28 de novembre 2012

El drama del PRI català

Els partits tradicionalment importants a Catalunya , llegiu PSC i CiU, han aspirat durant molts anys a ser el PRI mexicà.

El PRI és un partit que en el seu nom hi porta escrita una contradicció: no es pot ser a la vegada revolucionario i institucional. Deixant de banda el nom, el PRI ha estat sempre una gran màquina de poder: per tant un imant molt intens per a tot tipus d'aprofitats i de corruptibles.

Als dos gran partits catalans els ha passat una cosa similar. No sé que hi ha de cert, ni de punible, en el numeret de les detencions i les imputacions del PSC. Però entre això, aquella opereta bufa de l'infame jutge Garzón i el cas Pretòria (va repartir a exconvergents i alcalde del PSC, PRI altre cop) i el vesper del cas Palau oi que no ens farem mal? sembla que estem entrant al crepuscle de l'status quo.

Jo sempre he sostingut la hipòtesi que Catalunya és un dels racons del planeta més semblant a la mitologia del Far West i que és per això que tenim tanta fe en les revoltes de Pancho Villa. I no només perquè Mexic es convertís en el santuari dels fugitius de les dictadures europees.

Tot això funciona, és un dir, quan el PRI imaginari (o real) és un partit únic. I a Catalunya hem tingut durant molts anys dos partits únics, dit d'una altra manera, hem tingut dos PRI coixos que s'han tapat les vergonyes mútuament. Parlo de les estructures i l'eixam que els envolta i fa veure que mira cap a una altra banda mentre para la mà per si cauen les engrunes o una cosa més gran.No parlo de la gran massa de militants, la majoria de bona fe, ni tant sols dels líders visibles (estic convençut que més d'un sortirà esquitxat de coses que ni controla ni coneix).

No aspiro a tenir un país purità, sol ser el principi d'un altre tipus d'encarcarament mental, però ens hauríem de començar a treure del damunt tota aquesta ronya que només serveix per posar pals a les rodes a qualsevol procés que vulguem tirar endavant.

25 de novembre 2012

Ja ens hem votat a sobre

On són aquells que diuen que la gent passa de les eleccions catalanes?

Avui he estat tot el dia neguitós. Pendent de les eleccions, de les cotilleries, dels rumors, dels observadors estrangers del PP, de les paperetes estranyes i de les absurditats de les juntes electorals.

Vist el resultat, tot i perdre vots, ha guanyat l'status quo.

Penso que això serà de mal governar, no crec que tal com estan les coses ningú vulgui entrar al govern: vaja, no veig ERC assumint un pressupost restrictiu. El que és un fet és que ara tenim una idea molt clara de quina és la relació de forces actual a Catalunya: un 70% de participació és molta. Ara, això és fa evident que no és compatible amb un govern fort.

A banda de que fa el govern al dia dia hi ha el tema del referèndum. M'atreveixo a fer una aposta: No hi ha manera humana de convocar-lo. Podrien sorprendre'm, no seria el primer cop que em sorprenen.

El president Mas ha demanat un govern de coalició (sense dir-ho). Potser caldrà tornar a votar el parlament d'aquí sis mesos i serà una mala notícia.

Només un apunt final: Estic content que el PSC hagi salvat els mobles, però com no facin una anàlisi millor dels resultats que la darrera vegada la cosa pot ser bastant trista, per ells i per Catalunya.

I una addenda sobre les CUP: Tindrem el 15M al parlament, molt soroll i faran el titella com SI. Al temps.

23 de novembre 2012

Capvespre


Es va fent fosc poc a poc. Mentre al twitter veig desfilar els eslògans d'última hora dels partits polítics.

El meu vot no és gaire disputat: el tinc bastant clar malgrat el partit, el candidat i altres detalls col·laterals. Sóc dels que penso que l'important és que tothom voti, perquè em crec que els vots som més importants que ocupar el carrer. Sí, sóc així de conservador.

A alguns la campanya se li està fent llarga. A d'altres quinze dies més els hagués anat molt bé. Al PSC li falten un parell de mesos...

A manca del que pugui publicar demà El Mundo el miseriòmetre i el brutòmetre d'aquesta campanya estan apunt de rebentar. Realment fa fàstic tot aquesta tonteria.

Però res: diumenge, amb els nens, a votar.

19 de novembre 2012

El debat de Calaf

Ahir vam patir el debat electoral a tots. Set personatges darrera un faristol mentre l'immundo intenta crear un nou cas Banca Catalana pensant-se que això del cas Palau no és l'acudit del dentista (oi que no ens farem mal).

Deia que set personatges darrera un faristol feien debat. Els missatges no van ser gran cosa, els personatges:

En López Tena crispat, amb un pin de fallera machor a la solapa i al crit de a por ellos que son de regadio, cridava las convençuts a files (i de pas s'enfotia de doma Alícia amb sornegueria de profunditat sideral).

L'Albert Rivera va de lider de l'unionisme, dient coses raonades i dominant un plató sense moderador (en Pellicer no va tocar vores en tot el debat). Fa rabia, perquè si no li veus les trampes sembla que el que diu tingui sentit.

En Junqueras, cada dia amb més to i aspecte de monjo de Montserrat, va deixar-nos clar que preten ser l'esquerra seriosa que no molesta i que vol ser un partit del sistema.

En Joan Herrera (siusplau, que algú li digui que no cal estar permanentment emprenyat amb el món) va agafar la banda de cap de l'oposició eterna.

L'Alícia a l'Espanya de las meravelles. Allà es va quedar. Als debats usa el sistema Rahola de no deixar parlar i ahir li hagués anat millor callar de tant en tant, si més no per no contradir-se tant sovint.

En Pere Navarro hi era. Sembla mentida però hi era. Suposo que avui penja algún assessor de les finestres del carrer Nicaragua i, a mi, se m'acudeixen dues candidates molt millors que ell a la presidència de la Generalitat. O no les volen cremar o els corcs han acabat amb el cervell del partit.

El MHP Mas va estar tou. Cansat i tou. Va intentar ser presidencial i només ho va aconseguir a estones. Potser intentava no semblar arrogant i estar per sobre de la melee.

12 de novembre 2012

La campanya del no-res

Mira que m'agrada la política recreativa però noi... i que, malgrat el meu sarcasme vital, estic imbuït amb aquesta mena d'orgasme col·lectiu de la millora del rumb del país. Diguem-ne estat propi, independència, interdependència o, al tanto, pacte fiscal federal.

Des de el punt de vista de les apostes, un cop descartada la majoria absoluta del Molt Honorable President Mas i els partits que l'acompanyen l'única emoció està en saber si la castanya del PSC serà monumental o còsmica i el misteri de la participació (que està llastada per la berlangiana manera que té el servei diplomàtic espanyol).

Alguna cosa passa a la banda unionista: fins i tot els malabèstia que han fet l'anunci dels Garcia, en una demostració més d'ignorància, mala fe i intel·ligència de la mida d'una cua de conill, ara parlen d'una mena de pacte fiscal...

Però no us ho perdeu, seguint la tradició roig-i-negra tindrem sarau al carrer ara que s'apropen moments aparentment transcendentals i dimecres tindrem vaga amb contenidors cremats i alguna càrrega policial. No, no tinc una bola de vidre, simplement dos i dos solen ser quatre i hi ha massa gent que pensa que la legitimitat està en la força i no en els vots (si no guanyo, no jugo).

Total, ombres del passat i aritmètica xunga.

30 de setembre 2012

L'enquesta de LA VANGUARDIA

Us serè sincer, la part de les enquestes que parla d'independència i de referèndums no la comentaré perquè no tinc dades per dir què en penso. Però la part dels resultats sí, i a més se m'encén el LED de tècnic i la passió per les mecàniques electorals.

D'enquestes sobre resultats avui n'han publicat dues més (El Mundo i La Razón) que no comentaré per ara, ni les tinc, ni em fan variar gaire el que diré (una diu el mateix que la de La Vanguardia cuinat d'una altra manera i l'altra està en la línia esperpèntica habitual del diari del Sr Lara i hi falten 3 diputats perduts als llimbs).

D'entrada he de dir que, per una vegada, el text dels articles i les dades que ensenyen no em casen. Sense tenir tota l'enquesta és difícil fer-se una idea de que pensaven els cuiners mentre feien anar els fogons, però tinc la sensació que a l'hora de donar dades han volgut ser més conservadors que en el escrit.

Partit a partit:

CiU: Tot i que la pujada de percentatge de vot global és de 5 punts només consolida un diputat més per circunscripció, cosa que els deixa a 1 de la majoria absoluta. Penso que al carrer Còrsega estan posant un altar al Sr Navarro per tal que acabi d'enfonsar el PSC, cosa que si que els garantiria la majoria absoluta (misèries de la llei d'Hont -un dia d'aquests en faig una nota a veure si l'entenen alguns grans comunicadors-).

PSC: Perdent només tres punts percentuals perd set diputats, segurament per la forma com funciona la llei d'Hont. Segueixen sent segons, però tenint en compte que el seu candidat està millor valorat pels votants de CiU que pels del PSC, no m'estranyaria que en perdessin 3 o 4 més i quedessin frec a frec amb el PP.

PP: En percentatges, si fa no fa, es queden iguals. Haurem de comparar amb altres enquestes per dir per on va. Tinc la sensació que amb aquests els cuiners mai no acaben de veure-ho clar. La meva impressió és que mentre no es parli de retallades es mantindran o pujaran una miqueta.

ERC: Pugen, però poc. Menys del que els donaria els 3 puntets que pugen. L'aclaparador avantatge de CiU a Girona i Lleida fa que no en treguin gaire rèdit.

ICV: No em quadra el que veig a les taules amb els resultats que els donen:  o surten molts vots perduts a Tarragona, Lleida i Girona o haurien de treure'n algun més a Barcelona.

C's i SI: El seu resultat dependrà molt de la participació. La llei electoral (que no la llei d'Hont) demana un mínim d'un 3% per comptar en cada circunscripció. La meva aposta és que si la participació passa del 65% és queden tots dos fora.

Els de La Vanguardia parlen d'un 61% de participació. Si realment només va a votar un 61% del cens vol dir que una bona part de la gent pensa que aquestes eleccions no són gaire importants. Potser que en ho fem mirar. 

29 de setembre 2012

Pensant en feudal

L'altre dia un expresident de la junta d'Extremadura va fer-nos saber que els havíem de tornar els 150000 extremenys que els vam sostreure fa quaranta anys. Sembla ser que ha rectificat, però el que està dit està dit.

Segurament no hauríem de donar-hi més importància, però aquest argument no és original d'aquest senyor. Aquest argument l'he sentit sovint a Catalunya, moltes vegades esgrimit per gent que no són immigrants, ni fills d'immigrants. És el vell argumentari que diu que Catalunya va ser aixecada per andalusos, extremenys i murcians que van ser deportats pel franquisme  cap a Catalunya per privilegiar als catalans.

La desgràcia dels mites històrics (i els mites obrers són boires sublimades dels mites històrics) és que distorsionen irracionalment la realitat, però quan algú parla de sostracció de  persones fa quaranta anys, quan ja no hi havia deportacions ni exilis judicials és que lliga les persones a la terra, al feu, retrocedim molts segles de pensament occidental. Per això no entenem Espanya, bona part d'Espanya.

Per sort, a banda d'algun cafre estrany, ningú jutja la catalanitat per puresa de sang ni per lligams a la terra. En el fons és català qui ho vol ser i per tant podem deixar de ser-ho en el moment que vulguem.

Aquestes cafrades (la d'en Lara la deixo per un altre dia si hi ha temps), potencialment, ens poden fer perdre el sentit de país que hem aconseguit mantenir fins ara. Sembla que els partits majoritaris del sector autodeterminista no estan disposats a caure a la trampa. Els peix bullit, per ara, tampoc. El problema, per aquesta banda, el tenim en els deterministes, grossos i petits.

Desgraciadament, l'unionisme a Catalunya és etnicista i profundament tribal. Per això intenta arrossegar als altres, especialment als peix bullit, cap a aquest tipus de dicotomies per tal de poder acusar als altres (sempre hi ha els altres) de racistes i xenòfobs.

Confio que tots plegats ens sabrem sostreure d'aquest tipus d'argumentacions, però tinc por que fem sortir argumentaris tronats propis de la primera "ciència" antropomorfista i de màquines binàries.

28 de setembre 2012

La Puta i la Ramoneta s'han afiliat al PSC

Ha estat la meva piulada més celebrada, tant que me l'ha copiada un articulista important. Ben mirat té gràcia, però no és graciosa.

El nostre país, d'ençà de la segona meitat del segle XX, és el país del sí però no. D'això en diem fer la Puta i la Ramoneta (no faré la crítica de les bajanades que han dit sobre l'expressió eminents filòlegs).

El Molt Honorable President Pujol va dir fa uns dies que era l'hora de deixar de fer la Puta i la Ramoneta. Les va expulsar de Convergència (a Unió hi ha una cosina seva amb poc cabell que ja tindrem temps de glossar un altre dia) i òrfenes de partit van anar corrent al carrer Nicaragua disposades a lluitar pel seient de l'Ernest Maragall així que l'expulsin del partit.

Ben mirat podria ser que no l'expulsessin a l'Ernest, fins i tot podria ser que no marxés ell, el putairamonetasisme està impregnant amb tanta força el partit que sempre s'ha cregut la imatge real de Catalunya que tot és possible, fins i tot abstenir-se quan els pregunten que volen ser de grans.

Ara la seva ensenya és el federalisme que amb tanta insistència han defensat de la mà del descamisado Guerra, el senyor feudal Rodríguez Ibarra i la senyora Capitán Mande Firmes. No cal dir-hi res més.

De tota manera, el definitiu aterratge del putairamonetasisme al carrer Nicaragua, no és una bona notícia. Deixar l'esquerra indefinida en mans de ICV etc. és un drama del mateix nivell o pitjor que el que patim perquè no hi ha una esquerra socialdemòcrata independentista (el misteriós cas d'Esquerra Republicana el deixo per un altre dia).

Si les eleccions acaben anant sobre el que sembla que van tenen mala peça al teler mentre no escullin bàndol... I, si l'escullen, tampoc se'ls creurà ningú. Quan parlo de bàndols no parlo d'independentistes i unionistes, parlo d'autodeterministes i deterministes. L'altra distinció no es jugarà, si es juga, fins més endavant.

La única cosa coherent que ha sortit de tot això és que segueixen sent un partit d'odre. Potser s'han adonat que les darreres eleccions no les han anat perdent per massa catalanistes si no que les han anat perdent perquè cada dia semblen menys seriosos (el partit, hi ha individus molt interessants).

27 de setembre 2012

Eleccions constituents?

Bé, ja ho tenim aquí.

El Molt Honorable President senyor Artur Mas diu que convocarà eleccions el 25 de Novembre d'aquest any. Sembla que les eleccions tenen un objectiu clar: Aclarir si els catalans volem ser independents. O potser aclarir si ens volem autodeterminar tot votant en un referèndum (o una consulta o ...).

En tot cas tot això va molt més enllà que qualsevol altre a anat els darrers quaranta anys.

Fins aquí els fets.

Les paraules van molt més enllà i sovint és difícil estar fora del soroll que envolta tot plegat. Ahir veient al sempre interessant Carlos Girauta amb les venes del coll apunt de rebentar a can Cuní (mentre defensava una mentida, quan es parla de llengua aquest home perd la capacitat de comprensió lectora) vaig pensar que potser sí que aquesta vegada les paraules i els fets aniran pel mateix camí.

He seguit a estones el debat de política general, i no m'he excitat gaire (no vaig sentir al ciudadano i doma Alicia està dintre d'uns decorats d'en Dalí, no toca vores). Em faig algunes preguntes, alguna de recurrent: Al carrer Nicaragua no tenen ningú més solvent per presidir el grup? A ERC no sabien que calia sortir a la roda de premsa al parlament després del discurs del MHP?

Deixem-ho córrer. Però la política parlamentària està feta de petits detalls, de formes. Malgrat que els vents de l'altiplà repeteixen allò de que ens perd l'estètica sovint les formes i les litúrgies les xafem amb focs de camp.

Però les paraules del MHP senyor Mas han estat, a estones, d'alta dignitat institucional. En contra del que pensàvem molts controla molt bé els tempos, no sé si controla tant bé les respostes dels rivals. Però uns dies abans de la manifestació de la diada els seu equip va començar a marcar el camí que ens ha conduït a aquesta convocatòria electoral.

Ja veurem com acaba, però ho seguiré amb atenció aquí al bloc.

17 d’agost 2012

Onades i calors

Fa calor. És estiu. No hauria de ser notícia.

Sembla una tautologia però el nostre sistema de comunicació en fa grans escarafalls. Potser perquè la tècnica encara no ens permet regular la temperatura de la terra prement un botonet.

Ja fa temps que no segueixo les notícies regularment, ni diaris ni ràdios ni televisió. I no per manca de voluntat, ni tant sols perquè a internet trobes noticies especialitzades en el que t'interessa sense haver de passar pels reculls dels mitjans de comunicació per a tots els públics. Ho trobes si descartes tota la merda que embruta el senyal que corre pel canal principal.

Deia que no segueixo les notícies. No tinc temps de fer-ho. Més ben dit, hi ha coses que em criden més l'atenció més enllà de les obligacions que porta la feina i la família, A estones, ho trobo a faltar.

No és pot fer filosofia sense saber coses. No es pot fer ciència sense dades empíriques. No es poden fer matemàtiques sense axiomes. L'espontanietat és l'excusa de l'inculte. Però ben mirat la informació està plena d'errors i d'irrealitats (en el supòsit, arriscat, que la realitat sigui alguna cosa).

Ara com ara ens gronxem al ritme massa ràpid dels esdeveniments sense badar entre les onades que ens acompanyen enllà.  

16 d’agost 2012

El meu pare

Ja fa bastants dies que no he escrit cap article nou al bloc. No n'era capaç.

El bloc és un divertimento que em serveix per posar en clar idees que corren borroses al meu cap. Idees que en general estan desordenades. No sóc un bon escriptor i, a més a més, em fa vergonya que la gent propera sàpiga el que penso. De fet, molt poca gent que em coneix personalment sap de l'existència d'aquest bloc o, si més no, associa la meva cara amb l'esparver.

Ara ja fa més d'un mes que va morir el meu pare després d'unes setmanes a l'hospital d'aquelles d'ara ens en sortim adés anem enrere. Era jove per morir; avui en dia morir amb setanta anys és morir jove. I les malalties que tenia no semblaven tant greus com van acabar sent.

El meu pare va dedicar-se a l'ensenyament tota la vida. Era professor (mai no li havia agradat que diguessin que era mestre, no ho era de carrera i, no sé gaire per què, no li agradava el mot). Però no va fer altra cosa que ensenyar, fins i tot, un cop jubilat va fer classes a la presó. No sabia, ni volia, fer altra cosa. L'atreien molt els alumnes problemàtics i tenia una mà especial per ells.

Era físic. El rigor de la ciència l'aplicava en tot: Les coses només es poden fer ben fetes. A casa les converses de sobretaula, amb una mica de desesperació de les joves, podien anar d'astronomia o d'espais euclidians. Amb la mateixa naturalitat que criticava al crítics amb en Van Gaal  o la darrera atzagaiada municipal.

Era catòlic. Amb senzillesa, amb naturalitat i sense esoterismes.Sé que pot semblar contradictori, però en ell no ho era. No era un espiritual, la manera com vivia l'església era radicalment racional (procurava anar a missa a llocs on el nivell intel·lectual de l'oficiant fos presentable. Desgraciadament, això no és fàcil).

A casa hi tenia moltíssims llibres. Poques novel·les. Moltíssims llibres d'història, filosofia i política. L'apassionava el país: Catalunya, naturalment.

Algunes coses m'han quedat, d'altres les he construïdes al meu racional d'una manera diferent.

Aquest article vol ser-ne un rèquiem i un recordatori d'algunes petites coses.   

16 de maig 2012

Dies i hores

Poc a poc s'escola la fosca per la finestra.

Avui, demà, demà passat. Igual que ahir, abans d'ahir i l'altre.
El gran fa la seva estona de tele. Ella prepara la seva feina de demà. El petit rondina.

Jo, un cop tancada la feina d'avui em preparo unes herbes.

Una vida tranquila? No, els cinc minuts de pau que ens permetem. De badar. I demà: Sant Tornem-hi.

15 de maig 2012

Estils

Diu què escric com un vell.
De fet va haver-hi qui va dir que sóc antic, per tant és lògic què el què escric tingui música antiga.
Segurament ens fa més nosaltres mateixos la música que la lletra. La lletra en el fons és una mica d'aquí i d'allà, un recull de pensaments que no ha estat original mai. Simplement un mirall deformat, a vegades amb murrieria, del que veig i sento.
La música i l'estil, en aquest bloc, és simplement un ritme aspre tocat per algú que oblida constantment les normes de l'harmonia què és el que permet fer composicions acurades amb una mica d'estructura.
Per sort la moda no parla de com hem d'escriure o, si ho diu, ningú en fa cas. Però per desgràcia si que diu què hem d'escriure, alguna cosa "multicultural i sostenibla" o bé parlar de sexe.
De sexe, bé, gràcies. Però només en parlo per fer bromes privades.

La multiculturalitat és una marca magnífica i una bona presa de pèl.

La multiculturalitat, la internacionalitat i el no-nacionalisme són mites sàdics de qui no sap com manegar una part de la identitat dels altres... i, a voltes, de la seva.

Aquest apunt vaig començar a escriure'l fa molt de temps i les modes han canviat una miqueta, però ara tornem a tenir uns espavilats acampant, o intentant-ho, a les places del regne que és fan dir MOVIMIENTO. Amb cognom amb data, però movimiento. Qui no entengui la ironia és massa jove i no té memòria històrica.

09 de maig 2012

L'ojectiu de l'ull de peix

Mirar les coses de massa aprop les desdibuixa.

Viure ficat en aquesta mena de bogeria histèrica en que s'ha convertit tot plegat fa que els contorns s'allargassin i els dies quedin romputs en hores ermes.

Noticies dolentes fan un mal consell. La meva fama d'optimista irredent atrau espectres de desgràcies i ombres de la por. I no puc vèncer la por, no la conec. Malgrat tot en tinc notícia.

Hi ha lents obscenes. Aquesta ho és més enllà del cas que li faci.

El pas del temps és això, un rellotge aturat com cantava aquell (i nosaltres als focs de camp). No compartir segons què amb qui t'envolta fa que hagis de cridar en murs públics i a mi el soroll em cansa. No se si és l'edat, massa noucentisme en vena o simplement que començo a tenir clares les meves prioritats. Què només són meves.

I ho deixo córrer, que fora fa sol i tinc ganes de prendre l'aire.

28 de març 2012

Aquesta vaga m'és aliena

Pensava que no ho diria mai això, però per primer cop a la meva vida em trovo amb una vaga que m'és aliena.
Sí. No per les raons que exposa el Marc Belzunces ni per que m'agradi la reforma laboral, que no m'agrada, em sembla inútil -la reforma- i lesiva (el tema dels salaris de tramitació m'enarvora especialment).

Però la vaga no em representa. No ho fa perquè, segons he sentit dir als senyors representants dels sindicats majoritàris aquest matí, sóc un petit empresari (que a final d'any guanyo molt menys que ells, no tinc cap trevallador en plantilla, però en la seva retòrica sóc un explotador).

No ho fa perquè les solucions que es plantejen a la xapuça que ha perpretat el govern del regne són igual d'extraterrestres que la reforma (i té molt mèrit).

Tampoc ho fa perquè ja fa molts anys que em vaig cansar de les coses obligatòries i exigèixo una certa honestedat intel·lectual als meus interlocutors i, per desgràcia, els denunciants del "piquet empresarial" no són capaços de denunciar amb totes les cosequències les coaccions a base de garrotades.

Finalment, hi ha una altra cosa que em cansa, estic fart de sentir que ocupar el carrer és més democràtic que les urnes: Visca la llei del més fort.

Ho sento, però demà no m'afegiré a la protesta, m'hi han expulsat.

29 de gener 2012

Quatre a casa

El temps va passant i la família creix (sí, una part de la causa del meu silenci és que el niu té un pollet més). Sí, un nen et canvia la vida i, en contra del que jo -sempre innocent- pensava, dos es converteix en una bogeria. També hi ajuda que estigui en una cruïlla professional plena d'urgències, esperances i dificultats.

Aprofito que ara hi ha una mica de tranquil·litat a casa per anar posant al dia tot de cosetes col·laterals que no acaben de fluir com cal. De fons música, un cd que m'ha arribat i em reconcilia amb part de la meva història, si més no de la desitjada. I reflexionar, aquell que va dir que un filòsof havia de ser solter sabia de què parlava.

Costa molt fer res quan t'adones que els manuals no serveixen per gaire res. I no només parlo dels nens. Sovint sembla que els consells parlen d'una mena de món ideal amb temps elàstic i sense lletres per pagar. Aleshores només pots fer una cosa, mirar endavant, intentar abstreure't dels brams de la canalla i oblidar-te de lluites que són per demà passat (les deixes pels ociosos i pels que n'han de viure, tu ja faràs quan toqui i mentrestant el teu dia a dia serà coherent amb el que anheles).

Jo i la família

Com que això no ho llegeix ningú en puc parlar. Duc molt malament la relació amb el món i singularment amb la família perquè al meu cap tot ...