dissabte, 31 de gener de 2009

divendres, 30 de gener de 2009

Candidats i misèria civil

Jo no esperava la poètica que reclama en Dessmond, de fet el procés de nomenament de'n Tremosa ha semblat un poèma épic del romanticisme: Purità, fosc i perfectament inútil... això sí, molt bonic.
Esquerra recupera una veu amb ressons monàstics amb aspecte de cellerer ebri.

De l'un i de l'altre ja n'enyoro els articles sensats que construeixen pensament civil, d'alguna manera pensament que va més enllà de les tàctiques de partit. Treure persones vàlides i sensates del pensament civil n'augmenta la misèria.

Ignoro si estratègicament són uns bons candidats, vistes les misèries que brollen a les deus internàutiques. Ara bé, tàcticament s'anul·len.

La solvència intel·lectual no té gaire bona predicamenta als blocs, entre moltes altres coses perquè als blocs s'hi desenvolupen les converses de taverna. Anava a escriure de cafè, però una conversa de cafè, per bizantina que sigui, és massa elevada per a la majoria de blocaires incloent-hi algun que té columna als diaris.

dijous, 29 de gener de 2009

El Canvi Climàtic

Seguint la premissa que tot s'ha de justificar il·luminat a la llum del ministeri de la veritat un representant del ram ha dit que les ventades d'aquests dies són culpa de El Canvi Climàtic.

De fet El Canvi Climàtic, segons el pensament políticament correcte, va més enllà del que se'n pugui dir científicament. El Canvi Climàtic és l'essència del mal.

Vivim en un món on se'ns diu que la religió és una cotilla per l'home (i la dona, sobretot per la dona) però estem creant una nova religió amb un deu impersonal, o fins i tot sense, però amb personificacions iconogràfiques del mal (per què deu ser que totes les religions es preocupen més d'identificar els dolents que els bons?).

Un cop personificat en el mal absolut, el Satanàs dels nostres temps, en els que podem permetre'ns tenir un personatge que es torna bo en una serie que es diu Satanàs Cor Petit, podem carregar-li la culpa de qualsevol de les nostres mancances.

De fet no em sorprendria que per reblar el clau de la defensa del conseller Saura aparegui un dia d'aquests la portaveu d'iniciativa dient que la culpa de les crítiques a l'honorable conseller són de El Canvi Climàtic...

O potser sí que ho va dir...

dimecres, 28 de gener de 2009

Any Darwin

Probablement una de les fites paradigmàtiques del pensament modern fou la intuició genial de Darwin sobre la selecció natural.

Aquest any fa dos-cents anys del naixement de l'insigne filòsof (per dir-ho en terminologia de l'època). Perquè en aquella época en que vam consolidar la ciència, un científic i un filòsof eren el mateix. Avui alguns pseudofilòsofs es fan dir científics i alguns pseudocientífics és dediquen a fer filosofia dogmàtica.

Jo, en la meva innocència, pensava que ningú posava en dubte la idea general de la seva hipòtesi i molt menys de la teoria de l'evolució. De fet fa més de trenta anys que l'església catòlica, tot esmenant la frase de Jesús, que a la ciència el que és de la ciència i a Déu el que és de Déu. I en la meva innocència infantil m'havia cregut que l'església catòlica és la institució més anticientífica d'occident, per tant el debat era tancat.

Però resulta que el món protestant és més complicat i occident i el capitalisme és fill de la moral protestant. Hi ha qui ha convertit Darwin en icona de les seves creences (de Déu i de no-Déu).

Si, ja ho sé, us esteu preguntant que té a veure tota aquesta cosa amb aquest senyor. Ell va fer la seva feina, va exposar les seves hipòtesis i va contribuir fortament a consolidar una teoria incipient: La evolució de les especies, que és l'única teoria mínimament científica que s'aguanta, de fet el plantejament general de la teoria és l'únic possible amb el que coneixem, altre tema són els detalls.

Però resulta que ell va inaugurar les hipòtesis i teories que no es poden reproduir al laboratori (resumint-ho d'una manera incompleta i sense entrar en detalls), per tant va posar la primera pedra per trencar el paradigma científic que ens està funcionant fins ara.

Quan ciència i filosofia pertanyien només a les converses dels iniciats els debats teòrics sobre el que és i el que no és eren només tema de l'acadèmia. Avui aquests temes pretenen ser democràtics (seguint la millor tradició protestant) i els codis i l'ignorància amb que es tracten responen a la millor tradició del mercat de Calaf. Per això fem el debat associat proclamant les postures amb eslògans als autobusos.

dimarts, 27 de gener de 2009

Memorial democràtic

El nom en si mateix és un eslògan publicitari. Ho sé, remenar-ho cou i irrita, però no se'n pot dir d'altra manera.

M'he estalviat de parlar de Gaza perquè estava enfeinat en altres coses, però encara em ressona a l'orella les declaracions d'algú que parlava d'un suposat geno-xollo que donava carta blanca a Israel per fer el que vol. No vaig sentir cap crítica a aquest menyspreu a l'holocaust per boca de la mateixa locutora que dies després criticava que se li retirés la excomunió a un bisbe. La criticava perquè resulta que aquest senyor, sens dubte tant mal informat com el palestí del geno-xollo, havia dit que no n'hi havia per tant del genocidi jueu.
Ho deixo per un altre dia, només era una nota per veure per quin jardí ens arrosseguem.

Això del memorial democràtic sembla que té la mateixa projecció de garantia democràtica que tenia la traspassada república democràtica alemanya.
Abans que comenceu a acusar-me de feixista, ni la FAI ni el PC ni el PSOE de 1936 defensaven la república.
En aquella època la república a l'estat només la defensava l'Azaña (que la volia centralista), bona part d'ERC (no tothom, penseu que en un país normal els germans Badia haguessin estat feixistes) i algun despistat més. Ara els comunistes presumeixen de republicans. Visca la desmemòria.

Una de les grans idees del memorial democràtic ha estat treure els recordatoris dels executats pels comitès. Suposo que un dia d'aquests demanaran un carrer a Barcelona dedicat a en Durruti o, pitjor, a el Garcia Oliver. Però parlar de les restes que hi ha escampades als volts de l'Ebre i que poden quedar destruïdes per molins de vent sembla ser que no està dintre de les seves prioritats.

Aquest memorial democràtic feia una cosa bona, recordar els camps de concentració. Però resulta que com que Israel ha atacat Gaza (la història completa pels del memorial no és important, pertanyen al ministeri de la veritat) van decidir que fer una commemoració solemne pública era massa agosarat.
La comunitat jueva de Barcelona s'ha emprenyat. Sincerament, penso que amb raó.

Que fàcils que són les veritats absolutes sempre que no intentem rascar més enllà del que diu el ministeri de la veritat.

dilluns, 26 de gener de 2009

En Saura i el llop

M'ha fet gràcia sentir de trascantó a l'honorable conseller de marrons assortits dient que la gent (els sempre ignorants ciutadans) no ha fet prou cas de les advertències de perill que ens han fet.

El seu problema és que fa tant de temps que diu que morirem de tres mil mals sense que les coses siguin tan greus que hem decidit no fer-li cas. No només per que no ens el creiem, si no, sobretot, per salud mental.

No em fa gaire gràcia comentar això a mort passat, però no podem exigir segons quines coses als ciutadans si després els diem que s'automediquin. Oi que ens entenem?

divendres, 9 de gener de 2009

Estètica

A vegades tinc la sensació que hem perdut el sentit de l'estètica.
No sé si és un problema occidental o és un problema del regne que gentilment ens acull i nosaltres, encapçalats per les ments pensants que fan de bota, l'hem sublimat.
De fet nosaltres tenim problemes d'estètica perquè ens creiem que l'estètica és un fi en sí mateixa i no hem entès que l'estètica forma part de la litúrgia i la litúrgia fa temps que no ens la creiem.

Ja ho sé, no s'entén res.

Fa dies que dono voltes a aquests temes i la senyora ministra dels exercits del regne m'ha fet adonar que el jardí litúrgic i estètic no existeix només a la meva imaginació.

No parlaré de la meva opinió de l'exercit, ni de la meva desafecció al regne que qualsevol lector mitjanament espavilat veurà evident. Parlo de litúrgia.

Un exercit (i una policia, i un parlament, i un jutjat i qualsevol institució que pretengui una durabilitat i una autoritat institucional externa i -sobretot- interna) necessita unes normes litúrgiques que li donin una certa pàtina. Però aquestes normes no poden ser alienes a l'objectiu immediat de qui dirigeix la institució sense carregar-se la formalitat litúrgica que li dona pàtina i cos.

L'acte que ha despertat ires a les espanyes peineteres, menysteniments insidiosos d'arrel masclista aquí i allà i algun elogi buit que he sentit de passada. Però no he llegit ni sentit ningú que en fes un anàlisi sensat (o si més no que jo pugui considerar sensat).

En faré una primera aproximació per si algú pot ajudar-me en la resolució de les meves cabòries:

Resulta que les normes de protocol de l'acte manaven gala pels militars (homes i dones), jaqué pels civils i vestit llarg per les dones civils. La senyora ministra s'ho va saltar, però segur que s'ho va saltar calculadament. El vestit llarg està pensat per les esposes dels senyors d'uniforme i de jaqué.

Però la senyora ministra hi era de ministra, no de senyora de. I va crear el seu propi protocol, se'l va fer a la mida. Va fer-se el monyo reglamentari de gala de les dones militars, va vestir-se amb un esmoquin subtil per tal que no poguessin dir que no anava de gala i deixar que quedés clar que era autoritat. Que és pintés els ulls com les noies de la natació sincronitzada segurament era un homenatge a les noies, també catalanes, que han fet d'exercit desarmat de la marca Espanya.

I fixeu-vos que les legions feministes que la defensen diuen o bé que no ha canviat res o que estava moníssima, quan el que realment és important és que està creant una nova imatge. I per això la van posar allà, per crear imatge i gestionar una institució que tots els defensors de les essències havien aconseguit que estès apunt de convertir-se en un problema.

La foto és de la noticia del periodico.

diumenge, 4 de gener de 2009

La previa dels mags

M'agradaria poder dir que ho faig amb amor. M'agradaria pensar que la màgia de regalar pot esborrar l'angoixa que em provoca triar-los i anar-los a comprar.
Però no en sé. No hi ha res que em provoqui més angoixa que el dia que decideixo comprar els regals, tan hi fa per a qui siguin i quina és l'excusa de l'ocasió.
Per sort aquest any es podia caminar pel carrer, llor al calendari i a la crisi.
Després penso en les criatures, en la il·lusió amb vivim el dia els que fa temps que vam deixar de ser-ho. I també penso que algun dels regals que estic embolicant són més un desig de transmissió del meu viure.

Potser sí que la vida és això.