Avui és dia gran. La festa és el símbol i no hi ha que faci més festa que el futbol (oi, gent?).
Els dies comencen al capvespre i ho farem lloant una batalla incruenta en una justa de valors moderns. Després, al matí, alguns prendrem palmes i branques d'olivera disposats a celebrar no sabem gaire què, fum de reis a l'ombra.
De tota la mitologia cristiana l'entrada a Jerusalem sempre és el que m'ha costat més de pair, molt més que la creu. Sóc així de raro, que voleu fer-hi.
I d'avui en vuit Sant Jordi. No sé a on el viuré gràcies a la superposició de calendaris que permet trencar una mica la rutina. Mort al calendari de la revolució, mort a la deessa raó.
I no, no sabem fer poesia a cop de teler, deixem que la melodia brolli poc a poc. I ballem com David.
16 d’abril 2011
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Suposo que ja toca
Vaig voler començar una cosa però per variar la realitat m'ha passat per sobre. És evident que no me n'estic sortint de la mateixa m...
-
Quan tens canalla que no és dins de la normalitat estadística la corrent que arrossega el dia a dia de l’estructura administrativa que ni ta...
-
Una de les coses més esgotadores que estem vivint són debats recurrents sobre pocasoltades formals sense cap interès real. Forma part del di...
-
Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...
2 comentaris:
Abans el dissabte era Dissabte de Glòria. Que hagués coincidit amb Sant Jordi.
Calendaris.
A vegades intentar fer les coses bé serveix per carregar-nos tradicions més importants.
Publica un comentari a l'entrada