dijous, 13 de maig de 2010

Sarcasme

La M. diu que sóc sarcàstic.

De fet ho deia abans que el sarcasme no em permetés mantenir la salut dintre de l'espai raonable.

La salut d'aquest país es fonamenta en el sarcasme, si ens prenem gaire seriosament la nostra vida ens caldran antidepressius injectat en vena.
Sentia per la ràdio l'altre dia a l'Enric Vila, de la mateixa collita que jo -enveja que hi hagi gent de la meva promoció que ja sigui referència intel·lectual- queixant-se que l'hagin etiquetat de descarat.

Segur que el sarcasme era només a la meva ment. Però té la seva gràcia que vulgui vestir de normalitat atrevir-se a criticar l'esclerosi esquerranosa que fa que dir segons què sigui políticament incorrecte.

A la tertulia, penso que era a Catalunya Ràdio, hi havia representants de la intel·lectualitat de la nomenklatura nicaraguenca. Parlaven de Pla. Parlar de'n Pla és tabú a aquest país nostre, perquè ens hem cregut les bajanades filociutadanes que se n'han dit (si voleu saber que és filociutadanisme, llegiu la viquipèdia en castellà) o perquè no ser marxista ha estat una de les coses més perseguides.

Tot això ho dic des de una profunda antipatia a una bona part del personatge. Dels dos personatges, no puc fer-hi més, però l'altar de la correcció incorrecta mereix cremar molt encens.