dels treballadors

Ahir vaig estar conscientment desconnectat. Era festiu i feia un dia magnífic. És la festa laica per excel·lència, la festa dels treballadors, la festa de lluita... que es veu reflectida en l'absoluta ignorància per part dels treballadors (d'obrers em temo que fa temps que no en queden -no sé si per sort o per desgràcia-) dels fastos rituals del dia. Tret dels funcionaris dels sindicats -aquests hi estan obligats-, d'alguns nolstalgics de mons caducs i sacerdots de veritats buides.

Jo vaig anar-me'n a casa els sogres. Dia familiar i rituals familiars.

Pensava que si la festa és lícita i a tv3 -la nostra- fa una setmana que fan apologia de l'esquerranisme... (algun dia haurem de començar a fer història de veritat parlant de la guerra civil espanyola i menys tòpics de bons i dolents, però deixem-ho que m'enbranco). Deia que si la festa és lícita és que la festa és sistema, que el sindicalisme és sistema.

El problema de la retórica és que intenta crear paraules i temàtiques sense comtingut real. Però n'hi ha molts que s'ho creuen, perquè necessitem seguretats. Ara diuen que ve una crisi, a tot occident en general i al regne que amablement ens bressola en particular.

Tindrem moguda, la misèria del que viu bé és revolucionària, molt més que la del desesperat i la retòrica que ens mou ara (l'ecologisme conservacionista alarmista i els del no a tot especialment al canvi -i s'anomenen progressistes, “visca el ministeri de la veritat”-).

Portem massa temps sense voler pensar. Potser aquell que deia que encara no som humans en plenitud, trampes a banda, no anava errat del tot. Ens creiem eslògans en massa (darrera banderes estranyes, per anacròniques i foranes al grup), després algú o altre deu pensar, però jo no el conec. Hem perdut la batalla dels sistemes globals, no en sabem fer, com a màxim fem eslògans... i hem aprés a creure'ns veritats mitjantzant mentides.

Jo, a això, no vull jugar-hi.

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...