divendres, 9 de gener de 2009

Estètica

A vegades tinc la sensació que hem perdut el sentit de l'estètica.
No sé si és un problema occidental o és un problema del regne que gentilment ens acull i nosaltres, encapçalats per les ments pensants que fan de bota, l'hem sublimat.
De fet nosaltres tenim problemes d'estètica perquè ens creiem que l'estètica és un fi en sí mateixa i no hem entès que l'estètica forma part de la litúrgia i la litúrgia fa temps que no ens la creiem.

Ja ho sé, no s'entén res.

Fa dies que dono voltes a aquests temes i la senyora ministra dels exercits del regne m'ha fet adonar que el jardí litúrgic i estètic no existeix només a la meva imaginació.

No parlaré de la meva opinió de l'exercit, ni de la meva desafecció al regne que qualsevol lector mitjanament espavilat veurà evident. Parlo de litúrgia.

Un exercit (i una policia, i un parlament, i un jutjat i qualsevol institució que pretengui una durabilitat i una autoritat institucional externa i -sobretot- interna) necessita unes normes litúrgiques que li donin una certa pàtina. Però aquestes normes no poden ser alienes a l'objectiu immediat de qui dirigeix la institució sense carregar-se la formalitat litúrgica que li dona pàtina i cos.

L'acte que ha despertat ires a les espanyes peineteres, menysteniments insidiosos d'arrel masclista aquí i allà i algun elogi buit que he sentit de passada. Però no he llegit ni sentit ningú que en fes un anàlisi sensat (o si més no que jo pugui considerar sensat).

En faré una primera aproximació per si algú pot ajudar-me en la resolució de les meves cabòries:

Resulta que les normes de protocol de l'acte manaven gala pels militars (homes i dones), jaqué pels civils i vestit llarg per les dones civils. La senyora ministra s'ho va saltar, però segur que s'ho va saltar calculadament. El vestit llarg està pensat per les esposes dels senyors d'uniforme i de jaqué.

Però la senyora ministra hi era de ministra, no de senyora de. I va crear el seu propi protocol, se'l va fer a la mida. Va fer-se el monyo reglamentari de gala de les dones militars, va vestir-se amb un esmoquin subtil per tal que no poguessin dir que no anava de gala i deixar que quedés clar que era autoritat. Que és pintés els ulls com les noies de la natació sincronitzada segurament era un homenatge a les noies, també catalanes, que han fet d'exercit desarmat de la marca Espanya.

I fixeu-vos que les legions feministes que la defensen diuen o bé que no ha canviat res o que estava moníssima, quan el que realment és important és que està creant una nova imatge. I per això la van posar allà, per crear imatge i gestionar una institució que tots els defensors de les essències havien aconseguit que estès apunt de convertir-se en un problema.

La foto és de la noticia del periodico.