L'esparver havent dinat, mig endormiscat, sense haver pres cafè, emmurriat i capficat per un projecte que no acaba d'engegar com tocaria, entra al metro.
És l'hora que els que dinem d'hora ja arrenquem la tarda i els indígenes que encara estan de vacances a la ciutat tornen de la platja per anar a dinar. A la Barceloneta dues noies que podrien haver inspirat a Nabokov i que fan pensar a l'esparver que s'està fent vell tot i que li revifen sensacions passades.
La primera constatació és que una noia es pot emperifollar mantenint la candidesa d'abans de bullir. Parlen català, un català ciutadà però sense castellanitzar. Els que em poden entendre saben de què parlo. L'una potser un xic massa pintada, l'altra amb la cara neta i deixant entreveure que usa un biquini complet.
La conversa d'adolescents o de senyores que fan el cafè amb llet a quarts d'onze en alguna granja de la Via Augusta. Tres cents euros en colònies. L'esparver pensa no m'he gastat ni la meitat en figuretes de plom i li cou la consciència.
Tu no ets més que net d'una minyona i fill de mestres.
Potser sí que les classes existeixen, però només em fa enveja la naturalitat amb que ho viuen.
L'esparver arriba a la seva parada. Surt del tren més content i disposat a aturar-se a algun bar que sàpiguen fer cafè.
2 comentaris:
Que n'ets de valent, Esparver!
Si jo hagués sortit de casa sense fer el cafè, no m'hauria adonat de res.
Indubtablement som companys: hi ha res millor que badar pel camí?
La vida és badar Xiruquero, la resta és un apèndix sovint molest.
Publica un comentari a l'entrada