dilluns, 14 de desembre de 2009

Dia desendreçat

No saps si fa fred o estàs gelat. Et despertes sentint en López Tena proclamant no sé que a les escales de la catedral de Vic i la imatge de les pintures d'en Sert es converteixen en ombres d'una mena de malson que no has tingut.

Fa fred i a més a més plovisqueja. Segueixes sentint a en López Tena encara dient que els de la plataforma global son uns xapuceros. Si no diu altra cosa... Però bandidu, has tingut molts dies per dir-ho, a més tu tampoc em respons el que em va venir al cap ahir, i ara què?

Cafè, esmorzar i feina. Tanco la ràdio. The Original Sounds Of New Orleans. Si més no això reanima, la feina burocràtica pot acabar amb la meva paciència i a més a més s'allarga massa.

Redéu, sí que fot fred. Ràpid cap al metro, fas tard però les reunions informals ja tenen això. Criden als responsables de circulació per megafonia (no tenen dispositius personals per avisar-los?). El metro està espatllat.

Cap al carrer, fred i trucada: Ei nen que vaig tard! No pateixis. Santa paciència. Caminadeta i l'altre metro. A la línia 2 els metros circulen al revés. No a tota, Esparver!

Una hora concretant un projecte a casa el company. El nen amb varicel·la trastejant per allà, vol tornar a l'escola. Prou profitós. Cap a casa amb la intenció de fer feina tota la tarda.

Dinar, cafè i trucada. Hi ha feines que les hauria de cobrar al doble del que ho faig. Agafa el cotxe i ves a prémer un botó. Remordiments per cobrar per apretar un botó. Noi, cobres per saver llegir, no t'hi atabalis.

Quan sigui ric, a la casa hi haurà una habitació on jo pugui fer la pipa. Fa fred per seure al balcó i no tinc ganes d'anar a la taverna. Em molesta el fum de les cigarretes.

De fons sento que hi ha d'haver-hi un caganer. Reiquiem pels pronoms febles i més misèria a la nostra. Yes/Relayer. Si més no els desacords són agradables.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Tot fent endreça

El mes de desembre ha estat, des de que en tinc memòria, un mes complicat.

Comença amb el meu aniversari, era festa gran a casa, en celebràvem tres de cop i segueix amb un crescendo frenètic d'actes socials.
Els actes socials obligats m'atabalen. M'han atabalat des de que en tinc memòria. No, no faré apologia de la desaparició de les celebracions de Nadal.
El meu problema és el temps. No sé seguir el ritme. les setmanes haurien de tenir vint dies i aleshores potser podria pair-ho tot.

El pas del temps, el culte a Cronos, ha estat a la meva vida una mena de terror atàvic irracional i irresistible. I les litúrgies, que jo sempre admiro, en aquest cas no ajuden gaire. Perquè Advent, Nadal i Cap d'Any són ritus de pas. Però és un ritus pervertit per la presa.

Sóc antropòleg aficionat, no m'he dedicat a fer un estudi sistemàtic dels ritus de pas, ni tant sols he llegit sobre el tema. Però no cal ser gaire sagaç per veure que els ritus de pas tendeixen a funcionar amb una estructura de l'estil reflexió (Advent), ritus (Nadal) i ressaca (Sant Esteve). Però coi, això de l'advent no ens interessa, no és immediat i de Sant Esteve n'hem fet el Nadal a casa els sogres.

Malgrat tot, aquest any el ritus va acompanyat de l'espera d'un fill i en el procés d'anar fent espai per la criatura he hagut de fer endreça de l'espai i, sobretot, del cap.

Faig, feia, masses coses.
N'he deixat algunes i hauria de fer temps per posar les coses en solfa... Començant per quest bloc (blog).

dijous, 26 de novembre de 2009

Els vells editors


Els vells editors, animats pels qui no ho són o no, avui han fet un gest que pot ser el cant del cigne de la vella premsa.
La dignitat que ara han descobert els editors dels diaris catalans de paper, les sucursals miserioses ja fa temps que no tenen sentit, és  una dignitat mesella. Malgrat tot és dignitat.
No sé si les ordres han sortit del carrer Nicaragua, del carrer Còrsega, de l'Ateneu Barcelonés o del Club de Tenis Barcelona ... S'admeten apostes.
A can (in)mundo s'han indignat i parlen de pensament únic (ja té pebrots la cosa) i de ordres del poder... ells no segueixen ordres del poder, ells són el poder. Parlen de mentides. Crec recordar que un poeta espanyol deia que la realitat el "del color del cristal con que se mira" i a can (in)mundo ho miren tot amb un cristall dels colors de l'estanquera.
Jo no crec en la premissa revolucionària de quan pitjor millor, per això no he estat mai marxista i molt menys leninista, per tant ara com ara ja m'estaria bé que els juristes que s'han convertit en indignes per insistència d'ells mateixos i tots els corifeus que els han fet còmplices de posar el dret per davant del poble deixessin l'estatutet com està.
De dret i de pobles no en parlaré, fora massa llarg. Però algú d'aquests que posa el dret per davant de la realitat i del poble hauria de llegir una mica els clàssics de la ciència ficció des de 1984 a Asimov (suposant que siguin capaços d'entendre).
No, no m'hi sumo. Malgrat que subscric moltes coses que diu l'editorial i que l'objectiu a curt termini ja em sembla correcte, com que no sóc ningú important puc permetre'm el luxe de mirar-m'ho des de fora per poder reaccionar amb les mans lliures. Però llegiu-lo, va més dirigit a nosaltres que al tribunal (que segurament ve de tribu i no de tres).
Els vells editors tenen passat. A ca el senyor conde no han estat mai en contra de qui mana, si més no des de l'any 39. I han escrit i subscrit l'editorial. El Periodico no és en va que en diuen Pscodico. Podem seguir amb els altres, però no cal, oi?
Però els vells editors, que es repeteixen mentalment Lou Grant han decidit que ja els toca emular-lo.

L'editorial el trobareu aquí.
La imatge l'he treta d'aquí.

dilluns, 28 de setembre de 2009

Grip nova i misèria social.

M'han fet arribar aquest article sobre la grip nova.

No tinc ni idea de com funciona tot aquest món dels medicaments i de la medicina. De fet fa molts dies que tinc a mig escriure un article sobre el tema, sobre els sacerdots infal·libles investits per la OMS i no me n'he sortit.

No me n'he sortit perquè les conclusions a les que arribo em semblen irresponsables, però això ho escriu algú que coneix el tema i no tinc cap raó per pensar que hi hagi interessos estranys ni dades falses a l'article i, ara com ara, no tinc accés als articles científics que es citen. Per tant, ho dono per bo, sobretot perquè encaixa amb coses que penso.

Jo vaig rebre una educació un pèl peculiar i vaig aprendre a posar en dubte l'autoritat del que em crec i del que no em crec. El problema que tinc ara és que algunes autoritats han perdut la autoritat i em veig obligat a dubtar de coses que preferiria no dubtar.

Se suposa que la educació havia de servir per que els sacerdots no ens duguessin a l'hort fàcilment, però sembla que els nous sacerdots de la ciència ens porten a l'hort per aclaparament... I malgrat tot no deixem en mans de predicadors més papistes que el papa.

dimecres, 16 de setembre de 2009

Cultureta virtual

Sembla una anècdota, però els de l'Institut Ramon Llull no han estat capaços d'instal·lar el Firefox en català als seus ordinadors interactius a la biennal de Venècia.

Tinc una mena de sensació estranya amb les nostres institucions, és com una mena de regust rònec de deixadesa i de manca d'ambició.

Ens passem la vida queixant-nos del peatge de ser una cultura minoritzada pressionada per una cultura molt potent i per una de les llengües més extenses del món, però no som capaços d'entendre la necessitat de configurar els nostres navegadors en català o de, en igualtat de condicions, triar la versió catalana de les eines que són futur.

Ni les institucions, ni nosaltres individualment, som capaços de fer els petits esforços que calen per identificar-nos com a catalanoparlants al navegar i que són nimis al cantó d'altres esforços en els quals som militants combatents.

Podem jugar a fer referèndums, o plantar-nos de veritat, però si ho fem sense llengua o sense qualitat (per mi les dues coses són imprescindibles, si no no m'interessa), en podem tirar bon tros a l'olla.

La imatge és de http://www.fsancho-sabio.es/html/Peg_cultura.html

diumenge, 13 de setembre de 2009

Camises

Una camisa vieja va defensar que l'ajuntament d'Arenys de Munt no pot avocar recursos a permetre que els seus ciutadans opinin sobre com s'ha de governar Catalunya.

Uns quants camisas nuevas pujaran a Arenys de Munt a estovar als ciutadans pacífics.

Probablement alguns descamisats intentaran acabar de rebentar-ho tot i aconseguiran que la democràcia i Catalunya semblin agressors. Potser no, però entre cervells emboirats de fum risible, el nostre president dient que fer referèndums dóna ales a les camises blaves i l'ordre públic dirigit per l'il·luminat d'en Saura i el sinistre Boada no em donen esperances contràries.

No sé si l'acte servirà per res positiu, però el que es segur es que ha servit per tornar a repetir que la qualitat democràtica del regne no és gaire elevada.

Però, nosaltres sabrem estar a l'alçada?

La bandera ve de http://www.wargames.cat/Dwnload/Vex/

divendres, 11 de setembre de 2009

11 de setembre a la catalana

Sembla un títol de pel·lícula de sèrie B. De fet tenim una gran passió per la sèrie B.

A vegades penso que quan en Tarradellas parlava de no fer el ridícul és referia a això i per això es va fer representar una arribada d'art i assaig. L'art i assaig pot ser insofrible, però mai és ridícul.

De planxat de camises ja en parlaré diumenge, l'esperpent i l'astracanada no fa per dies grans.

Tampoc tinc gaires ganes de parlar d'història, el cagaduptisme que portà a la guerra és, si més no, curiós i preferiria parlar-ne amb més profunditat un cop hagi aclarit el què.

Però si que em ve molt de gust parlar del xou del parc de la Ciutadella.

No sé si com deia aquell nos pierde la estética, segurament sí, però no sé de cap altre país que hagi convertit el símbol de la seva humiliació en seu del parlament i lloc per fer l'acte d'afirmació de la seva diada. Coherent amb la tria del dia, però.

Malgrat tot la desfilada de mossos i el xou multi-culti mediterrani que hi fem (cal ser moderns i un punt pijo-progres) han aconseguit una dignitat raonable...

Però icv-etc i, sobretot, els que no són catalans si no que són ciutadans del món i diuen no a la guerra i sí a Hammàs (algú altre ja els explicarà perquè és un oxímoron), se'ls ha acudit muntar un xou perquè hi actua una persona que no els agrada (com si als defensors de la catalanitat estricta de l'acte haguessin muntat un xou quan hi va actuar algun cantant de flamenc no català).

-Esparver, que no, ho fan perquè va dir que era justificat acabar amb Hammàs per la força.

-Ah, d'acord. Però aleshores també protestaran contra els que volen acabar amb Batasuna per la força?

-És diferent.


La imatge ve de http://www.flickr.com/photos/jaumedurgell/1204456817/

dimarts, 23 de juny de 2009

Darrer Sant Joan lliure

Potser no serà el darrer, perquè la capacitat de ressorgir de les nostres tradicions populars és digna del fènix.

La nostra cultura ha estat vençuda per la cultura de la por.

Hi ha qui diu que per desig d'aculturització, jo penso que simplement per misèria i ignorància, l'ajuntament de Barcelona s'ha carregat les fogueres de Sant Joan i, ara, en nom de la seguretat ens carregarem el poder usar petards lliurement.

Ja fa temps que estic esfereït del despotisme amb que ens tracta la jerarquia política i intel·lectual (per dir-ho d'alguna manera). De fet molts cops som nosaltres mateixos que exigim que ens tractin així.

Hem perdut tant la tolerància al risc que veus tots els nanos amb rodetes a la bicicleta i casc. A mi em té esfereït... i no sé que faré quan em toqui a mi.

Ara sembla que no deixarem que els nanos puguin fer servir bombetes. O més ben dit, ara inventarem que el veí ben pensat i prudent pugui denunciar-nos per que els deixem jugar amb les bombetes.

Ja ho sé, m'estic tornant molt punk. No sé si és regressió a la infància o simplement que acabem tenint-los massa plens. No cal dir el què.


*La imatge l'he modificada de Artuditu i el Bloc Mil·lenari.

dissabte, 20 de juny de 2009

Tots els colors del verd (Vacances a Tavertet I)

No vull espatllar-ho amb una fotografia.

Trescant, al capvespre, per les parets de Tavertet he pogut recordar que el verd són molts colors. He pogut gaudir-ho acompanyat per la M. i això és notícia. L'amor a la muntanya és pot explicar, però s'ha de viure... Encara que només sigui, com diu ella, per fer-me feliç.

Una escapada entre setmana pels racons més transitats del Collsacabra sense trobar-hi ningú, abans que les vacances de l'escola converteixin aquells verals en un pati sorollós i, a vegades, tendre, és un plaer difícilment explicable.

Al capvespre silenci. I penseu que silenci és un estat d'esperit i de ment que no podem transmetre en un audiovisual. Si més no encara no n'he vist cap que ho endevini.

Però aquest cop els colors han estat més intensos que el silenci, perquè amb un únic nom podíem dir una vintena de colors diferents... més intensos o més morts, més nets o més ambigus. Però vius o morts radiaven pau i rauxa.

Radiaven, sobretot, esperança i somriure.

dilluns, 8 de juny de 2009

Reflexions post... electorals

Ja hem votat (alguns). Malgrat la que està caient els del PSC-PSOE (combineu-ho com pugueu) han tornat a guanyar a Catalunya, com sempre que no votem per la Generalitat...

Esquizofrènia, telecinco, total acaben manant sempre els altres?

Segurament tot això i molt més.

A Espanya surt un diputat obertament xenòfob (UPD) provinent de l'esquerra, perquè l'esquerra no es salva d'aquests pecats malgrat que sigui l'esquerra qui etiqueti això de pecat mortal.

Al principat som integristes religiosos i, naturalment, votem PSC.

A les illes i a València ja s'ho faran, a vegades els principatins volem donar lliçons que no hauríem de donar. No hi tenim dret.

Del sobiranisme, independentisme i altres ismes que comencem a afegir-los al papanatisme (jo el primer) en parlaré un altre dia, perquè a vegades sembla que en nom de les maximitzacions el que fem és el paperina.

No entenc què a Convergència celebrin aquests resultats. Els de Esquerra mengen a part, ja ho sabem.

No entenc tota aquesta forolla que fem sobre una suposada abstenció sobiranista, que segur que hi és, però si hi ha qui prefereix desertar perquè els que es presenten no són perfectes, pitjor per tots però ja s'ho faràn... No farem país des de la dimissió.

divendres, 29 de maig de 2009

El matriarcat ecopijo

Ha arribat a casa la propaganda electoral de les eleccions europees. Tots els partits que envien la propaganda l'envien personalitzada per a cada votant (presumpte).

Tots? Tots no, hi ha un partit que encar creu en la unitat familiar i en el vot trival unic segons les consignes del consell de família... encapçalat per la matriarca.

Per què, si no, envien una única carta a nom de la família amb el cognom de la matriarca?

A les famílies homosexuals, a nom de quin dels dos membres envien la carta?

Com és que els més progres són els que tenen actituds més tradicionalistes, girant simplement els protagonistes?

I, sobretot, no han trobat algun mètode per ser encara més papanates?

diumenge, 10 de maig de 2009

Mitgdial a Montserrat

Dir-ne matinal em sembla absurd, una matinal no comença a quarts d'onze. Però les obligacions de pare primerenc del company tenen això.

Després de la temporada terrible de baixes, esgotament i dificultats varies ahir vaig fer la primera caminada.
Per tornar que millor que tornar als orígens i passejar per Montserrat a bon ritme però badant, glatint mentre veia els que s'enfilaven encordats per les parets i pensant que potser encara sóc a temps de provar de tornar a l'escalada.

Poca cosa: Sant Miquel, dalt del funicular de Sant Joan, Sant Jeroni i baixar pel pla dels ocells.

Tot plegat sembla la rambla de les flors, ple d'estrangers i molta gent gaudint de la boira que tapava el mar. Sobre nostre el sol radiant. Potser la màgia és això.

A dalt de Sant Jeroni una noia que espera una criatura d'aquí menys de dos mesos, felicitats per la tenacitat. Un Japonès, amb sabates i camisa, fent-se fotografiar en contrallum amb les antenes de fons i, de cop i volta, apareix un personatge per la ferrada que arriba a Sant Jeroni i torno a glatir. La muntanya és badar, però també buscar nous camins encara que portin on sempre.

Aturada curta a la basílica i cafè a preu de passeig de gràcia. Ja em sortit de la Rambla.

I ja puc tornar a dir-me excursionista, malgrat que els genolls punxen com si estès passejant dintre d'un camp d'esbarzers.

dijous, 30 d’abril de 2009

De virus, farmacèutiques i conspiracions

Tret d'una etapa d'hipocondria aguda causada per l'estres mai no m'he cregut els consells sanitaris que en nom de la suprema virtut del gènere humà ens han anat colpejant els mitjans de comunicació, com si fossin telers mecànics.

Per això no he enterrat les pipes. Per això i perquè la pipa, la llar de foc i un bon armanyac són arsenal imprescindible per llegir Chesterton. Qui ho pugui entendre m'entendrà.

Ara diu que el virus ve del porc, ja fa uns anys que no podem posar al caldo les esgarrapaderes dels pollastres per culpa d'un altre virus de la família. Pocs, però, parlen de misèria i els que ho fan fan com deia don Santiago, reguen amb desinfectants en lloc de donar millor menjar.

I, és curiós, els desinfectants ja els tenien preparats els senyors de Roche amb un nom que sembla d'acudit... Tamiflu, per si algú està despistat encara.

De tota manera, la conspiració que pregonen els que tenen clar que la direcció del món es personalitzable, tant hi fa si en obscurs despatxos a Suïssa, a Chicago o a Tel Aviv o, com es pensen que desitgen ells a Caracas, a Moscou o a Teheran no s'aguanta. La conspiració ens la fem nosaltres mateixos fent de xaiets mesells en lloc de pensar i fer per nosaltres mateixos sense esperar pares boníssims que ens arreglin els problemes.

dimarts, 28 d’abril de 2009

Reflexions de com es fa feina

M'ha arribat aquesta entrevista.

Resumeix perfectament com penso que s'han de fer les coses, més enllà de l'administració, de la queixa i de les misèries. Si volem tenir algun futur, com a comunitat lingüística, com a país o com el que vulguem ser les coses han d'anar per aquí.

I no parlo de Catalunya, ni de països catalans, ni tant sols de política. Que també.

Parlo de tot. De tot el que és important per a cadascú com a persona. Parlo d'excursionisme, parlo de jocs d'estratègia, parlo de teatre, parlo d'art, parlo de fe i parlo de ciència. Per dir els que m'interessen directament a mi.

Però també parlo de per on va el món, de revolució cultural que no volem creure'ns perquè exigeix que ens portem com si fóssim majors d'edat.

divendres, 10 d’abril de 2009

Dies de plor

Hi ha gent per tot.

Aquesta tarda Barcelona estava plena. De turistes, d'immigrats del regne lluïnt fe i tradició a la plaça nova i de llum de melangia.

Barcelona és un formiguer, sense mestressa (o potser va marxar fa temps de vacances).

Botigues obertes i botigues tancades. Porta per pota, d'amos locals i d'amos que tant de bo siguin locals d'aquí uns anys, potser més que alguns taxistes.

Hi ha dies tristos, per guió i per pluja. Però a vegades la tristor puja la moral.

Amén

dilluns, 16 de febrer de 2009

Ficció

Una de les meves vocacions secretes, n'hi ha més, és escriure.

Tant narrar com fer versos, no tinc preferències. Segurament és per això que vaig començar a fer aquest bloc, per lluir la meva inquietud d'una manera mig anònima.

Sobre els versos, una mica d'auca una mica innocents en parlaré un altre dia. Avui volia parlar sobre narrar. Aquí al bloc he intentat fer a estones d'assagista filòsof, a estones de periodista aficionat i gairebé sempre de narrador de la vida real. Però m'agradaria narrar ficció, perquè les realitats sovint són insípides i perquè a vegades és difícil dir segons quines coses sense jugar-te una querella, o que algú et busqui a la cantonada de casa per donar-te un tanto.

Avui finalment m'he decidit, escriuré ficció, en un bloc nou que crearé quan tingui alguna cosa preparada, però si algú té algun suggeriment que m'ho digui i potser podrem fer realment literatura 2.0.

dilluns, 9 de febrer de 2009

Crònica de l'hospital

Un es pregunta si per ser auxiliar d'infermeria de planta cal fer un curset de sentiment de superioritat, pedanteria i males maneres o és un fet adquirit davant d'una bona part del personal que acompanya als malalts.

Tant és, però començo a estar fart de veure com algunes professions necessiten lluir galons per demostrar-se que realment mereixen un reconeixement i justifiquen les pràctiques que els són més còmodes pel bé del client (pacient en aquest cas).

Sort que de tant en tant et trobes algú que no ha estat absorbit per el sistema, però desgraciadament quan passa és notícia.

dissabte, 7 de febrer de 2009

Shabbat obligat

He sentit explicar a la meva avia que l'any 1940 els diumenges els pagesos havien de treballar d'amagat de la Guardia Civil que volia fer complir la santificació dels diumenges.

A mossen Salvador (mossen sense accent, que és com ho diuen allà) se l'hi enfotia. Jo l'he conegut amb sotana criticant als capellans que duien alçacolls, però mentre fessin la vista grossa quan anava a caçar perdius fora de veda tant hi feia si llauraven en diumenge o en dilluns.

A vegades els profans són més papistes que el papa.

divendres, 6 de febrer de 2009

La cultureta de la seguretat

Els senyors que pensen pel nostre bé i per la nostra seguretat des de la unió europea fan normes que garanteixen que no ens farem malet. Som un planeta d'hipocondríacs que veiem que La Patum és perillosa i la hiper-reglamentem per tal que no sigui possible que hi hagi un accident.

Em costa molt d'acceptar la restricció de les llibertats en funció d'un ideal indiscutible per dogmàtic. En el fons som un grapat de mesells que no acceptem les nostres responsabilitats i preferim delegar-les als estats.

I així ens va.

dijous, 5 de febrer de 2009

Maragallada

La meva mare explica que quan ella anava a l'institut un catedràtic deia que a falta de dinero en las arcas se cambia la ley de educación.

Ara, per despistar al personal del que està passant, en vista que els sindicats de l'educació s'han cansat que fer la feina de distracció i estan calladets, al Maragall de veritat se li ha acudit una gran maniobra de distracció que fa que totes les tertúlies en vagin plenes.

Les vacances escolars són un gran fons de misèries, enveges i grans pontificacions de veritats absolutes. Però d'anàlisis seriosos pocs. Això el Maragall de veritat ho sap perfectament i ara cal distreure el personal. Jo el primer.

dimecres, 4 de febrer de 2009

Sorolls i rurals

Resulta que a aquest món asèptic els molesten les campanes, tan i fa que siguin les de les esglésies o les de les eugues, però naturalment no els fan res els cotxes de la Diagonal. I és fàcil d'explicar el perquè, els urbanites hem rebut una formació papanates sobre l'ideal de la vida rural que fa que no siguem capaços de tolerar el que dona vida al món rural. I no us penseu que els rurals de tota la vida són angelets, que ens coneixem tots (o alguns).

En el fons estem patint una lluita sorda entre una modernitat profundament carca i un fals progressisme bucòlic que ens atrapa als que encara ens creiem el progrés a l'estil del segle dinou i als que ens creiem que hi ha una història i unes tradicions que ens permeten entendre el que som i el que vivim.

La postmodernitat pensant genera uns éssers absurds que és pensen que l'única realitat existent són ells i segurament la realitat no és ni una cosa ni l'altra.

dimarts, 3 de febrer de 2009

Candeleres i marmotes

Em fa gràcia que recuperem tradicions ancestrals de predicció i ritualisme màgic pel camí dels sempre tant odiats nordamericans.

Jo no sóc gaire partidari dels purismes culturals i penso que adoptar rituals no propis no és necessàriament dolent, el que em preocupa una mica és la sensació de que fugim de la candelera perquè té una remota reminiscència religiosa.

A tothom (o pràcticament tothom) li sembla simpàtic l'animaló que surt del cau agafat per uns senyors vestits d'una altra època i ho traiem tangencialment als informatius d'aquest país nostre. Mentrestant som incapaços d'acceptar el folclorisme que representa recordar refranys com ara l'equivalent a la marmota que és el de la candelera (i que curiosament diuen el mateix).

N'Amades va compilar els costums ancestrals del nostre país, que ens semblen menyspreables mentre acceptem i readaptem costums espanyols, magrebins o nordamericans. Sense negar-nos a acceptar alguns d'aquests altres costums hauriem de treure'ns la vergonya de lluïr els nostres, readaptar-los i, fins i tot, presumir-ne.

dilluns, 2 de febrer de 2009

Crisis

La banda sonora és de Supertamp i no sóc el primer que ho relaciona. No sé si algú ho ha relacionat per alguna raó no estrictament sentimental, però jo sí.

Ara et diran que desbarres, la crisis hi és.

Però, ja em perdonareu, la crisis són moltes crisis. No una, ni dues, ni tres. Hi ha milers de crisis diferents i moltes són oportunitats. Desgràciadament no totes.

El problema de la crisis no és econòmic. En tot cas la economia és marginal. La crisis és de moral de tropa i de moral sense adjectius. De fet molts tractats d'economia són tractats de moral i, en el fons, l'economia té molt a veure amb la moral.

Encara diria més, amb la moralitat.

En realitat les coses són més simples del que semblen, però dir-les és molt complicat i corres el risc que et lapidin a la plaça pública.

A més, ningú accepta que la seva moral no es pugui aplicar a la realitat actual, du massa feina.

dissabte, 31 de gener de 2009

divendres, 30 de gener de 2009

Candidats i misèria civil

Jo no esperava la poètica que reclama en Dessmond, de fet el procés de nomenament de'n Tremosa ha semblat un poèma épic del romanticisme: Purità, fosc i perfectament inútil... això sí, molt bonic.
Esquerra recupera una veu amb ressons monàstics amb aspecte de cellerer ebri.

De l'un i de l'altre ja n'enyoro els articles sensats que construeixen pensament civil, d'alguna manera pensament que va més enllà de les tàctiques de partit. Treure persones vàlides i sensates del pensament civil n'augmenta la misèria.

Ignoro si estratègicament són uns bons candidats, vistes les misèries que brollen a les deus internàutiques. Ara bé, tàcticament s'anul·len.

La solvència intel·lectual no té gaire bona predicamenta als blocs, entre moltes altres coses perquè als blocs s'hi desenvolupen les converses de taverna. Anava a escriure de cafè, però una conversa de cafè, per bizantina que sigui, és massa elevada per a la majoria de blocaires incloent-hi algun que té columna als diaris.

dijous, 29 de gener de 2009

El Canvi Climàtic

Seguint la premissa que tot s'ha de justificar il·luminat a la llum del ministeri de la veritat un representant del ram ha dit que les ventades d'aquests dies són culpa de El Canvi Climàtic.

De fet El Canvi Climàtic, segons el pensament políticament correcte, va més enllà del que se'n pugui dir científicament. El Canvi Climàtic és l'essència del mal.

Vivim en un món on se'ns diu que la religió és una cotilla per l'home (i la dona, sobretot per la dona) però estem creant una nova religió amb un deu impersonal, o fins i tot sense, però amb personificacions iconogràfiques del mal (per què deu ser que totes les religions es preocupen més d'identificar els dolents que els bons?).

Un cop personificat en el mal absolut, el Satanàs dels nostres temps, en els que podem permetre'ns tenir un personatge que es torna bo en una serie que es diu Satanàs Cor Petit, podem carregar-li la culpa de qualsevol de les nostres mancances.

De fet no em sorprendria que per reblar el clau de la defensa del conseller Saura aparegui un dia d'aquests la portaveu d'iniciativa dient que la culpa de les crítiques a l'honorable conseller són de El Canvi Climàtic...

O potser sí que ho va dir...

dimecres, 28 de gener de 2009

Any Darwin

Probablement una de les fites paradigmàtiques del pensament modern fou la intuició genial de Darwin sobre la selecció natural.

Aquest any fa dos-cents anys del naixement de l'insigne filòsof (per dir-ho en terminologia de l'època). Perquè en aquella época en que vam consolidar la ciència, un científic i un filòsof eren el mateix. Avui alguns pseudofilòsofs es fan dir científics i alguns pseudocientífics és dediquen a fer filosofia dogmàtica.

Jo, en la meva innocència, pensava que ningú posava en dubte la idea general de la seva hipòtesi i molt menys de la teoria de l'evolució. De fet fa més de trenta anys que l'església catòlica, tot esmenant la frase de Jesús, que a la ciència el que és de la ciència i a Déu el que és de Déu. I en la meva innocència infantil m'havia cregut que l'església catòlica és la institució més anticientífica d'occident, per tant el debat era tancat.

Però resulta que el món protestant és més complicat i occident i el capitalisme és fill de la moral protestant. Hi ha qui ha convertit Darwin en icona de les seves creences (de Déu i de no-Déu).

Si, ja ho sé, us esteu preguntant que té a veure tota aquesta cosa amb aquest senyor. Ell va fer la seva feina, va exposar les seves hipòtesis i va contribuir fortament a consolidar una teoria incipient: La evolució de les especies, que és l'única teoria mínimament científica que s'aguanta, de fet el plantejament general de la teoria és l'únic possible amb el que coneixem, altre tema són els detalls.

Però resulta que ell va inaugurar les hipòtesis i teories que no es poden reproduir al laboratori (resumint-ho d'una manera incompleta i sense entrar en detalls), per tant va posar la primera pedra per trencar el paradigma científic que ens està funcionant fins ara.

Quan ciència i filosofia pertanyien només a les converses dels iniciats els debats teòrics sobre el que és i el que no és eren només tema de l'acadèmia. Avui aquests temes pretenen ser democràtics (seguint la millor tradició protestant) i els codis i l'ignorància amb que es tracten responen a la millor tradició del mercat de Calaf. Per això fem el debat associat proclamant les postures amb eslògans als autobusos.

dimarts, 27 de gener de 2009

Memorial democràtic

El nom en si mateix és un eslògan publicitari. Ho sé, remenar-ho cou i irrita, però no se'n pot dir d'altra manera.

M'he estalviat de parlar de Gaza perquè estava enfeinat en altres coses, però encara em ressona a l'orella les declaracions d'algú que parlava d'un suposat geno-xollo que donava carta blanca a Israel per fer el que vol. No vaig sentir cap crítica a aquest menyspreu a l'holocaust per boca de la mateixa locutora que dies després criticava que se li retirés la excomunió a un bisbe. La criticava perquè resulta que aquest senyor, sens dubte tant mal informat com el palestí del geno-xollo, havia dit que no n'hi havia per tant del genocidi jueu.
Ho deixo per un altre dia, només era una nota per veure per quin jardí ens arrosseguem.

Això del memorial democràtic sembla que té la mateixa projecció de garantia democràtica que tenia la traspassada república democràtica alemanya.
Abans que comenceu a acusar-me de feixista, ni la FAI ni el PC ni el PSOE de 1936 defensaven la república.
En aquella època la república a l'estat només la defensava l'Azaña (que la volia centralista), bona part d'ERC (no tothom, penseu que en un país normal els germans Badia haguessin estat feixistes) i algun despistat més. Ara els comunistes presumeixen de republicans. Visca la desmemòria.

Una de les grans idees del memorial democràtic ha estat treure els recordatoris dels executats pels comitès. Suposo que un dia d'aquests demanaran un carrer a Barcelona dedicat a en Durruti o, pitjor, a el Garcia Oliver. Però parlar de les restes que hi ha escampades als volts de l'Ebre i que poden quedar destruïdes per molins de vent sembla ser que no està dintre de les seves prioritats.

Aquest memorial democràtic feia una cosa bona, recordar els camps de concentració. Però resulta que com que Israel ha atacat Gaza (la història completa pels del memorial no és important, pertanyen al ministeri de la veritat) van decidir que fer una commemoració solemne pública era massa agosarat.
La comunitat jueva de Barcelona s'ha emprenyat. Sincerament, penso que amb raó.

Que fàcils que són les veritats absolutes sempre que no intentem rascar més enllà del que diu el ministeri de la veritat.

dilluns, 26 de gener de 2009

En Saura i el llop

M'ha fet gràcia sentir de trascantó a l'honorable conseller de marrons assortits dient que la gent (els sempre ignorants ciutadans) no ha fet prou cas de les advertències de perill que ens han fet.

El seu problema és que fa tant de temps que diu que morirem de tres mil mals sense que les coses siguin tan greus que hem decidit no fer-li cas. No només per que no ens el creiem, si no, sobretot, per salud mental.

No em fa gaire gràcia comentar això a mort passat, però no podem exigir segons quines coses als ciutadans si després els diem que s'automediquin. Oi que ens entenem?

divendres, 9 de gener de 2009

Estètica

A vegades tinc la sensació que hem perdut el sentit de l'estètica.
No sé si és un problema occidental o és un problema del regne que gentilment ens acull i nosaltres, encapçalats per les ments pensants que fan de bota, l'hem sublimat.
De fet nosaltres tenim problemes d'estètica perquè ens creiem que l'estètica és un fi en sí mateixa i no hem entès que l'estètica forma part de la litúrgia i la litúrgia fa temps que no ens la creiem.

Ja ho sé, no s'entén res.

Fa dies que dono voltes a aquests temes i la senyora ministra dels exercits del regne m'ha fet adonar que el jardí litúrgic i estètic no existeix només a la meva imaginació.

No parlaré de la meva opinió de l'exercit, ni de la meva desafecció al regne que qualsevol lector mitjanament espavilat veurà evident. Parlo de litúrgia.

Un exercit (i una policia, i un parlament, i un jutjat i qualsevol institució que pretengui una durabilitat i una autoritat institucional externa i -sobretot- interna) necessita unes normes litúrgiques que li donin una certa pàtina. Però aquestes normes no poden ser alienes a l'objectiu immediat de qui dirigeix la institució sense carregar-se la formalitat litúrgica que li dona pàtina i cos.

L'acte que ha despertat ires a les espanyes peineteres, menysteniments insidiosos d'arrel masclista aquí i allà i algun elogi buit que he sentit de passada. Però no he llegit ni sentit ningú que en fes un anàlisi sensat (o si més no que jo pugui considerar sensat).

En faré una primera aproximació per si algú pot ajudar-me en la resolució de les meves cabòries:

Resulta que les normes de protocol de l'acte manaven gala pels militars (homes i dones), jaqué pels civils i vestit llarg per les dones civils. La senyora ministra s'ho va saltar, però segur que s'ho va saltar calculadament. El vestit llarg està pensat per les esposes dels senyors d'uniforme i de jaqué.

Però la senyora ministra hi era de ministra, no de senyora de. I va crear el seu propi protocol, se'l va fer a la mida. Va fer-se el monyo reglamentari de gala de les dones militars, va vestir-se amb un esmoquin subtil per tal que no poguessin dir que no anava de gala i deixar que quedés clar que era autoritat. Que és pintés els ulls com les noies de la natació sincronitzada segurament era un homenatge a les noies, també catalanes, que han fet d'exercit desarmat de la marca Espanya.

I fixeu-vos que les legions feministes que la defensen diuen o bé que no ha canviat res o que estava moníssima, quan el que realment és important és que està creant una nova imatge. I per això la van posar allà, per crear imatge i gestionar una institució que tots els defensors de les essències havien aconseguit que estès apunt de convertir-se en un problema.

La foto és de la noticia del periodico.

diumenge, 4 de gener de 2009

La previa dels mags

M'agradaria poder dir que ho faig amb amor. M'agradaria pensar que la màgia de regalar pot esborrar l'angoixa que em provoca triar-los i anar-los a comprar.
Però no en sé. No hi ha res que em provoqui més angoixa que el dia que decideixo comprar els regals, tan hi fa per a qui siguin i quina és l'excusa de l'ocasió.
Per sort aquest any es podia caminar pel carrer, llor al calendari i a la crisi.
Després penso en les criatures, en la il·lusió amb vivim el dia els que fa temps que vam deixar de ser-ho. I també penso que algun dels regals que estic embolicant són més un desig de transmissió del meu viure.

Potser sí que la vida és això.