dissabte, 23 d’octubre de 2010

Casa meva sempre té les portes obertes

... vingui qui vingui. Perquè, tot hi haver-hi cases d'algú, casa meva és casa teva. Això sí, dutxa't abans de venir i les bestioletes no humanes deixa-les a la porta. Potser un altre dia podem filosofar sobre animals-persona i persones-animal.
Si no vols carn farem peix, si tampoc vols peix menja't només les mongetes, no hi poso xorís per si de cas. Però jo em menjaré el conill amb cargols que tinc al foc, la penitència alimentària no la faig ni per quaresma... potser algun dia t'explicaré per què.

No vols que vingui un senyor gran al que li atribueixes un poder excels sobre les conciències. Et dirè un secret: té més poder sobre els que no voleu que vingui que sobre els altres: creients i indiferents. Si vol venir a casa posaré un plat més a taula, no penso que vulgui venir: ja l'hauran atabalat prou.

Dius que tallaran carrers i que s'hi gastaran molts diners. Segurament, diumenge passat ningú em va preguntar si em semblava bé que tallessin els carrers del voltant de casa perquè uns quants de la secta més important del món (els esportistes) circulessin en calces, ni si em semblava bé pagar les hores extres dels amabilissims urbanos que vigilaven que no circulés per on volia circular. Servituds de que no tothom pensi igual, la llibertat és això.

Que què faré jo d'aquí quinze dies? Marxar de Barcelona, de la mateixa manera que vaig marxar per les olimpíades. Les multituds m'atabalen i els cultes a la personalitat em posen trist, com deia aquell: no era això companys.

dijous, 7 d’octubre de 2010

Cànon excursionista

Sempre he estat una persona d'excursionisme anàrquic, pràcticament mai he estat soci de cap entitat excursionista i la meva formació excursionista ha estat molt autodidacta, això ha fet que la meva relació amb la muntanya hagi estat molt parcial i bastant centrat a les zones superpoblades d'excursionistes, esportistes i duminguerus.

Algun dia potser parlaré de les espècies de bípedes que poblen les nostres muntanyes, però per ara ho deixo en aquest comentari.

Al que anàvem: la M. té vocació enciclopedista i ara que està en procés de conversió cap a excursionista consort la voldria dur a uns quants cims significatius que no requerissin un gran esforç i així de passada portar a l'esparveret a veure el país... I aquí vaig trobar-me un problema: No m'he construït un cànon excursionista, per tant he hagut de buscar-ne un.

Havia sentit parlar del repte dels 100 cims, i he pensat que si hi ha 100 cims pot servir de base per fer un cànon. M'ho miro i  penso que anem bé, el cim més baixet està a 40 m sobre el nivell del mar, això vol dir que n'hi ha per tothom i sobre el mapa sembla que estan repartits per tot el principat. Però, ai las, no hi ha el turò de l'Home!!!. Seran els 101 cims, el primer cim que vaig fer conscientment que feia un cim, no pot faltar a la llista.

M'ho he d'anar pensant, però ja està decidit que un dia d'aquests anirem a fer el turó de Montgat: 40 m sobre el nivell del mar i no hi he pujat mai... Us aniré informant.