Segurament segueixo sent anglòfil perquè no he estat mai a Londres. Quan un coneix alguna cosa per referències pot fer-se'n una imatge ideal; bona o dolenta, tant se val, però ideal. Si una cosa la vius mai no és perfecta, mai no és pura, perd una part important de la fantasia mística imprescindible de les utopies.
Alguns van fer el viatge, a Ítaca o a Icària, i van descobrir estàtues de bonze amb peus de fang i es van pensar que totes les estàtues tenen peus de fang. La gràcia està en fer el viatge sabent que les estàtues segurament seran a terra, però fa molta mandra anar a aixecar-les.
L'altre problema és que als llocs i va un mateix, acompanyat o no, però mai empés. Si hi vas empés no hi vas, t'hi porten, per tant una part important de tu es queda on eres.
El problema de tot plegat es que es molt més fàcil que et portin als lloc que anar-hi tu mateix.
23 d’agost 2010
20 d’agost 2010
La travessa
Els millors estius de la meva vida fins ara, si més no els estius que en tinc un record més viu i feliç, van ser els tres estius que vam dedicar a fer el tram català de la GR-11, la transpirenaica del sud dels Pirineus... després van començar els fills, les parelles i aquestes coses que priven de desaparèixer deu dies sense que gairebé ningú tingui noticies teves.
Ja fa uns quants anys d'això... Estava ordenant llibretes i m'he trobat la llibreta del segon any, segurament el menys reeixit, i he recordat la candidesa i la inconsciència amb la que vam plantejar l'aventura. Perquè va ser una gran aventura, molt més enllà de l'esport: si un dia estàvem cansats i hi havia una fonda allà ens quedàvem, l'objectiu no era arribar aquí o allà, l'objectiu era viure... I si una nit calia dormir en un corral, a un corral vam dormir.
Tinc ganes de tornar-hi, de tornar a fer pelegrinatges d'aquest abast: per misticisme i per durada. Amb la durada hauré de transigir mentre el nano sigui petit, però encara queden uns quants objectius amb sentit transcendent nous i per repetir, i alguns són simples matinals.
Dic simples pensant en els ximples que només viuen de la dimensió esportiva moderna de les coses... Tan de bo tornéssim al sentit de l'esport dels inventors de l'esport.
Ja fa uns quants anys d'això... Estava ordenant llibretes i m'he trobat la llibreta del segon any, segurament el menys reeixit, i he recordat la candidesa i la inconsciència amb la que vam plantejar l'aventura. Perquè va ser una gran aventura, molt més enllà de l'esport: si un dia estàvem cansats i hi havia una fonda allà ens quedàvem, l'objectiu no era arribar aquí o allà, l'objectiu era viure... I si una nit calia dormir en un corral, a un corral vam dormir.
Tinc ganes de tornar-hi, de tornar a fer pelegrinatges d'aquest abast: per misticisme i per durada. Amb la durada hauré de transigir mentre el nano sigui petit, però encara queden uns quants objectius amb sentit transcendent nous i per repetir, i alguns són simples matinals.
Dic simples pensant en els ximples que només viuen de la dimensió esportiva moderna de les coses... Tan de bo tornéssim al sentit de l'esport dels inventors de l'esport.
18 d’agost 2010
Un trencall
Com heu vist els més fidels porto molts dies callat al bloc. No és un tancat per vacances, les vacances no toquen fins al setembre, ni tant sols és una crisi d'idees com les que es van posar de moda aquest curs.
Sí, parlo de cursos tot i que fa temps que no els pateixo per raons docents pròpies i encara no surten de raons docents filials, però ja vaig entrenat de cara a quan toqui, que no trigarà gaire.
Tot plegat és un tancat per falta de capacitat d'expressió o per sobredosi de prudència. Cadascú té la seva memòria històrica feta d'experiències personals, però a vegades podem fer-ho una mica millor que el memorial ¿democràtic? i volem recordar tots els nostres i els que no foren dels nostres.
Però ara he arribat a una nova tranquil·litat d'esperit que xoca amb la maledicència, la rauxa i l'estirabot... I se'm fa impossible parlar d'aquest país cursi i bastant escleròtic. Quan canvies la matèria de pensament, l'imaginari al voltant del que vius, per poc rigorós que siguis costa molt escriure res coherent.
Sí, parlo de cursos tot i que fa temps que no els pateixo per raons docents pròpies i encara no surten de raons docents filials, però ja vaig entrenat de cara a quan toqui, que no trigarà gaire.
Tot plegat és un tancat per falta de capacitat d'expressió o per sobredosi de prudència. Cadascú té la seva memòria històrica feta d'experiències personals, però a vegades podem fer-ho una mica millor que el memorial ¿democràtic? i volem recordar tots els nostres i els que no foren dels nostres.
Però ara he arribat a una nova tranquil·litat d'esperit que xoca amb la maledicència, la rauxa i l'estirabot... I se'm fa impossible parlar d'aquest país cursi i bastant escleròtic. Quan canvies la matèria de pensament, l'imaginari al voltant del que vius, per poc rigorós que siguis costa molt escriure res coherent.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)