Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: juny, 2011

Crònica d'un canvi de cicle

Avui parlo de mi.

Quina gràcia té si no escriure un bloc si no pots parlar de tu mateix?

Poc a poc, a tot arreu van passant coses. I no totes van per on voldries.
Quan planteges que començar l'estiu vol dir començar un període de feina prou gran com per fer-te decidir que l'esparveret estreni guarderia, vol dir que sovint les coses no passen segons la lògica normal dels temps si no que passen segons una lògica pròpia del fat.

Mentre escric, fora, el sol de resquitllada somriu a la paret de l'edifici del davant.

Sovint la tristor de recordar antigues ferides, un fotimer de llibretes que cremaré per Sant Joan, no és més que una pipa políticament incorrecta.

Cansat

Qui de bona fe es pensa que "els indignats" són una colla d'espontanis sense cap organització al darrera, patina.
Qui es pensa que el que va passar ahir era inevitable no ha fet un anàlisi gaire acurat del que passa.
Però si ens creiem els vídeos intoxicants com el que s'està fent servir per acusar als mossos de provocar els aldarulls simplement la nostra candidesa és colossal.

Deixo a banda el numeret del conseller Puig (en un país normal ja estaria destituït, però si vam aguantar quatre anys al tàndem Saura-Boada podem aguantar-ho tot) en ocasió de la roda de premsa de l'inefable Arcadi Oliveres.

Però no tinc ganes de deixar passar la roda de premsa que va fer en nom de Justícia i Pau. Ja sabem que Justícia i Pau és ell i ell és Justícia i Pau. Sempre he tingut problemes amb els venedors de veritats absolutes i amb els posseïdors de la veritat i del progrés. Viuria millor si fes cas a un professor que vaig tenir que en pau descansi que ens deia allò de "…

Jo també sóc Antonymous

No ho tradueixo, no tinc temps i ja en parlaré quan pugui:

Ho he tret del bloc del Jose Rodríguez que avui ha tingut la gentilesa de resumir el que jo penso molt millor de com ho faria jo:

Hay dos cosas que yo no acepto:


Me declaro Antonymous a la censura que realiza Anonymous y al cierre del Parlament de los de #acampadabcn

La primera es acallar por la violencia a alguien. Que anonymous se dedicara a hackear, tumbar o cerrar las webs de las organizaciones o instituciones o incluso personas que no comulgan con sus ideas es algo que puede sonar “muy revolucionario” pero no deja de ser lo más reaccionario que se puede hacer en la sociedad de la información. Es el fascismo traducido a bit, el acallar en base a la pura violencia. Es lo mismo que abuchear a alguien que sale a hablar en público, o ir a reventar un acto político. El “por mis huevos” te acallo y te quito la voz. Sin ninguna otra legitimidad que el simplemente lo que dices no me gusta. Sin ningún lugar al que apelar, s…

Fútil

Ara sembla que la modernitat és fer focs de camp a les places públiques. Curiós, a la vegada que ens han prohibit l'acampada lliure.
Jo, tot innocència, em pensava que els focs de camp estaven passats de moda, però sembla ser que no. Política vintage enlloc de mirar endavant. Ho dic amb un somriure nostàlgic.

Malgrat tot, perquè una cosa funcioni cal treballar. No és garantia de gaire cosa, però és condició necessària... No suficient. I mentre fem focs de camp veiem que la feina ben feta pot triomfar malgrat tot. Ep, podem fer focs de camp i la feina ben feta, però un moment o altre cal dormir.

Deu ser per allò de que parlar de valors és parlar de veritats revelades: quan algú em parla de llibertat i justícia un tic fa que se me'n vagi la mà a la butxaca. Caminant pels marges sempre acabes enfangat, però el camí no sempre mena cap a on tu vols anar.