dimecres, 16 de maig de 2012

Dies i hores

Poc a poc s'escola la fosca per la finestra.

Avui, demà, demà passat. Igual que ahir, abans d'ahir i l'altre.
El gran fa la seva estona de tele. Ella prepara la seva feina de demà. El petit rondina.

Jo, un cop tancada la feina d'avui em preparo unes herbes.

Una vida tranquila? No, els cinc minuts de pau que ens permetem. De badar. I demà: Sant Tornem-hi.

dimarts, 15 de maig de 2012

Estils

Diu què escric com un vell.
De fet va haver-hi qui va dir que sóc antic, per tant és lògic què el què escric tingui música antiga.
Segurament ens fa més nosaltres mateixos la música que la lletra. La lletra en el fons és una mica d'aquí i d'allà, un recull de pensaments que no ha estat original mai. Simplement un mirall deformat, a vegades amb murrieria, del que veig i sento.
La música i l'estil, en aquest bloc, és simplement un ritme aspre tocat per algú que oblida constantment les normes de l'harmonia què és el que permet fer composicions acurades amb una mica d'estructura.
Per sort la moda no parla de com hem d'escriure o, si ho diu, ningú en fa cas. Però per desgràcia si que diu què hem d'escriure, alguna cosa "multicultural i sostenibla" o bé parlar de sexe.
De sexe, bé, gràcies. Però només en parlo per fer bromes privades.

La multiculturalitat és una marca magnífica i una bona presa de pèl.

La multiculturalitat, la internacionalitat i el no-nacionalisme són mites sàdics de qui no sap com manegar una part de la identitat dels altres... i, a voltes, de la seva.

Aquest apunt vaig començar a escriure'l fa molt de temps i les modes han canviat una miqueta, però ara tornem a tenir uns espavilats acampant, o intentant-ho, a les places del regne que és fan dir MOVIMIENTO. Amb cognom amb data, però movimiento. Qui no entengui la ironia és massa jove i no té memòria històrica.

dimecres, 9 de maig de 2012

L'ojectiu de l'ull de peix

Mirar les coses de massa aprop les desdibuixa.

Viure ficat en aquesta mena de bogeria histèrica en que s'ha convertit tot plegat fa que els contorns s'allargassin i els dies quedin romputs en hores ermes.

Noticies dolentes fan un mal consell. La meva fama d'optimista irredent atrau espectres de desgràcies i ombres de la por. I no puc vèncer la por, no la conec. Malgrat tot en tinc notícia.

Hi ha lents obscenes. Aquesta ho és més enllà del cas que li faci.

El pas del temps és això, un rellotge aturat com cantava aquell (i nosaltres als focs de camp). No compartir segons què amb qui t'envolta fa que hagis de cridar en murs públics i a mi el soroll em cansa. No se si és l'edat, massa noucentisme en vena o simplement que començo a tenir clares les meves prioritats. Què només són meves.

I ho deixo córrer, que fora fa sol i tinc ganes de prendre l'aire.