divendres, 29 maig de 2009

El matriarcat ecopijo

Ha arribat a casa la propaganda electoral de les eleccions europees. Tots els partits que envien la propaganda l'envien personalitzada per a cada votant (presumpte).

Tots? Tots no, hi ha un partit que encar creu en la unitat familiar i en el vot trival unic segons les consignes del consell de família... encapçalat per la matriarca.

Per què, si no, envien una única carta a nom de la família amb el cognom de la matriarca?

A les famílies homosexuals, a nom de quin dels dos membres envien la carta?

Com és que els més progres són els que tenen actituds més tradicionalistes, girant simplement els protagonistes?

I, sobretot, no han trobat algun mètode per ser encara més papanates?

diumenge, 10 maig de 2009

Mitgdial a Montserrat

Dir-ne matinal em sembla absurd, una matinal no comença a quarts d'onze. Però les obligacions de pare primerenc del company tenen això.

Després de la temporada terrible de baixes, esgotament i dificultats varies ahir vaig fer la primera caminada.
Per tornar que millor que tornar als orígens i passejar per Montserrat a bon ritme però badant, glatint mentre veia els que s'enfilaven encordats per les parets i pensant que potser encara sóc a temps de provar de tornar a l'escalada.

Poca cosa: Sant Miquel, dalt del funicular de Sant Joan, Sant Jeroni i baixar pel pla dels ocells.

Tot plegat sembla la rambla de les flors, ple d'estrangers i molta gent gaudint de la boira que tapava el mar. Sobre nostre el sol radiant. Potser la màgia és això.

A dalt de Sant Jeroni una noia que espera una criatura d'aquí menys de dos mesos, felicitats per la tenacitat. Un Japonès, amb sabates i camisa, fent-se fotografiar en contrallum amb les antenes de fons i, de cop i volta, apareix un personatge per la ferrada que arriba a Sant Jeroni i torno a glatir. La muntanya és badar, però també buscar nous camins encara que portin on sempre.

Aturada curta a la basílica i cafè a preu de passeig de gràcia. Ja em sortit de la Rambla.

I ja puc tornar a dir-me excursionista, malgrat que els genolls punxen com si estès passejant dintre d'un camp d'esbarzers.