No em registro mai als llocs que em demanen nom i cognom. No és del tot cert, però ja és això.
No sóc persona de discussions interminables ni d'opinions irreductibles, no recordo haver insultat mai a ningú per escrit. La civilitat no és aliena a la meva manera de veure el món, i el món virtual és món. Malgrat ell mateix.
Però no em sento còmode publicant coses que no sempre són políticament correctes, tot i que un amic opina que sóc d'una correcció que fa fàstic. Mentre no m'hi guanyi la vida les meves opinions per ser lliures han de ser anònimes. Perquè el delicte en l'estat de dret es tenir opinió pròpia, pensar que l'estat i el dret no poden estar per sobre de la meva consciència ni de la meva persona i posar en dubte algunes coses, per exemple la seva legitimitat.
En el fons sempre he estat una mica individualista, un anarquista fora del manual i m'ha agradat massa poder fer la meva... al meu racó, els altres no tenen perquè patir-me igual que jo no suporto patir als altres.
El grup sempre m'ha fet feredat, tinc la mania de posar-ho tot en dubte i el grup exigeix un comportament gregari, especialment dintre dels grups que critiquen els comportaments gregaris dels altres grups.
I no, no diré que les banderes només serveixen per cremar-les perquè cremar una bandera també és una bandera. I qui ho hagi d'entendre ja m'entendrà.
2 comentaris:
Anònim i lliure, Esparver. I que sigui per molts anys.
Costa trobar expressions curtes i plenes de sentit com ara la teva: "cremar una bandera també és una bandera". N'he pres nota.
És tota teva. Aquesta surt de fotre'm de morros amb massa gent que es pensa que són lliurepensadors i com deia aquell ni són lliures ni són pensadors.
Publica un comentari a l'entrada