dilluns, 14 de desembre de 2009

Dia desendreçat

No saps si fa fred o estàs gelat. Et despertes sentint en López Tena proclamant no sé que a les escales de la catedral de Vic i la imatge de les pintures d'en Sert es converteixen en ombres d'una mena de malson que no has tingut.

Fa fred i a més a més plovisqueja. Segueixes sentint a en López Tena encara dient que els de la plataforma global son uns xapuceros. Si no diu altra cosa... Però bandidu, has tingut molts dies per dir-ho, a més tu tampoc em respons el que em va venir al cap ahir, i ara què?

Cafè, esmorzar i feina. Tanco la ràdio. The Original Sounds Of New Orleans. Si més no això reanima, la feina burocràtica pot acabar amb la meva paciència i a més a més s'allarga massa.

Redéu, sí que fot fred. Ràpid cap al metro, fas tard però les reunions informals ja tenen això. Criden als responsables de circulació per megafonia (no tenen dispositius personals per avisar-los?). El metro està espatllat.

Cap al carrer, fred i trucada: Ei nen que vaig tard! No pateixis. Santa paciència. Caminadeta i l'altre metro. A la línia 2 els metros circulen al revés. No a tota, Esparver!

Una hora concretant un projecte a casa el company. El nen amb varicel·la trastejant per allà, vol tornar a l'escola. Prou profitós. Cap a casa amb la intenció de fer feina tota la tarda.

Dinar, cafè i trucada. Hi ha feines que les hauria de cobrar al doble del que ho faig. Agafa el cotxe i ves a prémer un botó. Remordiments per cobrar per apretar un botó. Noi, cobres per saver llegir, no t'hi atabalis.

Quan sigui ric, a la casa hi haurà una habitació on jo pugui fer la pipa. Fa fred per seure al balcó i no tinc ganes d'anar a la taverna. Em molesta el fum de les cigarretes.

De fons sento que hi ha d'haver-hi un caganer. Reiquiem pels pronoms febles i més misèria a la nostra. Yes/Relayer. Si més no els desacords són agradables.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Tot fent endreça

El mes de desembre ha estat, des de que en tinc memòria, un mes complicat.

Comença amb el meu aniversari, era festa gran a casa, en celebràvem tres de cop i segueix amb un crescendo frenètic d'actes socials.
Els actes socials obligats m'atabalen. M'han atabalat des de que en tinc memòria. No, no faré apologia de la desaparició de les celebracions de Nadal.
El meu problema és el temps. No sé seguir el ritme. les setmanes haurien de tenir vint dies i aleshores potser podria pair-ho tot.

El pas del temps, el culte a Cronos, ha estat a la meva vida una mena de terror atàvic irracional i irresistible. I les litúrgies, que jo sempre admiro, en aquest cas no ajuden gaire. Perquè Advent, Nadal i Cap d'Any són ritus de pas. Però és un ritus pervertit per la presa.

Sóc antropòleg aficionat, no m'he dedicat a fer un estudi sistemàtic dels ritus de pas, ni tant sols he llegit sobre el tema. Però no cal ser gaire sagaç per veure que els ritus de pas tendeixen a funcionar amb una estructura de l'estil reflexió (Advent), ritus (Nadal) i ressaca (Sant Esteve). Però coi, això de l'advent no ens interessa, no és immediat i de Sant Esteve n'hem fet el Nadal a casa els sogres.

Malgrat tot, aquest any el ritus va acompanyat de l'espera d'un fill i en el procés d'anar fent espai per la criatura he hagut de fer endreça de l'espai i, sobretot, del cap.

Faig, feia, masses coses.
N'he deixat algunes i hauria de fer temps per posar les coses en solfa... Començant per quest bloc (blog).