Ves al contingut principal

Dia dels treballadors

Ahir vaig estar conscientment desconnectat. Era festiu i feia un dia magnífic. És la festa laica per excel·lència, la festa dels treballadors, la festa de lluita... que es veu reflectida en l'absoluta ignorància per part dels treballadors (d'obrers em temo que fa temps que no en queden -no sé si per sort o per desgràcia-) dels fastos rituals del dia. Tret dels funcionaris dels sindicats -aquests hi estan obligats-, d'alguns nolstalgics de mons caducs i sacerdots de veritats buides.

Jo vaig anar-me'n a casa els sogres. Dia familiar i rituals familiars.

Pensava que si la festa és lícita i a tv3 -la nostra- fa una setmana que fan apologia de l'esquerranisme... (algun dia haurem de començar a fer història de veritat parlant de la guerra civil espanyola i menys tòpics de bons i dolents, però deixem-ho que m'enbranco). Deia que si la festa és lícita és que la festa és sistema, que el sindicalisme és sistema.

El problema de la retórica és que intenta crear paraules i temàtiques sense comtingut real. Però n'hi ha molts que s'ho creuen, perquè necessitem seguretats. Ara diuen que ve una crisi, a tot occident en general i al regne que amablement ens bressola en particular.

Tindrem moguda, la misèria del que viu bé és revolucionària, molt més que la del desesperat i la retòrica que ens mou ara (l'ecologisme conservacionista alarmista i els del no a tot especialment al canvi -i s'anomenen progressistes, “visca el ministeri de la veritat”-).

Portem massa temps sense voler pensar. Potser aquell que deia que encara no som humans en plenitud, trampes a banda, no anava errat del tot. Ens creiem eslògans en massa (darrera banderes estranyes, per anacròniques i foranes al grup), després algú o altre deu pensar, però jo no el conec. Hem perdut la batalla dels sistemes globals, no en sabem fer, com a màxim fem eslògans... i hem aprés a creure'ns veritats mitjantzant mentides.

Jo, a això, no vull jugar-hi.

Comentaris

Jesús Cardona ha dit…
Tot fa pensar que aquesta festa la van posar els empresaris per a que no es muntessin sidrals als centres de treball. Els ponts han enllestit la feina i ara no hi ha ni manifestacions
esparver ha dit…
No, si de manifestacions n'hi ha. El que no hi ha és coses amb sentit.

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

La família

Tots som fills d'on som fills i ser-ne conscient ajuda a no fer el ridícul definir-nos com el que no som. Ser fill d'un o altre no determina com hem de pensar i molt menys quina ha de ser la nostra opció política, de la mateixa manera que el nostre to de pell o la nostra procedència tampoc ho determina.

Però en la nostra família marca i és normal que qui ens mira també vegi emanacions de l'estirp que carreguem. Per bé i per mal. Això ens pot semblar injust. De fet ho és, per això és molt important que si no volem que ens facin atacs personals per causa dels nostres ancestres ens estalviem de jutjar el passat dels col·lectius rivals. Especialment si els jutgem com els jutgem per fer-nos perdonar els nostres pecats originals.

A banda de la part purament pragmàtica és molt perillós construir-se un personatge sense recordar d'on vens o, pitjor, volent amagar-ho. Perquè tots hem de tenir clar l'epitafi de l'Auca del Senyor Esteve Ara podràs ser escultor, però perqu…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.