Ves al contingut principal

Cànon excursionista

Sempre he estat una persona d'excursionisme anàrquic, pràcticament mai he estat soci de cap entitat excursionista i la meva formació excursionista ha estat molt autodidacta, això ha fet que la meva relació amb la muntanya hagi estat molt parcial i bastant centrat a les zones superpoblades d'excursionistes, esportistes i duminguerus.

Algun dia potser parlaré de les espècies de bípedes que poblen les nostres muntanyes, però per ara ho deixo en aquest comentari.

Al que anàvem: la M. té vocació enciclopedista i ara que està en procés de conversió cap a excursionista consort la voldria dur a uns quants cims significatius que no requerissin un gran esforç i així de passada portar a l'esparveret a veure el país... I aquí vaig trobar-me un problema: No m'he construït un cànon excursionista, per tant he hagut de buscar-ne un.

Havia sentit parlar del repte dels 100 cims, i he pensat que si hi ha 100 cims pot servir de base per fer un cànon. M'ho miro i  penso que anem bé, el cim més baixet està a 40 m sobre el nivell del mar, això vol dir que n'hi ha per tothom i sobre el mapa sembla que estan repartits per tot el principat. Però, ai las, no hi ha el turò de l'Home!!!. Seran els 101 cims, el primer cim que vaig fer conscientment que feia un cim, no pot faltar a la llista.

M'ho he d'anar pensant, però ja està decidit que un dia d'aquests anirem a fer el turó de Montgat: 40 m sobre el nivell del mar i no hi he pujat mai... Us aniré informant. 

Comentaris

Xiruquero-kumbaià ha dit…
El Turó de Montgat és importantíssim, Esparver: sembla que va ser allí on uns quants joves benestants de Barcelona van decidir fundar la que és considerada la primera entitat excursionista: la "Associació Catalanista d'Excursions Científiques". Un monòlit -espero que encara hi sigui- ens ho recorda.
Un bon començament.
esparver ha dit…
No en tenia ni idea.
Si el cap de setmana vinent no plou hi pujarem, ja en faré una ressenya.

Entrades populars d'aquest blog

El dia que van ploure llimacs

Hi ha dies que tot s'enfonsa com en una mena de maledicció. No l'entenem, no la pensem i a vegades no sabem si la vivim.

Sota un núvol de plom, de quan la primavera no ha esclatat encara però ja s'apropa la lluna que l'ha de fer créixer, se senten tabals que animen una cursa que banalitza gladiadors mentre jo fumo una pipa un cop fetes les ablucions rituals (aquest diumenge sí).

Després en una conversa banal algú s'ha pensat que m'he enfadat i s'ha sentit ofès. Sense causa conseqüència. A l'escola no em van ensenyar a callar i a casa no ho vaig aprendre.
No, això no em fa una ànima lliure. Sóc presoner del meu caràcter i ves a saber què me'l va forjar.

El diumenge a la civilització és el primer dia de la setmana, de fet ja fa temps que vaig descobrir que les meves setmanes funcionen millor de diumenge a dissabte que de dilluns a diumenge.

Hi ha qui s'arrossega pel terra mentre et cau del cel, sort en tenim que algun savi t'avisa. Sort en ten…

Drôle de guerre

En castellà solen dir-ne la guerra extraña però jo ho expressaria com a tramoia de guerra (o guerra de tramoia). És el període que va des de que França i la Gran Bretanya declaren la guerra al nazisme fins que comença la Batalla de França.

Fa tota la pinta que això nostre (el procés o lu nostru) està en un període igual. Qui té força s'està llepant les ferides i qui no en té està esperant a que algú faci alguna cosa. Tot va sempre del mateix: Hem De Fer Alguna Cosa. De fet Heu De Fer Alguna Cosa. Jo ja en tinc prou amb els meus problemes.

Però tant se val, ara patim la campanya electoral més absurda de la història i tot sembla que va de pujada. Ni analitzar enquestes podem perquè la boira de guerra és massa espesa i no sabem (i tampoc intuïm) com anirà la participació un dia laborable.

Però recordeu una cosa: el 27S desmenteix el mite que diu que l'abstenció és espanyolista. Per la resta, ja ho veurem. Però ara tot és tramoia. Tot.

Bon any 2018

El antics comencem el dia amb la posta de sol.
El sol ja és post fa pràcticament una hora al centre del món (que no és l'estació de Perpinyà com deia aquell empordanès que feia veure que estava sonat) si no Barcelona. Evidentment.
Ja som a 2018 i podem fer repàs de l'any que ja hem viscut.
A casa bé, gràcies. El millor any dels darrers quatre.
A la tribu no tant, però no és altra cosa que la ressaca d'una festa que dura massa.
Tampoc hem de patir, la vida va fent i mai res acaba si no ho matem nosaltres mateixos.
Gaudiu del nou any, deixeu les rèmores negatives per altres temps i perdoneu la pastoral.

Bon any (i Viva Cartagena)

Nota a peu de vida

Hi ha coses que les veus venir, no perquè siguin evidents ni perquè la vida sigui determinista (prefereixo pensar que no ho és) si no perquè a tots ens és molt més còmode repetir patrons i a certa edat canviar és difícil, sobretot si tens por.

Jo també en tinc de por, sempre n'he tingut malgrat no sempre n'he estat conscient. Sí miro enrere moltes de les decisions que he pres a la vida seguint consells no han estat decisions meves, han estat decisions de la por d'altres persones que jo he subscrit per por a les opinions d'altri.

Ep, també he fet la meva molts cops i també m'he equivocat. No tenir por no garanteix no equivocar-se, però no saber que tens por és garantia d'error.