dijous, 26 de novembre de 2009

Els vells editors


Els vells editors, animats pels qui no ho són o no, avui han fet un gest que pot ser el cant del cigne de la vella premsa.
La dignitat que ara han descobert els editors dels diaris catalans de paper, les sucursals miserioses ja fa temps que no tenen sentit, és  una dignitat mesella. Malgrat tot és dignitat.
No sé si les ordres han sortit del carrer Nicaragua, del carrer Còrsega, de l'Ateneu Barcelonés o del Club de Tenis Barcelona ... S'admeten apostes.
A can (in)mundo s'han indignat i parlen de pensament únic (ja té pebrots la cosa) i de ordres del poder... ells no segueixen ordres del poder, ells són el poder. Parlen de mentides. Crec recordar que un poeta espanyol deia que la realitat el "del color del cristal con que se mira" i a can (in)mundo ho miren tot amb un cristall dels colors de l'estanquera.
Jo no crec en la premissa revolucionària de quan pitjor millor, per això no he estat mai marxista i molt menys leninista, per tant ara com ara ja m'estaria bé que els juristes que s'han convertit en indignes per insistència d'ells mateixos i tots els corifeus que els han fet còmplices de posar el dret per davant del poble deixessin l'estatutet com està.
De dret i de pobles no en parlaré, fora massa llarg. Però algú d'aquests que posa el dret per davant de la realitat i del poble hauria de llegir una mica els clàssics de la ciència ficció des de 1984 a Asimov (suposant que siguin capaços d'entendre).
No, no m'hi sumo. Malgrat que subscric moltes coses que diu l'editorial i que l'objectiu a curt termini ja em sembla correcte, com que no sóc ningú important puc permetre'm el luxe de mirar-m'ho des de fora per poder reaccionar amb les mans lliures. Però llegiu-lo, va més dirigit a nosaltres que al tribunal (que segurament ve de tribu i no de tres).
Els vells editors tenen passat. A ca el senyor conde no han estat mai en contra de qui mana, si més no des de l'any 39. I han escrit i subscrit l'editorial. El Periodico no és en va que en diuen Pscodico. Podem seguir amb els altres, però no cal, oi?
Però els vells editors, que es repeteixen mentalment Lou Grant han decidit que ja els toca emular-lo.

L'editorial el trobareu aquí.
La imatge l'he treta d'aquí.