dilluns, 20 de juny de 2011

Crònica d'un canvi de cicle

Avui parlo de mi.

Quina gràcia té si no escriure un bloc si no pots parlar de tu mateix?

Poc a poc, a tot arreu van passant coses. I no totes van per on voldries.
Quan planteges que començar l'estiu vol dir començar un període de feina prou gran com per fer-te decidir que l'esparveret estreni guarderia, vol dir que sovint les coses no passen segons la lògica normal dels temps si no que passen segons una lògica pròpia del fat.

Mentre escric, fora, el sol de resquitllada somriu a la paret de l'edifici del davant.

Sovint la tristor de recordar antigues ferides, un fotimer de llibretes que cremaré per Sant Joan, no és més que una pipa políticament incorrecta.

dijous, 16 de juny de 2011

Cansat

Qui de bona fe es pensa que "els indignats" són una colla d'espontanis sense cap organització al darrera, patina.
Qui es pensa que el que va passar ahir era inevitable no ha fet un anàlisi gaire acurat del que passa.
Però si ens creiem els vídeos intoxicants com el que s'està fent servir per acusar als mossos de provocar els aldarulls simplement la nostra candidesa és colossal.

Deixo a banda el numeret del conseller Puig (en un país normal ja estaria destituït, però si vam aguantar quatre anys al tàndem Saura-Boada podem aguantar-ho tot) en ocasió de la roda de premsa de l'inefable Arcadi Oliveres.

Però no tinc ganes de deixar passar la roda de premsa que va fer en nom de Justícia i Pau. Ja sabem que Justícia i Pau és ell i ell és Justícia i Pau. Sempre he tingut problemes amb els venedors de veritats absolutes i amb els posseïdors de la veritat i del progrés. Viuria millor si fes cas a un professor que vaig tenir que en pau descansi que ens deia allò de "burro, no pensis". Però tinc el problema que penso pel meu compte i no aguanto gaire bé l'autoritat. Menys encara la que es disfressa de col·lega.

La convocatòria de concentració d'ahir es deia "aturem el parlament". Si dones suport als indignats però com va dir el senyor Oliveres ahir no estàs d'acord a aturar el parlament ho has de dir abans que li fotin la bossa d'escombreries pel cap a l'honorable Boada. Dir-ho després mentre seguim donant suport al moviment són ganes de fer el préssec.

Per cert, sense especials ganes de tocar la pera, ja que Justícia i Pau donen suport als indignats amb tot especialment amb els bancs, ja han renunciat a l'ajuda que reben d'UNNIM?

divendres, 10 de juny de 2011

Jo també sóc Antonymous

No ho tradueixo, no tinc temps i ja en parlaré quan pugui:

Ho he tret del bloc del Jose Rodríguez que avui ha tingut la gentilesa de resumir el que jo penso molt millor de com ho faria jo:

Hay dos cosas que yo no acepto:


Me declaro Antonymous a la censura que realiza Anonymous y al cierre del Parlament de los de #acampadabcn

  • La primera es acallar por la violencia a alguien. Que anonymous se dedicara a hackear, tumbar o cerrar las webs de las organizaciones o instituciones o incluso personas que no comulgan con sus ideas es algo que puede sonar “muy revolucionario” pero no deja de ser lo más reaccionario que se puede hacer en la sociedad de la información. Es el fascismo traducido a bit, el acallar en base a la pura violencia. Es lo mismo que abuchear a alguien que sale a hablar en público, o ir a reventar un acto político. El “por mis huevos” te acallo y te quito la voz. Sin ninguna otra legitimidad que el simplemente lo que dices no me gusta. Sin ningún lugar al que apelar, sin ningún tribunal al que recurrir, ni siquiera ningún lugar donde pedir disculpas o llorar. Es simplemente la violencia de un ataque DDOS por la violencia. Y punto. (Por cierto, escribiendo esto me juego que los de Anonymous me peten el servidor, me rebienten las claves de mi blog, me hackeen o cualquier cosa, su acción violenta no se limita a acallar a poderosos, en general han apuntado bastante bajo).
  • Por otro lado considero que no dejar entrar o ejercer su función a los diputados al Parlament es una gran violación a la democracia. No es sólo que priven a los diputados y a los trabajadores del Parlament de la posibilidad de hacer su trabajo, sino que nos privan a los ciudadanos de nuestras cámaras políticas. A mí no me gusta ni un pelo las leyes que el día 15 el gobierno de la Generalitat de CiU y el PP van a aprobar. Ni un pelo. Pero tienen la mayoría de los votos de los ciudadanos de Catalunya, son la cámara con la que nos hemos dotado para establecer que políticas públicas hacer y cuales no. Y en vía a la violencia (sea o no pasiva) no pienso aceptar que los diputados no puedan tomar las decisiones para los cuales los ciudadanos les hemos mandatado.

dimecres, 1 de juny de 2011

Fútil

Ara sembla que la modernitat és fer focs de camp a les places públiques. Curiós, a la vegada que ens han prohibit l'acampada lliure.
Jo, tot innocència, em pensava que els focs de camp estaven passats de moda, però sembla ser que no. Política vintage enlloc de mirar endavant. Ho dic amb un somriure nostàlgic.

Malgrat tot, perquè una cosa funcioni cal treballar. No és garantia de gaire cosa, però és condició necessària... No suficient. I mentre fem focs de camp veiem que la feina ben feta pot triomfar malgrat tot. Ep, podem fer focs de camp i la feina ben feta, però un moment o altre cal dormir.

Deu ser per allò de que parlar de valors és parlar de veritats revelades: quan algú em parla de llibertat i justícia un tic fa que se me'n vagi la mà a la butxaca. Caminant pels marges sempre acabes enfangat, però el camí no sempre mena cap a on tu vols anar.