En èpoques glorioses, quan treballava per altres, els divendres a la tarda eren absolutament improductius: t'obligaven a estar a l'oficina però ningú et despenjava el telèfon. En el bons moments tenia oficina per a mi sol, tornava del dinar de germanor arrencant-me els punyals mig embafat del vi. Encenia un bon cigar mentre feia la feina burocràtica que ara, que treballo per mi, no trobo temps per fer.
Ara com ara no tinc l'alegria dels divendres com quan anava a l'oficina a treballar, o fer-ho veure. Amb el temps vaig acabar sentint-me funcionari, en el pitjor sentit de la paraula.
És molt difícil mantenir la il·lusió quan no ets amo del teu destí i a més a més tens el meu caràcter si no decideixes quina feina vols fer. No, no tinc esperit de funcionari... però els admiro la tenacitat de preparar unes oposicions.
Ara els divendres són un dia més de bogeria, d'idees que corren amunt i avall, de feina intensa entre bolquers i ordinadors. Però no són gaire diferents a la resta de dies de la setmana, ni l'avantsala del lleure. Per sort, ara, el lleure forma part del dia a dia sense remordiments però amb seqüeles.
2 comentaris:
Potser perquè sempre he treballat per a altri, admiro als que ho feu per a vosaltres. Molta sort!
Gràcies.
Tot té coses bones i coses dolentes, però ara per ara estic content d'haver-m'ho muntat pel meu compte.
Publica un comentari a l'entrada