Ves al contingut principal

Memorial democràtic

El nom en si mateix és un eslògan publicitari. Ho sé, remenar-ho cou i irrita, però no se'n pot dir d'altra manera.

M'he estalviat de parlar de Gaza perquè estava enfeinat en altres coses, però encara em ressona a l'orella les declaracions d'algú que parlava d'un suposat geno-xollo que donava carta blanca a Israel per fer el que vol. No vaig sentir cap crítica a aquest menyspreu a l'holocaust per boca de la mateixa locutora que dies després criticava que se li retirés la excomunió a un bisbe. La criticava perquè resulta que aquest senyor, sens dubte tant mal informat com el palestí del geno-xollo, havia dit que no n'hi havia per tant del genocidi jueu.
Ho deixo per un altre dia, només era una nota per veure per quin jardí ens arrosseguem.

Això del memorial democràtic sembla que té la mateixa projecció de garantia democràtica que tenia la traspassada república democràtica alemanya.
Abans que comenceu a acusar-me de feixista, ni la FAI ni el PC ni el PSOE de 1936 defensaven la república.
En aquella època la república a l'estat només la defensava l'Azaña (que la volia centralista), bona part d'ERC (no tothom, penseu que en un país normal els germans Badia haguessin estat feixistes) i algun despistat més. Ara els comunistes presumeixen de republicans. Visca la desmemòria.

Una de les grans idees del memorial democràtic ha estat treure els recordatoris dels executats pels comitès. Suposo que un dia d'aquests demanaran un carrer a Barcelona dedicat a en Durruti o, pitjor, a el Garcia Oliver. Però parlar de les restes que hi ha escampades als volts de l'Ebre i que poden quedar destruïdes per molins de vent sembla ser que no està dintre de les seves prioritats.

Aquest memorial democràtic feia una cosa bona, recordar els camps de concentració. Però resulta que com que Israel ha atacat Gaza (la història completa pels del memorial no és important, pertanyen al ministeri de la veritat) van decidir que fer una commemoració solemne pública era massa agosarat.
La comunitat jueva de Barcelona s'ha emprenyat. Sincerament, penso que amb raó.

Que fàcils que són les veritats absolutes sempre que no intentem rascar més enllà del que diu el ministeri de la veritat.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

La família

Tots som fills d'on som fills i ser-ne conscient ajuda a no fer el ridícul definir-nos com el que no som. Ser fill d'un o altre no determina com hem de pensar i molt menys quina ha de ser la nostra opció política, de la mateixa manera que el nostre to de pell o la nostra procedència tampoc ho determina.

Però en la nostra família marca i és normal que qui ens mira també vegi emanacions de l'estirp que carreguem. Per bé i per mal. Això ens pot semblar injust. De fet ho és, per això és molt important que si no volem que ens facin atacs personals per causa dels nostres ancestres ens estalviem de jutjar el passat dels col·lectius rivals. Especialment si els jutgem com els jutgem per fer-nos perdonar els nostres pecats originals.

A banda de la part purament pragmàtica és molt perillós construir-se un personatge sense recordar d'on vens o, pitjor, volent amagar-ho. Perquè tots hem de tenir clar l'epitafi de l'Auca del Senyor Esteve Ara podràs ser escultor, però perqu…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.